Dins del col·lectiu de les persones amb discapacitat i usuàries de cadira de rodes, aquesta expressió de “tot depèn del punt de vista” no només té un caràcter semàntic, sinò que la podem interpretar literalment. Perquè nosaltres ens enfrontem al món des del nostre seient, o sigui si fa o no fa, 1 metre 20 centímetres.
Això vol dir que:
Normalment, quan anem pel carrer, si algú es dirigeix a nosaltres no li parlem a la cara, li parlem al melic. Sóm maleducats? No……… sóm discapacitats. Parlar amb el melic d’un altre té aventatges i inconvenients, per exemple s’ens dóna fatal interpretar el llenguatge gestual, pot ser perquè els melics tenen poca expressió o pot ser perquè no li posem interès, ves-t’en a saber. Per altre part, pot ser una aventatge, perquè el teu interlocutor tampoc sap la cara que estàs posant. Això si vas sola, perquè si vas amb una altra persona que camina, la major part de vegades no parlen amb tú, parlant per sobre teu, la qual cosa fastigeja bastant perquè és com si no existissis, com si haguessis de cridar perquè s’adonessin que estàs present “eh, que estic aquí abaix”.
Davant dels mostradors sóm com una coronilla que parla i aquí tenim dues solucions, o bé t’allunyes una mica del mostrador perquè et vegin i acabes parlant en veu massa alta i al final et sent tothom menys el que t’ha d’atendre; o bé comences a parlar amb el coll de grulla, que això, creieu-me no és fàcil i molt menys còmode i sovint amb aquesta postura antinatural és possible que no t’entenguin, la qual cosa et fa sentir un xic estúpida.
A un caixer automàtic ho tenim pelut. No arribem, ni amb coll de grulla ni fent estiraments (com qui va a fer jogging). Aleshores o vas acompanyada o li has de donar a alguna “alma caritativa” la teva tarjeta i el número secret per poder fer ús del caixer. En els temps que corren aquesta és una mesura bastant perillosa, però a l’igual que l’Escarlata O’hara d’Allò que el vent s’endugué sempre acabem depenent de la bona voluntat dels demés.
Al supermercat sempre necessitem les coses dels estants superiors, clar que en el nostre cas un estant superior són gaire bé tots.
Quan anem pel carrer si de vegades no us saludem no és mala educació, senzillament no us hem vist. No és que anem pensant en les musanranyes (que de vegades també, com tothom), és que no acostumem a anar pel carrer amb la cara al sol (perdoneu-me pel simil faixiste, és només un recurs), això d’estirar el coll ho deixem pels mostradors. Que si no mirem per on anem acabarem trepitjant alguna m…… de gos i, disculpeu-nos però no empastifar les rodes és més important que veure qui va i qui ve.
En el cas de voler veure una desfilada ho tenim clar, a no ser que et deixin passar al davant (i això no passa sempre, a alguns els rellisquen les regles de comportament) acabes veient un riu interminable de culs (i si al menys els culs valguessin la pena, mira…… però d’aquests no acostuma a haver-hi) i peus. Després no us estranyi que finalment desarrollem un comportament paranoïde anti-tormells.
Perquè us feu una idea, és com si vivissiu en un planeta en el qual la persona més baixeta fos Pau Gasol. Incòmode, no? Doncs nosaltres hi vivim i d’una manera o una altra ens hem anant adaptant, hem tret la nostra paciència i ens anem sortint.
Quan em trobo en qualsevol d’aquestes situacions penso en la novel·la d’en Jonathan Swift Los viajes de Gulliver i de l’estada del personatge amb els gegants. L’única diferència és que allò era un compte i això és la meva vida.
Això vol dir que:
Perquè us feu una idea, és com si vivissiu en un planeta en el qual la persona més baixeta fos Pau Gasol. Incòmode, no? Doncs nosaltres hi vivim i d’una manera o una altra ens hem anant adaptant, hem tret la nostra paciència i ens anem sortint.
Quan em trobo en qualsevol d’aquestes situacions penso en la novel·la d’en Jonathan Swift Los viajes de Gulliver i de l’estada del personatge amb els gegants. L’única diferència és que allò era un compte i això és la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada