divendres, 27 de juliol del 2012

De cinema

Ahir  vaig anar al   cinema,   cosa que juntament amb gaudir del pirateig, ajuda a fugir un xic de tot plegat. Ja tocava la nova d'en Batman El caballero oscuro: la leyenda renace, diuen que l'última, tal i com està la  creativitat a Hollywood no ho crec, però de moment acceptem pop com  a animal domèstic.
Havia llegit alguna crítica negativa, que si era aburrida, que a nivell interpretatiu els actors ja ho havien donat tot a la segona part, i pot ser hi anava  amb una mica de desconfiança, però la primera mitja hora ja es va encarregar de demolir barreres.........em va tenir enganxada les dues hores i tres quarts que dura la cinta.
L'acció és trepidant a la qual cosa ajuden els efectes especials, sobre tot fixeu-vos en la moto o en l'avió. Les interpretacions són de primera, en Bale està magnífic (clar que ell pot fer el que vulgui des d'entrenador ionqui a The fighter, a John Connor a Terminator salvation),  els secundaris de luxe, magnifics en Gary Oldman  o en Matthew Modine, què dir de les actrius: la Marion Cotillard brilla i l'Anne Hathaway de Catwoman està sensacional (no és just que un tratge de   cuir li quedi tan bé a ningú).
A part d'algunes incongruències al guió  (però al final qui li demana molta coherència a una història de superherois), i del record nefast que deixarà l'assessí de Denver,  a mí la peli em va agradar molt i us aseguro que va fer que m'oblidès de tot, inclús dels 6€ que em va costar l'entrada,   en dia de l'espectador i encara sense la pujada de l''IVA.............això sí, a la sala erem 5.

divendres, 20 de juliol del 2012

De què riu?

Ja us vaig dir que últimament no puc mirar els telenotícies més d’un quart d’hora, però hi ha dies que fins això ja és massa. Sense anar més lluny, ahir vaig veure l’entrada de part de l’equip del Govern al Parlament per anunciar un altre paquet de retallades, bestials, i la meva pregunta és, de què riu la Soraya?
Pot ser de la pujada de 17 punts de cop en el material escolar, la qual cosa obliga als escolars a justificar qualsevol despesa davant dels auditors més durs del país, els pares. Bolis, paper, gomes, articles de luxe.
Pot ser de la pujada de 13 punts de cop en el cinema, la qual cosa ens dóna als espectadors més raons per continuar piratejant (ho sento per la llei Sinde, descansi en pau), ja no parlo de les sales que hauran de tancar, els llocs de feïna perduts, etc…… Això em recorda a altres secles, cultura………….caca.
Pot ser de les paraules d’en Montoro (o d’en Guindos no ho sé, és igual, el contingut és el mateix) que va demanar un esforç a tots els espanyols davant de les retallades. Perdoneu?........No cal que faci demagògia, tots coneixem en Fabra, Matas, Millet, l’Esperança, en Rato, els de Caixa Galícia, la CAM, l'Urdangarin………….aquests també són espanyols, no?, els exigirem que ens tornin els fons malversats? Amb això es podrien pagar moltes gomes, llàpissos i llibretes.
Jo vull pensar que riu perquè es feliç de pensar on és ella i on sóm nosaltres, perquè no vull ni imaginar que s’està rient de tots, o sí?

dilluns, 9 de juliol del 2012

El món a les seves mans

Un altre artícul meu publicat a una revista:

"Aquest títol d’una peli d’aventures de principis dels 50 (per cert, molt recomenable) ve a expressar d’aguna manera el que ha suposat el desenvolupament de les noves tecnologies per les persones amb discapacitat física.
Vam començar per l’accés a Internet, per fi es podia comunicar amb amics sense tenir en compte la distància física; per fi es podia viatjar tenint el control absolut de tot; per fi es podia estudiar des de casa, llegir sense haver de comprar el periòdic o el llibre, treballar a la teva pròpia habitació (despentinat, en pijama, a qui li importaria), o senzillament mirar porno.
Tot i què ………hi ha un problema que tothom pateix, i què és més greu en el cas d’una persona amb discapacitat: l’aïllament. Ha costat molt que les persones amb discapacitat surtin del sac de col•lectiu marginal i en ocasions molest. En canvi ara tot és massa fàcil, per què surtir de casa si ja ho tenim tot? Amb un ordinador i una línia ADSL tot solucionat, com diria en DiCaprio “sóc el reï del món”. Molt perillós.
Un dels principals problemes del col•lectiu de persones amb discapacitat és que es deixa veure poc, no formen part de cap organisme de decisió, no agafen el transport públic, hi ha pocs usuaris de cadira de rodes a les universitats o als actes lúdics……..en definitiva no apareixen (“por discapacitado no me viene nada” que dirien a telefònica). Amb Internet i posteriorment amb les xarxes socials (Facebook, Twiter, Twenty, etc.) hem donat un pas de gegant endavant i dos (de capgros) enrrera. Molt difícil.
És clar que per la gent molt afectada és una finestra al món al qual no podran accedir-hi mai, però per la resta (la majoria), s’ha convertit en un silló de relax. Massa mastegat.A molts aquest avenç tecnològic ens agafa ja una mica grans (segons el DNI), per tant ja estem acostumats a viure amb les cartes que ens han tocat, ja ens hem fet a l’idea de què hem de lluitar per tot, que si volem qualsevol cosa ens l’hem de treballar molt, o sigui tenim una cultura de l’esforç molt arrelada.
Les noves tecnologies han creat al col•lectiu una obligació més (no ens bastava amb haver de demostrar cada dia que no només sóm iguals que la resta però amb necessitats especials, sino que valem el mateix que qualsevol “vàlid”) hem d’aprendre a prioritzar. No estem acostumats, perquè fins ara no haviem tingut opcions, haviem de fer el que podiem (dintre de les nostres possibilitats), però ara “podemos”. Podem escollir si anirem a buscar el periòdic o ens el llegirem on-line, si anirem al cinema o ens descarregarem la peli (mentre la llei Sinde ho permeti), si trucarem a un amic per parlar o li enviarem un e-mail, SMS o twiit………. Massa eleccions.
La pregunta del milió és: sabrem escollir el millor per nosaltres? O, voldrem?"