dilluns, 31 de desembre del 2007

No cambian


Ayer mientras miraba las noticias de la noche -masoca que es una- hubo un momento que no sabía si estábamos acabando la primera década del siglo XXI o en una máquina del tiempo habíamos vuelto a visitar a los Alcántara a principios de los sesenta -del XX of course-, ¿casi cien mil personas en la calle manifestándose por los derechos de la família CATÓLICA, la única en lo universal y lo divino?, ¿protestando por una asignatura de carácter cívico que lo único que pretende es educar no enseñar?.
A lo primero hay que decir que al igual que todo ha evolucionado -menos la Iglesia-, ahora hay muchas clases de familia, la monoparental, la homosexual, la de hecho.......Los manifestantes abogaban por el círculo de mamá, papá y niños, o sea "familias de bien", no esas aberraciones enfermizas de gays y lesbianas. Lo que no queda claro es si también son "familias" esas en las que papá mata a mamá o en las que abusan de sus niños o los maltratan o les hacen un favor y les abandonan. Para mí y para cualquiera con dos dedos de frente, en una FAMILIA de verdad lo importante es el amor, lo demás es secundario. Lo mejor de la manifestación fue cuando una persona del sexo femenino dijo que una familia estaba formada por una mujer, que era la que aportaba el amor, un hombre que era el que se ocupaba del bienestar y unos hijos. No dijo nada sobre si en su cueva había pinturas rupestres o no.
En cuanto a Educación para la ciudadanía, antes hay que haber visto el libro para poder opinar. Una asignatura donde se enseña que tu compañero de clase es importante porque es tu compañero, no porque es blanco, negro o a cuadros, que te indica para qué sirven las reglas de comportamiento civico. No te enseña, como parecen pensar muchos, a ser homosexual, ni cómo se aborta, ni te pone un condón. Claro que ¿qué se le puede decir a una institución que quemó a Miguel Servet por atreverse -entre otras muchas- a exponer la teoría sobre la circulación pulmonar, y que su deporte favorito era asar libros? Y lo peor es que no han cambiado tanto.........bueno sí, ahora ya no expropian bienes, ahora hacen anuncios.
Con la Iglesia hemos topado.

divendres, 28 de desembre del 2007

En cuidados intensivos

No es que el resto del año sea muy diferente, pero en fiestas, el electroencefalograma de los programadores de TV -sea privada, pública o autonómica, sólo se salvan algunos canales de satélite- se hace plano, _________________________________piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii.
Entre películas moñas de navidad, otras que hemos visto 20 veces, realities (cada vez menos reales), programas enlatados y especiales musicales nos quieren provocar una lesión cerebral de la cual ya no nos recuperaremos.
La televisión es una herramienta de evasión, pero en fiestas se convierte en un arma de destrucción masiva. Y encima si alguna película es aprovechable, es totalmente imposible de ver con tantos anuncios.
Asi que os recomiendo que aprovechéis para abrir algún libro y disfrutadlo de la primera a la última página. Por cierto, ya ha salido la segunda parte de Los pilares de la tierra de Ken Follet, casi orgásmico, una forma de experimentar un increíble placer leyendo.

dimarts, 25 de desembre del 2007

M'agradria més tot l'any


No sé vosaltres però jo començo a estar farta de tanta solidaritat nadalenca, aturem la fam, apadrinem nens, repartim joguines, seiem un pobre a la nostra taula.........què passa? la resta de l'any ja ho tenim tot fet? tots menjem anissos, els nens neden a l'abundància, els pobres ja tenen la seva pròpia taula, etc. etc.
De vegades és una manera d'alleugerar un sentiment de culpa per tenir de tot quan hi ha altres que no tenen res, i de vegades és simplement una caritat malentesa en un periode que es suposa que hem de ser caritatius, bons, col·laboradors....
No esperem al febrer per demostrar que estem enamorats, la setmana santa perquè tothom s'en adoni que som religiosos, el dia del pare per dir-li t'estimo......ni el nadal per ser solidaris.

dissabte, 22 de desembre del 2007

El tercer sexe


Quan una persona neix, una de les seves característiques principals, i en ocasons decisiva, és el seu sexe, ja sigui masculí o femení. El que ja no se sap és que quan perds l'ús de les cames i passes a ser usuari de cadira de rodes, pateixes un canvi de sexe instantani. Sense operacions, sense que consti al DNI i totalment gratuït, et converteixes en el sexe amb rodes.
Tot això que sembla una poca-soltada es pot comprovar a la majoria de locals que disposen de lavabo accessible. Les persones que anem en cadira de rodes hem perdut la nostra principal característica, la lesió -medul·lar o cerebral, s'ha endut la nostra movilitat i el nostre sexe.
Una de les raons que hi ha per justificar l'existència d'aquest tercer servei, estic convençuda que és per utilitzar-ho com a magatzem on guardar els productes de neteija i d'altres materials, perquè, si no és així, quina podria ser la raó per no fer que el lavabo de dones sigui adaptat i el d'homes també? Només és qüestió d'amplada i de barres.
Tant parlar d'integració i s'ens posa a part fins i tot per complir amb una necessitat bàsica.
És una mica patètic que al segle XXI hagim de reivindicar el sexe amb el qual vàrem néixer.

divendres, 21 de desembre del 2007

Obertura


Obro aquesta eina per dir-hi la meva, de vegades en català i de vegades en castellà. Hi penjaré fotos de tots els meus viatges, de la meva gent, també articles del primer que em passi pel cap i arxius diversos.

Podeu escriure'm i dir-hi la vostra, en català, castellà, anglès i francès. Si us atreviu amb rus també us hi estaré. Això és un missatge de prova.