Sempre he pensat que en aquest país ser discapacitat és un luxe, però mai m'havia parat a parlar d'això. Fem-ho ara.
La veritat és que en setze anys que fa que utilitzo la cadira de rodes mai he comprat cap, sóc una afortunada en això (o demano massa, no ho sé), entre l'ONCE al seu moment, una companyia aèria (que en un dels meus múltiples viatges me la va espatllar i després de moltes reclamacions em va pagar una nova), el Guttmann i la Seguretat Social no havia anat mai a pagar una amb diners de la meva butxaca i a més tampoc sóc de tunejar-la molt. Però la setmana passada (i, oh sorpresa!, fora de garantia) se'm va espatllar la cadira elèctrica que porto per desplaçar-me a tots llocs (a casa utilitzo la manual).............se la van emportar per arreglar-la i de pas fer-li l'ITV............i una setmana llarga després va tornar..........amb la factura.
Ja sabreu que hi ha tres tipus d'IVA, el general del 18% (aplicable a tot el que es considera un luxe com roba o calçat o tabac o alcohol, etc.), el reduït del 8% (aliments no considerats de primera necessitat, perruqueria, dentista, etc.) i el superreduït del 4% (aliments de primera necessitat, medicaments, cultura, etc.). Doncs les cadires estan al nivell del tabac o l'alcohol. Increíble que per comprar-me un Ferrari em carreguin el mateix IVA que pel luxe de poder surtir de casa meva; infumable que per comprar-me un abric de pell de foca em cobrin el mateix IVA que per arreglar la burxada d'una roda; demencial que apliquin el mateix IVA a un vici que a una necessitat perentòria; inadmissible que comparin una cadira de rodes amb un dolby surround; impensable que et cobrin menys per llegir l'ABC que pel coxí de la cadira.........etc.
Tinc més sinònims per expressar la meva indignació però crec que ja us heu pogut fer una idea.
