dilluns, 23 d’agost del 2010

Girona m'enamora

Ja sabeu que una de les meves aficions és escriure, el meu pare deia que havia d'escriure un llibre, penso que no serveixo per això, però els articles són una altra història, pot ser perquè són més curts i pots veure el resultat més imnmediat. Sigui pel que sigui, de vegades escric articles per revistes i, oh sorpresa!, els agraden. Aquest que us deixo aqui va aparèixer a l'últim número de la revista de la Fundació ADIS. A vosaltres què us sembla?

"Hi ha una pel·lícula espanyola de meitats dels seixanta que es deia “La ciudad no es para mi”, jo li dono la volta i aseguro que el poble no és per mi. Ho dic per experiència, vaig viure la primera part de la meva vida a Barcelona, després em vaig traslladar a Blanes i ara sóc a Girona. Jo dic que he pujat tant geogràficament com de qualitat de vida.

Viure a Barcelona va estar bé, també és veritat que era més jove i allà ho tenia tot, però al final va resultar massa agobiant. Sí que és veritat que pel que fa a serveis per persones amb discapacitat, allà disposen de tots, però el que hi falla és el factor humà, no deixes de ser un parell de rodes més, part de l’estadística. Una megaciutat està bé per passar uns dies, per distreure’t, però........... arriba a ser „cansina“.

Blanes va suposar un descans, era totalment el contrari de Barcelona, tranquil·litat, temps per meditar………però al final va resultar massa bucòlic. Al poble té l’inconvenient que els nadius et consideren el foraster, malgrat els anys que hi visquis, fins a la segona generació no et donen el segell d’origen…….sobree tot si ets pixa-pins. Evidentment els serveis fallen més que una escopeta de fira, jo no estic segura de fins a quin punt una persona activa en cadira de rodes s’ho pot permetre.

I finalment Girona, just el punt mig, una ciutat/poble, amb totes les aventatges d’una ciutat i d’un poble i cap dels seus inconvenients. Aquí em puc plantejar un munt d’activitats sense problemes de transport, bé, no siguem massa optimistes, corregeixo, amb alguns, siguin culturals, lúdiques o fins i tot esportives (això ho dic per haver-ho sentit, els esports i jo tenim un pacte mutu de no agressió) . Pel que fa al factor humà no hi ha problemes, sóm pocs i hi ha de tot, per dir-ho literalment sóm un crisol de cultures. No ets el perpetu foraster perquè de vegades, el que costa és trobar gironins de cepa, ara això sí, sempre seré pixa-pins.

I, un dels punts més importants per mí, no tenim problemes de massificació, treïent la Fira de les Flors o la de St. Narcís, Girona és la típica ciutat on pots passejar sense sensació de claustrofòbia, sí, dic claustrofòbia perquè pels usuaris de cadira de rodes arriba a ser molt agobiant veure’s envoltats de melics i malucs per tot arreu, a més si vas en cadira elèctrica (com una servidora), al cap d’una estona comences a sentir una mena de mania als turmells al·liens, la qual cosa et du a un cert comportament que jo calificaria com psicopàtic.

Jo sóc una persona urbanita per devoció, o no? No sé fins a quin punt m’agraden les ciutats pel que són o és el típic conte de la guineu i el raïm, com que no puc viure a un poble, aquests no són del meu gust. Per això precisament Girona m’enamora, perquè és les dues coses a la vegada, ciutat i poble."

divendres, 20 d’agost del 2010

Origen

Feia molt que no us parlava de cinema, no ha estat perquè no hagi anat, era perquè cap pel·lícula m'havia agradat tant com per parlar d'ella.

Durant aquest temps he vist pelis bones com El escritor o Shutter island, per no parlar d'Eclipse (però jo sóc una friki de la saga Crepúsculo), moltes medianies tipus Night and day o 2012, i alguns bodris.

Però ahir per fi vaig veure una que es mereix la seva pròpia entrada al blog: Origen. Pot ser de vegades és una mica difícil de seguir, però un cop has agafat el fil és genial, els efectes són espectaculars, els actors (encapçalats per un Di Caprio magnífic) molt mesurats, la fotografia fantàstica. I tot això amb una història que, tenint en compte que parla d'un terreny en el que tot és possible (els somnis), està molt ben entreteixida. I el final és completament obert a les interpretacions de cadascú. Qui pot dir què és real i què no?

Molts deian que aquesta peli era una altra Matrix, jo crec que estan equivocats, el que passa és qee Matrix va crear escola (una de pública, per posar un exemple), i aquesta també, però seguint amb les comparacions, una de més elitista.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Mai diguis mai

Quan l'any 2007 vaig tornar dels EEUU vaig dir que no aniria més. Be, he incomplert, el meu últim viatge "por todo lo largo y ancho de este mundo" va ser al continent americà, concretament a Vancouver (Canadà) i Seattle (USA).

Aquest ha estat un viatge amb dos colors predominants: el verd i el blau. El primer per la gran quantitat de plantes i arbres que hi ha a aquella zona del Pacífic i el segon per l'aigua, que t'envolta constantment.

Les dues són ciutats molt grans, amb una identitat cultural molt arrelada als indis nadius del nort, de clima tirant a fred (jo em vaig passar 15 dies amb la xaqueta posada) i costums similars. A les dues es nota moltíssim el pes de la crisi, el manteniment urbanístic és gaire bé nul (exceptuant la neteja a les zones turístiques), els pobres ja comencen a demanar pels carrers (fins ara no ho havien fet mai) i a Seattle vaig veure per primer cop grups de persones manifestant-se contra el president (tampoc ho havia vist abans en els meus sis viatges anteriors).

De tota manera, val la pena veure aquestes dues ciutats, conserven molt bé l'equilibri entre natura i urbanisme. A més, per una fan de la saga Crepúsculo (digueu-me freakie) com jo va ser tot un plaer.
Si voleu veure fotos del viatge, visiteu el meu altre blog http://fotosviajes3.blogspot.com/