dissabte, 31 de maig del 2008

Són els anys


No sé vosaltres, però a mi cada any hi ha més coses que em treuen de les meves caselles, podria donar-vos milers d'exemples, però no us vui aburrir, comentem només dos o tres:
  • Que tothom es pensi que això de la llei de dependència és com la sol·lució a tots els nostres problemes, com si anéssim a Lourdes i tornéssim curats. Sense anar més lluny, l'altre dia una companya meva de classe em va dir que ara estaria molt contenta amb els 1000€ al mes que em donarien de paga, com li explico que seran 240€ i que a sobre em treuran a prop de 90€ que em donaven abans en concepte de "vida en família". Amb la meva pensió i la llei de dependència no arribaré als 600€ al mes.

  • Que em diguin que als immigrants els hi donen tot i són uns privilegiats, clar, ara entenc perquè hi ha tants que moren ofegats a l'estret o arriben a sota d'un camió, si conéixen aquest date no m'extraña.

  • Estic molt farta d'anar a comprar roba i que tota sigui per anorèxiques, i que a sobre la venedora quan li demanes una talla 44 o més, et miri com si acabés d'entrar la dóna barbuda.
Aquests són només uns exemples, però cada vegada em molesten més, tant que de vegades em venen ganes d'aixecar-me de la cadira i soltar tres fresques.

dilluns, 19 de maig del 2008

Do de llengües


Estic aqui davant del meu ordinador esperant una de les meves alumnes (he de donar clases particulars per poder pagar-me els vicis, perquè si he de comptar amb la pensió ho tinc clar) i penso en l'idea d'utilitzar l'anglès per fer algunes asignatures. La veritat és que això em fa més por que la nena de l'exorcista fent rodolar el cap.

Anem a pams, quan jo estudiava, el català estava prohibit i la meva llengua materna és el castellà, a això s'havia d'afegir el francès (com a llengua extranjera) i vaig acabant parlant els dos molt bé. Quan vaig poder, vaig fer del català la meva llengua. I ara no ho faig malament (fins i tot ho escric, cosa no gaire fàcil). Després veient que cada cop era més necessari, vaig incloure l'anglès, i inclús he viatjat molt pels EEUU. I ara estic acabant el rus.

Els estudiants d'avui dia tenen totes les facilitats per parlar-ne, com a mínim, tres llengües als 16 anys, hi ho fan.........però les tres a la vegada (són més difícils d'entendre que un monòlec de l'Andrés Pajares). D'aquest llenguatje surten coses molt divertides com "el regla" "la b baja", "la llum" o "l'oscuritat" i moltes d'altres. Però el millor ve amb els dictats, les "b", les "v", els accents oberts i tancats, l'"i" llatina i l'"y" grega, tot es barreja en una desenfrenada orgia de lletres que no saben molt bé on van. Un xic patètic tot plegat.

No és tan important que sàpiguen anglès, l'ideal seria que primer sabessin parlar.

dissabte, 17 de maig del 2008

Com si no existíssim


Ja fa un parell de mesos us vaig comentar que abans, com a usuària de cadira de rodes, podia anar al ginecòlec a l'Institut Guttmann, però se'm va acabar el xotllo el dia que van treure aquest servei de l'esmentat centre.
Com a dona responsable, en vaig buscar un professional a la SS (Seguretat Social, res a veure amb els nazis..........o si?) i després d'una mica de paperassa i 8 mesos, ho he aconseguit.
La qualcosa m'ha dut a adonar-me'n que per aquests especialistes tampoc existim. Només s'ha de veure la camilla. Impossible ser una mica autònoma, oblideu-vos de poder fer un trasllat des de la cadira, per nassos ha de venir un zelador per a posar-vos a dalt. No saben que hi ha camilles amb un mecanisme pneumàtic que, una vegada assegut/da, poden pujar automàticament prement un comandament o al menys grues.
I s'ha de veure la tècnica que tenen per col·locarte a la camilla, la més habitual és la tècnica sac (que ja us imagineu com funciona), sempre amb el suport de la pràctica del mut (perquè mai pregunten com ho han de fer).
Clar, que com ja ho haviem parlat abans, amb la discapacitat no només guanyem una cadira sinò que perdem el sexe.

I nosaltres, què?

Crec que dos o tres dies després d'iniciar-se la campanya d'enguany de la renda, vaig veure a la televisió (sóc una teleadicta) un anunci sobre quina casella hem de marcar perquè amb la nostra contribució ajudem a l'esglèsia i no pas als "pringadillos" que ens aprofitem dels serveis socials.
Sembla ser que ells ho necessiten més, igual és per poder pagar l'anunci, és clar que segur que algú els ho ha pagat i a sobre els hi ha fet.
I nosaltres? qui ens pagarà l'anunci? hi hauran subvencions per pagar anuncis? o s'han gastat els diners en la llei de dependència? Un altre misteri.
Per cert, a quina esglèsia? l'anglicana, la protestant, la musulmana, l'ortodoxa, els budistes, els seguidors de San Cucufato mártir......? o a l'esglèsia catòlica, que representa una de les fortunes més grans del món?
Jo, la veritat és que suposo que he posat la creueta a "altres fins d'interés social", i dic suposo perquè la declaració me l'ha fet el meu amic (el del café), però com el conec sé que no ho ha posat a l'esglèsia ni per equivocació.
Així no ens guanyarem mai el cel. No tenim remei.

diumenge, 11 de maig del 2008

Grup d'Oci de MIFAS

Ahir, dissabte 10 de maig, el GOM (Grup d'Oci de MIFAS) va realitzar la seva primera excursió anual i vam decidir començar per Ripoll.
Tot i la pluja, que va caure insistentment, les 40 persones assisstents vam passar un dia divertit amb la visita a diferents llocs del municipi i, posteriorment vam celebrar un dinar de germanor.
Aquí podeu veure fotos, encara que més endavant publicaré més.

dilluns, 5 de maig del 2008

Baila chiki-chiki

We are the champions


Ja us vaig comentar que era futbolera, i del Real Madrid. Ho sento pels demés, però a força de c....... ahir vam guanyar la lliga. De moment amb 25 de 35 punts possibles. Som els millors.

Ho sento pel meu germà i l'inmensa majoria dels meus amics, però aqui estem, a la Cibeles.

diumenge, 4 de maig del 2008

Hisenda som tots


Divendres 2 de maig va començar el període per presentar la declaració de la renda corresponent a l'any 2007, que acaba el 30 de juny . Aquest és un dels períodes més temuts per alguns i més kafkians per altres (em trobo en el segón grup).
Com ja sabeu, jo rebo una pensió de m....., i com sóc una de les poques afortunades del nostre col·lectiu amb nivell universitari, això em permet exercir de professora en un centre (cursets curts de 20 o 30 hores), sense guanyar molt perquè sinò em treurien la pensió de m....... Això si, em retenen l'IRPF, que després m'han de retornar amb la declaració de renda (que em fa un amic al mòdic preu d'un café).
L'any passat, com és dificil aixecar-me quan decideixo parlar-li cara a cara al terra, vaig haver de comprar-me una grúa (més de 1000€), capritxosa que sóc. Doncs bé, vaig demanar una ajuda a la Generalitat per pagar-la, i com que cobro una pensió de m.......me la van concedir. El que no sabeu és que he de declarar aquesta ajuda (difícil d'entendre però en Kafka també i mira on va arribar).
I el que em pregunto és, quan cobri la dependència (a aquest pas m'hauré d'aixecar de la cadira i anar a exigir-la) també l'hauré de declarar? Em sortirà a retonar? Ho dic perquè si he de pagar, crec que em faré andorrana.

Dueños de la calle


Divendres vaig anar al cinema (ja us he dit que era un dels meus vicis confesables) i tot i el preu (del que també hem parlat) em va agradar molt la peli.
Dueños de la calle en general sembla la típica peli de polis, però el final és inusualment (per tractar-se d'un film americà) honest, lògic i realista. No hi ha un final feliç, bé, no hi ha res feliç en tota la peli, té un look brut, però és que l'història és bruta. Els personatges estan molt bé dibuixats i són molt creibles.
Està clar que no us explicaré el final, us recomano que la veieu, des de Promesas del este no m'havia agradat cap tant.

De aquellos polvos...


......vienen estos lodos, o lo que es lo mismo, a dónde nos ha llevado la dichosa fotito. Evidentemente, nunca una imágen había costado tan cara.
En España nos llevó a un cambio de gobierno (necesario por otra parte) y según mi opinión nos convirtió en diana de un peligro indiscriminado.
En Inglaterra, Tony Blair ha conseguido hundir a los laboristas. La última muestra de ello ha sido el cambio de alcalde en Londres. De una persona seria y responsable que había transformado la ciudad en un ejemplo han pasado al bufón de Europa, es como si en Madrid hubieran elegido para alcaldesa a Belen Esteban (con todos mis respetos a la Esteban). Sólo porque el partido del ex alcalde correspondía con el del señor de la foto y la única alternativa era el hasta entonces impresentable Sr. Johnson.
En Estados Unidos serán los últimos en cambiar. Bush ha conseguido lo impensable: que el cambio de gobierno no sea solamente una alternancia del partido en el poder, sino que la elección sea entre un afroamericano y una mujer. Si queréis saber mi opinión (es retórica, os la pienso decir igual), prefiero a Obama, me parece un soplo de aire fresco.