dissabte, 29 de novembre del 2008

Bond, James Bond


Ahir vaig anar a veure l'última d'en Bond, Quantum of Solace. Us he de dir que, encara que jo era una de les que pensava que l'únic i verdader Bond que hi havia era en Sean Connery, he rectificat (això és de savis) i al menys, aquesta pel·lícula m'ha fet canviar d'idea. Per mí, en Daniel Craig l'ha brodat.
Res a veure amb les altres aventures del conegut agent, el guió está ben estructurat; no se senten mai les dues frases típiques de la franquícia, a saber, la del nom i la del Martini; no hi ha gadgets impossibles; les dones semblen dones no nines (per cert, és la primera vegada que en Bond se li escapa una dona); podem veure un 007 amb lleganyes, amb sentiments, desesperat; el personatge de M és una barretja de mare i de cap implacable; els dolents ja són globals, un grup amb moltes nacionalitats.
Tota la pel·lícula és una pujada d'adrenalina, no tens temps gaire bé ni de respirar, passes d'una seqüència a l'altra sense perdre el ritme.
Té, fins i tot, un homenatge a una de les millors de la saga, Goldfinger, allà la dona estava coverta (i ofegada) d'or, i en aquesta és petroli, pot ser un símptoma clar del que avui dia té més valor.
Als que no us agradava en Bond perquè era un fatxenda, aneu a veure-la, us sorprendrà, i als que ja us agradava, no us la perdeu, és una de les mlllors de la sèrie.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Presentació de manual


Com us deia abans, he tingut els ordinadors fora de servei, per tant fins avui no he pogut parlar-vos de la presentació del Manual de consulta sobre Grups d'Ajuda Mútua de persones amb discapacitat física, elaborat per profesionals de la Federació ECOM: Ma. José Moya i Silvia Costa.
A la presentació, que va tenir lloc dimecres 19 al Taller de Riudellots de MIFAS, van assistir l'alcaldessa de Riudellots de la Selva, Sra. Montse Roura, l'edil de l'Ajuntament de Girona, Sr. Joan Oloriz, el president de MIFAS, Sr. Pere Tubert, a part de molts socis i amics.
Us deixo algunes fotos.

L'esperit de les màquines


Tinc dos ordinadors, el fixe i el portàtil. Doncs bé, fa dues setmanes el fixe va tenir un atac de feridura d'origen desconegut (i no, no era el de sempre, un virus) i ara el tinc a l'especialista, que per cert sé quan va entrar però ni idea de quan sortirà. I dijous el portàtil va començar a donar els primers símptomes de malaltia terminal, es va apagar i no va voler tornar-se a posar en marxa. Això sí, sense saber- ne el perquè, divendres a mig matí, ho vaig intentar i es va enxegar una altra vegada. Els miracles existeixen.
La qual cosa em porta a pensar en què les màquines (i sobre tot els ordinadors), tenen el seu propi esperit, un molt de sensible que s'en adona de quan les coses van malament, de quan els seus companys de feina tenen problemes i es solidaritza amb ells.
El temps sense ordinador, un dia, també em va portar a reflexionar sobre la nostra dependència d'aquests aparells que, suposadament, serveixen per facilitar-nos la vida, però que en realitat, són totalment adictives i la seva manca origina un síndrome d'abstinència que et pot dur des d'un atac d'ansietat fins a la bogeria.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Ja comencem


Ahir TVE1 va  donar el tret de sortida a una de les coses més  incomprensibles per mi: la temporada de bones accions. Arriba el Nadal i amb ell la loteria, els turrons, la felicitat obligatòria i les gales solidàries -la de   la FAO, Apadrina un niño, Aldeas infantiles,  Siente un pobre a su mesa-.
La veritat és que aquestes gales em fan una mica de "grima" i no les veig mai, però ahir fent zapping (un dels pocs esports que encara puc practicar amb la meva discapacitat), vaig veure a la Srta. Obregón dient que tot els diners  que el grup (suposo que alguns dels  participants en tan caritatiu esdeveniment) que es pensaven gastar aquella nit en "botellón" en lloc d'això ho donarien a la FAO. A veure, com algú que guanya quantitats indecents de diners (per cert, pagats per nosaltres, no ovlidem que és la "1", la pública) per passejar la  seva ridiculesa per una pista de ball pot dir tal estupidesa? Si ella i els que l'acompanyen pensessin més en la gent que ho necessita i menys en aprofitar  per fer-se autobombo, probablement les coses anirien millor, però per descansar de l'stress i de la pena que li produirà pensar cinc minuts en les famílies d'Africa, s'anirà a Miami a fer "botellón".
Jo proposo que en lloc  de molestar-nos  amb totes aquestes gales  infumables que s'ens venen al damunt, tots  els diners que els programes  del cor (jo diria que són del colon) paguin als seus convidats/víctimes des de mitjans de novembre a finals de desembre siguin donats a alguna ONG.
D'això sí que podrien presumir i no de ballar el cha cha cha.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Primer toca pagar


Com ja sabeu, els que alguna vegada em seguiu, aquest curs passat vaig acabar el curs de rus (6 anys), i abans m'havia tret el d'anglès (i tot això no és per presumir, és perquè pogueu entendre el que us explicaré ara). 
Després d'un idioma com el rus necessitava una mena d'any sabàtic, però a meitat d'estiu vaig penedir-m'en i vaig pensar que era un xic vergonyós que amb dos idiomes estrangers encara no tinguès el nivell C de català. I vaig anar a  matricular-me -el setembre, al Departament de Normalització Lingüística de la Generalitat, em van cobrar  menys pel fet de ser  pensionista  i, com no m'anavan bé els horaris per poder fer-ho de forma presencial, al final vaig decidir fer-ho a distància. Com tot estava fins a la bandera, van inscriure'm al centre que hi ha a Calonge, però em van assegurar que l'examen podria fer-ho aquí a Girona. Quan vaig trucar a Calonge -a mitjans d'octubre, em van dir que era possible que no poguès començar ara perquè estava cobert el contingent, que em trucarian per dir'm-ho segur a finals d'octubre o principis de novembre. A tot això jo ja he pagat.
Bé, ara què faig? reclamo? en català? en rus? o en anglès?. Evidentment, la culpa ha estat meva perquè hauria d'haver-me matriculat a l'Oficial d'Idiomes al curs de català per estrangers, que no hi hauria tingut cap problema per accedir-hi, i ja faria un mes llarg que hauria comenzat. Que segurament és   el que  hauré d'acabar fent  el mes de gener.
O sigui que no només el Departament d'Acció Social i Ciutadania va com el cul (perdoneu per la grulleria). 

diumenge, 2 de novembre del 2008

Fires 2008


Ahir a la tarda, aprofitant que s'havia deixat veure el sol, vaig anar a fer un volt per les Fires de Girona, i vist la que està caient avui, evidentment vaig fer bé.
Jo creia que això de la crisi desinflaria els ànims, que aquest any la cosa no aniria gaire bé pels feriants, però m'equivocava, i no és que el preu de les atraccions hagi baixat (i estaven plenes, a algunes, fins i tot, hi havia cua), pot ser perquè era una de les poques tardes que no plovia o ves a saber-ne la raó, però estava tot de gom a gom.
I no només les atraccions, els carrers, les paradetes...............Vaig fer la tarda completa i vaig anar al cinema i a sopar. El cinema tampoc hi era buït (la peli escollida va ser Transsiberian, està bé, una interpretació molt acurada d'en Noriega, com sempre esplèndid Sir Kingsley, però això avui no toca) i pel que fa a sopar ja ni parlem, per la zona de Correus era difícil trobar un restaurant per poder seure (a mí, que porto la cadira incorporada de sèrie, m'és ben igual, només m'importa la taula).
O sigui que la gent se'ls gasta. Si alguna cosa ens ha ensenyat la punyetera crisi és a viure al dia. Demà ja veurem, pot ser el treball millori, la llei de dependència sigui justa i les ranes volin.

dissabte, 1 de novembre del 2008

Una altra realitat

Va aparèixer divendres un article al Diari de Girona que si fos veritat donaria una resposta raonable a les nostres esperances. Concretament, em refereixo al que fa referència a les quantitats que es perceben per la llei de dependència. No és que el periòdic digui mentides, és que són veritats a mitjes.
Es diu que la quantitat mínima que s'està cobrant, és de 597,40 €. Ni de lluny. Després d'aconseguir que te la concedeixin (sense saber perquè a tú sí i a d'altres no, tenint el mateix grau de discapacitat i uns ingressos similars), després d'un llarg període perquè et paguin per primer cop, la quantitat és totalment irrisòria, sobre tot si penses perquè te la donen. Jo cobro una pensió no contributiva de 492 € al mes, a això podeu afegir-hi una infima quantitat de 80 € mensuals d'un antic programa de la Generalitat que es deia "Viure en familia". Doncs, quan me la van aprovar, em van fer un balanç dels meus ingressos i m'han quedat 249 €, i m'han tret els 80€. Ah! i no penseu que és perquè a casa meva entren molts cales, la meva mare és mileurista i juvilada.
O sigui que no sé d'on surt aquesta quantitat, ni si algú la cobra o la cobrarà, jo al menys no.
El que més ràbia em dóna és que tothom s'ho ha cregut, el que demostra que una bona campanya publicitària fa que la cabanya de l'oncle Tom sembli l'Empire State.