diumenge, 28 de desembre de 2008

Sobre el Nadal


Hi ha molta gent a la qual no els agraden aquestes festes, de fet les odien. Jo he de reconèixer que prefereixo l'etapa pre-Nadalenca. Les compres, la promesa de no menjar molt o al menys tant com l'any passat, la firme decisió de no comprar massa loteria, la intenció de no fer despeses inútils..................en fi, tota una sèrie de bons propòsits, que es queden en això, en propòsits.
Perquè al Nadal acostumem a devorar com si no existís un demà, a beure com si la llei seca entrès en vigor al dia següent, a comprar loteria com si la llei d'oportunitats ens fos favorable (això és el més normal de tot al que fem al Nadal, perquè a la cap i a la fi l'esperança és l'últim que es perd), de les despeses inútils ja ni parlem (als supermercats una de les frases més escoltades és: "comprem-ho, un capritxet al Nadal.....").

I què passa quan acaben les festes?, hem guanyat quilos, tenim la visa tremolant, el fetge ens demana clemència de tants excessos com hem comès, seguim sent pobres (sempre ens quedarà la primitiva), ens hem barallat amb la meitat de la família..............i a sobre hem d'anar a canviar els regals que ens han fet perquè no s'han aproximat a la nostra talla ni de lluny, perquè és justament el que ja tenia o perquè no fa per tú................total, que o ho canvies o ho guardes per regalar a algú altre.

Però això ja ho pensarem el dia 7, ara seguim gaudint que encara ens queda la nit de cap d'any, l'1 i el dia de reis (roscó inclós).

diumenge, 21 de desembre de 2008

Remakes, hi ha cap de bo?


Ja sé, cada vegada que us parlo de pel·lícules que he anat a veure resulta que m'han agradat, no és que no tingui gaire criteri, és què, degut a l'elevat preu del cinema, vaig a veure només la que crec que m'agradarà. Per això quan una em surt "rana" és pitjor.
Un xic de culpa del que em va passar amb aquesta peli la tinc jo, no sé per què segueixo veient remakes, suposo que encara espero que hi hagi un que sigui millor, o al menys igual, que l'original, però creieu-me aquest no és el cas.
Us parlo d' Ultimatum a la tierra, una petita obra d'art del 1951, convertida en una inmensa decepció el 2008. Encara que les comparacions siguin odioses, faig una (digueu-me rebel) a la primera l'amenaça pel planeta era la guerra freda i la possible autodestrucció de la raça humana; per primer cop al cinema,es veien alienígenes bons, que portaven un missatge de pau; la direcció del film (a càrrec d'en Robert Wise) era dinàmica, posant molta atenció en el bon treball actoral, amb ritme. A la nova, l'amenaça (encara que no queda gaire clar) és el dany ecològic que estem causant a la terra; ara ja estem acostumats a extraterrestres bons (ET, Cocoon, Encuentros en la tercera fase) i el missatge d'aquests no és gaire bondadós, és del tipus "poseu remei ara, o l'única espècie en perill d'extinció serà la dels humans" i per demostrar-ho riu-te de la bomba d'hidrògen; al director li preocupen més els efectes especials que la consistència de la pel·lícula; excepte els primers vint minuts és lenta, hi ha massa subtrames (que no l'emplenen més de contingut, al contrari la fan més cargant); té més expressió el robot que en Keanu Reeves (on és el Keanu de Mi Idaho privado?)..................etc.
En fi, que vaig sortir del cinema preguntant-me: calia?.

dijous, 11 de desembre de 2008

Crepúsculo


Ni la fred tan intensa que feia ahir a la tarda va impedir que anés a veure Crepúsculo, i us aseguro que quan vaig tornar no em va importar l'1 sota cero que feia. No em va defraudar en absolut, em va donar tot el que m'esperava.
Si l'analitzes és una peli d'amor interracial, ja haviem vist tota mena de barrejes en una parella: blancs, negres, asiàtics, hispans, extraterrestres, sirenes, granotes.....i ara un vampir i una adolescent. És com Romeo i Julieta, però Romeo ja està mort i a més té una dieta bastant extrema. Segueix totes les regles d'una peli d'amor, xicot coneix xicota, s'enamoren amb entrebancs inicials, gairebé es perden i al final acaben junts. El que la fa diferent és el domini de l'imatge, el bon treball dels actors, l'originalitat de la història i l'ambientació. Tot és bo.
Fent una altra apreciació: és increible que també es noti com han canviat els temps també pels vampirs, ja no hi ha estaques, ni alls, ni taúts, ni ullals.............ni res dels tòpics vampírics. Són tots macos, familiars.......inclús vegetarians.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Bond, James Bond


Ahir vaig anar a veure l'última d'en Bond, Quantum of Solace. Us he de dir que, encara que jo era una de les que pensava que l'únic i verdader Bond que hi havia era en Sean Connery, he rectificat (això és de savis) i al menys, aquesta pel·lícula m'ha fet canviar d'idea. Per mí, en Daniel Craig l'ha brodat.
Res a veure amb les altres aventures del conegut agent, el guió está ben estructurat; no se senten mai les dues frases típiques de la franquícia, a saber, la del nom i la del Martini; no hi ha gadgets impossibles; les dones semblen dones no nines (per cert, és la primera vegada que en Bond se li escapa una dona); podem veure un 007 amb lleganyes, amb sentiments, desesperat; el personatge de M és una barretja de mare i de cap implacable; els dolents ja són globals, un grup amb moltes nacionalitats.
Tota la pel·lícula és una pujada d'adrenalina, no tens temps gaire bé ni de respirar, passes d'una seqüència a l'altra sense perdre el ritme.
Té, fins i tot, un homenatge a una de les millors de la saga, Goldfinger, allà la dona estava coverta (i ofegada) d'or, i en aquesta és petroli, pot ser un símptoma clar del que avui dia té més valor.
Als que no us agradava en Bond perquè era un fatxenda, aneu a veure-la, us sorprendrà, i als que ja us agradava, no us la perdeu, és una de les mlllors de la sèrie.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Presentació de manual


Com us deia abans, he tingut els ordinadors fora de servei, per tant fins avui no he pogut parlar-vos de la presentació del Manual de consulta sobre Grups d'Ajuda Mútua de persones amb discapacitat física, elaborat per profesionals de la Federació ECOM: Ma. José Moya i Silvia Costa.
A la presentació, que va tenir lloc dimecres 19 al Taller de Riudellots de MIFAS, van assistir l'alcaldessa de Riudellots de la Selva, Sra. Montse Roura, l'edil de l'Ajuntament de Girona, Sr. Joan Oloriz, el president de MIFAS, Sr. Pere Tubert, a part de molts socis i amics.
Us deixo algunes fotos.

L'esperit de les màquines


Tinc dos ordinadors, el fixe i el portàtil. Doncs bé, fa dues setmanes el fixe va tenir un atac de feridura d'origen desconegut (i no, no era el de sempre, un virus) i ara el tinc a l'especialista, que per cert sé quan va entrar però ni idea de quan sortirà. I dijous el portàtil va començar a donar els primers símptomes de malaltia terminal, es va apagar i no va voler tornar-se a posar en marxa. Això sí, sense saber- ne el perquè, divendres a mig matí, ho vaig intentar i es va enxegar una altra vegada. Els miracles existeixen.
La qual cosa em porta a pensar en què les màquines (i sobre tot els ordinadors), tenen el seu propi esperit, un molt de sensible que s'en adona de quan les coses van malament, de quan els seus companys de feina tenen problemes i es solidaritza amb ells.
El temps sense ordinador, un dia, també em va portar a reflexionar sobre la nostra dependència d'aquests aparells que, suposadament, serveixen per facilitar-nos la vida, però que en realitat, són totalment adictives i la seva manca origina un síndrome d'abstinència que et pot dur des d'un atac d'ansietat fins a la bogeria.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Ja comencem


Ahir TVE1 va  donar el tret de sortida a una de les coses més  incomprensibles per mi: la temporada de bones accions. Arriba el Nadal i amb ell la loteria, els turrons, la felicitat obligatòria i les gales solidàries -la de   la FAO, Apadrina un niño, Aldeas infantiles,  Siente un pobre a su mesa-.
La veritat és que aquestes gales em fan una mica de "grima" i no les veig mai, però ahir fent zapping (un dels pocs esports que encara puc practicar amb la meva discapacitat), vaig veure a la Srta. Obregón dient que tot els diners  que el grup (suposo que alguns dels  participants en tan caritatiu esdeveniment) que es pensaven gastar aquella nit en "botellón" en lloc d'això ho donarien a la FAO. A veure, com algú que guanya quantitats indecents de diners (per cert, pagats per nosaltres, no ovlidem que és la "1", la pública) per passejar la  seva ridiculesa per una pista de ball pot dir tal estupidesa? Si ella i els que l'acompanyen pensessin més en la gent que ho necessita i menys en aprofitar  per fer-se autobombo, probablement les coses anirien millor, però per descansar de l'stress i de la pena que li produirà pensar cinc minuts en les famílies d'Africa, s'anirà a Miami a fer "botellón".
Jo proposo que en lloc  de molestar-nos  amb totes aquestes gales  infumables que s'ens venen al damunt, tots  els diners que els programes  del cor (jo diria que són del colon) paguin als seus convidats/víctimes des de mitjans de novembre a finals de desembre siguin donats a alguna ONG.
D'això sí que podrien presumir i no de ballar el cha cha cha.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Primer toca pagar


Com ja sabeu, els que alguna vegada em seguiu, aquest curs passat vaig acabar el curs de rus (6 anys), i abans m'havia tret el d'anglès (i tot això no és per presumir, és perquè pogueu entendre el que us explicaré ara). 
Després d'un idioma com el rus necessitava una mena d'any sabàtic, però a meitat d'estiu vaig penedir-m'en i vaig pensar que era un xic vergonyós que amb dos idiomes estrangers encara no tinguès el nivell C de català. I vaig anar a  matricular-me -el setembre, al Departament de Normalització Lingüística de la Generalitat, em van cobrar  menys pel fet de ser  pensionista  i, com no m'anavan bé els horaris per poder fer-ho de forma presencial, al final vaig decidir fer-ho a distància. Com tot estava fins a la bandera, van inscriure'm al centre que hi ha a Calonge, però em van assegurar que l'examen podria fer-ho aquí a Girona. Quan vaig trucar a Calonge -a mitjans d'octubre, em van dir que era possible que no poguès començar ara perquè estava cobert el contingent, que em trucarian per dir'm-ho segur a finals d'octubre o principis de novembre. A tot això jo ja he pagat.
Bé, ara què faig? reclamo? en català? en rus? o en anglès?. Evidentment, la culpa ha estat meva perquè hauria d'haver-me matriculat a l'Oficial d'Idiomes al curs de català per estrangers, que no hi hauria tingut cap problema per accedir-hi, i ja faria un mes llarg que hauria comenzat. Que segurament és   el que  hauré d'acabar fent  el mes de gener.
O sigui que no només el Departament d'Acció Social i Ciutadania va com el cul (perdoneu per la grulleria). 

diumenge, 2 de novembre de 2008

Fires 2008


Ahir a la tarda, aprofitant que s'havia deixat veure el sol, vaig anar a fer un volt per les Fires de Girona, i vist la que està caient avui, evidentment vaig fer bé.
Jo creia que això de la crisi desinflaria els ànims, que aquest any la cosa no aniria gaire bé pels feriants, però m'equivocava, i no és que el preu de les atraccions hagi baixat (i estaven plenes, a algunes, fins i tot, hi havia cua), pot ser perquè era una de les poques tardes que no plovia o ves a saber-ne la raó, però estava tot de gom a gom.
I no només les atraccions, els carrers, les paradetes...............Vaig fer la tarda completa i vaig anar al cinema i a sopar. El cinema tampoc hi era buït (la peli escollida va ser Transsiberian, està bé, una interpretació molt acurada d'en Noriega, com sempre esplèndid Sir Kingsley, però això avui no toca) i pel que fa a sopar ja ni parlem, per la zona de Correus era difícil trobar un restaurant per poder seure (a mí, que porto la cadira incorporada de sèrie, m'és ben igual, només m'importa la taula).
O sigui que la gent se'ls gasta. Si alguna cosa ens ha ensenyat la punyetera crisi és a viure al dia. Demà ja veurem, pot ser el treball millori, la llei de dependència sigui justa i les ranes volin.

dissabte, 1 de novembre de 2008

Una altra realitat

Va aparèixer divendres un article al Diari de Girona que si fos veritat donaria una resposta raonable a les nostres esperances. Concretament, em refereixo al que fa referència a les quantitats que es perceben per la llei de dependència. No és que el periòdic digui mentides, és que són veritats a mitjes.
Es diu que la quantitat mínima que s'està cobrant, és de 597,40 €. Ni de lluny. Després d'aconseguir que te la concedeixin (sense saber perquè a tú sí i a d'altres no, tenint el mateix grau de discapacitat i uns ingressos similars), després d'un llarg període perquè et paguin per primer cop, la quantitat és totalment irrisòria, sobre tot si penses perquè te la donen. Jo cobro una pensió no contributiva de 492 € al mes, a això podeu afegir-hi una infima quantitat de 80 € mensuals d'un antic programa de la Generalitat que es deia "Viure en familia". Doncs, quan me la van aprovar, em van fer un balanç dels meus ingressos i m'han quedat 249 €, i m'han tret els 80€. Ah! i no penseu que és perquè a casa meva entren molts cales, la meva mare és mileurista i juvilada.
O sigui que no sé d'on surt aquesta quantitat, ni si algú la cobra o la cobrarà, jo al menys no.
El que més ràbia em dóna és que tothom s'ho ha cregut, el que demostra que una bona campanya publicitària fa que la cabanya de l'oncle Tom sembli l'Empire State.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

És una llàstima


A Girona els usuaris de cadira de rodes a l'hora de circular per la ciutat no hauriem de tenir cap problema,la majoria dels autobusos estan adaptats.
Però com heu vist, he utilitzat el condicional, el que vol dir que, en condicions normals no tindriem problemes. El que passa és que es veu que fer el manteniment de la rampa d'accés al vehicle deu ser cosa d'enginyers aeroespacials, perquè sinò no s'entén com és possible que no funcionin gairebé mai.
La setmana passada vaig agafar tres vegades l'autobus (la qual cosa des que vaig amb la cadira elèctrica és estrany, però tenia pressa), la primera vegada la rampa no sortia, la segona sortia però no es quedava estesa i la tercera ni hi era. Gràcies a l'ajuda del conductor i d'altres passagers, els quals evidentment no tenien cap obligació, vaig poder pujar (i creieu-me, amb la cadira elèctrica no és fàcil).
Això és una veritable llàstima, tenim els mitjans però per deixadesa (pura i dura) no els podem utilitzar.
O sigui podriem ser més independents però no ens deixen. Mai he tingut massa clar si sóc una persona discapacitada o em fan més discapacitada del que sóc.




diumenge, 26 d’octubre de 2008

El circ


Ahir vaig anar al circ amb usuaris de la Residència de MIFAS, podeu veure a alguns a les fotos que us afegeixo.
He de dir que feia com un secle que no anava, i pot ser hagués estat millor no anar, tot i que m'ho vaig passar bé. Però la sensació de grandessa, de màgia que, recordo, donava el circ, ja s'ha perdut. Ara sembla decadent, amb una certa oloreta a ranci. Abans podies gairebé tastar l'alegria i la fascinació dels nens, tot això s'ha acabat.
El circ és una mostra més de com ha canviat tot (ara m'he passat, semblo una iaia), hem substituït les relacions humanes pels xats, les postals de Nadal per freds missatges electrònics (això sí més ràpids) o pitjor, SMS i els jocs compartits per videoconsoles. I el circ no podia ser menys,
l'únic que ens sembla passable és El cirque du soleil.
Som xics.



Tornar a la càrrega

Després d'un temps torno a la càrrega, jo diria que un xic més batalladora, irònica, una mica més sensible....Però jo a la cap i a la fi. Em disculpo amb tots els meus amics i diguem seguidors perquè he trigat massa a dir alguna cosa, però cadascú té un temps molt personal per pair algunes circumstàncies.
Però bé, ja sóc aqui (com va dir en Tarradelles), i de moment no penso anar-m'en.

divendres, 5 de setembre de 2008

Assignatura pendent

Al menys a la ciutat de Girona, els discapacitats físics tenim a l'ajuntament concienciat de que les barreres arquitectòniques han de desaparèixer i si més no, que les obres noves han de ser accessibles, jo al menys, per moure'm per la ciutat no tinc problemes.
La cosa canvia quan l'obra és privada, el tema de les barreres no es respecta per dos causes (segons el meu punt de vista):

  • No pensen que els que hi anem en cadira també som clients, també comprem, sortim de marxa, anem a dinar o sopar............i és clar, si no podem entrar en un local ho farem al del costat, que sí sap que hi ha un concepte que és diu competència. Fer un comerç accessible no és difícil, només volem poder entrar-hi.
  • Moltes persones encara tenen al cap la imatge del discapacitat com a part del col·lectiu de pidolaires. I ja no, ara treballem o tenim pensions (de vegades ínfimes) i ..........com no, tenim despeses.
I no parlem dels cotxes, tenim voreres adaptades i un vehicle estacionat davant (només són 5 minuts) o aparcat al mig d'una altra vorera (els consabuts 5 minuts), amb la qualcosa la cadira ha d'anar per la calçada, competint amb els cotxes a veure qui passa i qui no.
O sigui que tenim una assignatura pendent que, malhauradament, no podrem recuperar al setembre, jo crec que l'esmentada assignatura es diu RESPECTE.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Tots som la Yang


No sé si vau veure la ceremònia d'inauguració dels jocs, a la part negativa, una mica pesada, massa propaganda xinesa, molt de soroll i massa gent (arribava a marejar); a la part positiva, molt emocionant, espectacular i molt original (sobre tot l'encesa del pebeter).
Pels que no la vau veure, no me'n recordo en quin moment va sortir una nena amb una veu prodigiosa i que era preciosa. Doncs bé, ahir em vaig assebentar que la nena (que es deia Lin) en realitat el que estava fent era karaoke, perquè la nena que cantava de veritat (la Yang) era considerada lletja per sortir.
Això me fa pensar en la ceremònia d'inauguració dels Jocs Paralimpics de Barcelona 92, en la qual ens van fer fora a alguns que anàvem en cadira (jo entre ells) perquè no erem suficientment hàbils per poder ser-hi a la desfilada (no es va tenir en compte que no tots podriem seguir el rItme) i es clar, com després els van mancar discapacitats, van posar voluntaris "normals" per fer "karaoke".
Així que jo sé el que va sentir la Yang, però si a ella la van deixar fora per lletja, preguntem-nos, què passarà a la ceremònia paralimpica, treuran als guerrers de Xian en cadira? només agafaran "coixos" guapos?
No sé, jo per si de cas no em creuré res.

dissabte, 16 d’agost de 2008

Agost


Aquest és un dels mesos de l'any que més odio (l'altre és febrer, que sembla més curt, però es fa etern). Per passejar per la ciutat és fantàstic, però si vols anar de botigues o vols fer un café després d'un matí al mercat o a la perruqueria o allà on sigui, apareix el maleït cartell de "Tancat per vacances". És més difícil trobar una botiga oberta que una neurona funcional al cervell d'en Bush.
Si has d'anar al metge, el teu, segur que ha agafat vacances, i pot ser (per què no) que el suplent sigui bo, però normalment aquí funciona el dit de "más vale malo conocido que bueno por conocer".
I ja no parlem de si has de fer algún tràmit, millor ovlida't, a la coneguda eficiència dels funcionaris d'aquest país (disculpeu-me els meus amics funcionaris), es suma el fet de que segur que el funcionari que s'encarrega del teu assumpte, està de vacances.
Menys mal que això s'acaba i que per altra banda, els amics (encara que siguin funcionaris) no fan vacances, obren tot l'any.

divendres, 8 d’agost de 2008

Atrapats a Blanes

Anant en cadira elèctrica m’he trobat amb coses molt kafkianes, però aquesta s’en porta un dels premis grosos: si no disposes de mitjà de transport propi a Blanes, et converteixes en una mena d’ostatge. M’explico.
Un municipi com l’esmentat, amb la taxa de creixement disparada, i la quantitat de turisme que visita la població cada any, no té cap taxi adaptat. Això si no vols moure’t del poble no té cap problema, perquè la flota d’autobusos està adaptada. Les complicacions comencen quan has d’anar a Girona, l’autocar que fa aquest recorregut és inaccessible, del tren ni parlem, o sigui que ens queda l’opció més cara, la dels taxis. Però recordem que com he dit abans, no hi ha cap on poder anar amb la cadira elèctrica. Bé, aleshores li hem de demanar a un taxi adaptat de Girona que ens vingui a recolllir, i…………..sorpresa, no volen fer aquest servei perquè els taxistes de Blanes no els deixen. Avui he trucat al taxi de Girona i m’han dit que faran el trajecte si van acompanyats a l’entrada de Blanes per fer veure que van a recollir a un familiar de la persona que va amb ells.
O sigui que primer em treuen la capacitat d’escollir el lloc on vull anar, segon em treuen la poca independència que em queda i tercer si aconsegueixo sortir de Blanes, em costarà un ull de la cara (pot ser hauria d’empenyorar la cadira per pagar el taxi………….clar que sense cadira no tindria problemes).

Que dur qu’és ser discapacitat.

dijous, 7 d’agost de 2008

La Momia 3: la tumba del emperador Dragón


Lo confieso, soy un crío, me pirra el cine de palomitas y refresco, pero el bueno, y para mí éste no lo es. Fui al estreno de La Momia 3, pero me podía haber esperado a que la hicieran en Telecinco (o en cualquier otra), fue una pérdida de tiempo y de dinero. Fue como ir a ver una peli hecha de pedacitos de otras que ya has visto (una especie de patchwork cinematográfico). Fue una decepción.
Me gustaron las dos primeras, mejor la primera que la segunda, era original, era fresca, era dinámica. En ésta en cambio hemos sustituido la arena por la nieve, los guerreros de Anubis por los de terracota, Egipto por China, hay persecuciones en camión, en vez de ella muere él (se lo turnan), a Maria Bello le falta un hervor para ser Raquel Weisz, no es creíble que esa pareja tenga un hijo tan mayor (por cierto, ¿os habéis fijado que todos nuestros héroes de juventud ya son padres de un hijo varón guapo y conflictivo?, ¿relevo generacional?), ¿qué pinta la vaca?.............
Como juego, os propongo que le encontréis el punto en común con las siguientes películas: Indiana Jones 1 y 2, Horizontes perdidos, El chico de oro, El monje..............y evidentemente sus antecesoras.
Los efectos especiales no están mal. Pero pagar 6€ por ver efectos no compensa.

dimarts, 5 d’agost de 2008

Al Tibidabo


Dissabte, 2 d'agost, el Grup d'Oci de MIFAS va fer una sortida al Tibidabo. Pels usuaris de cadira de rodes, us he de dir que no està malament adaptat, evidentment a les atraccions no es pot pujar, encara que hi ha molt bona disposició per part del personal del parc. Podeu visitar la sala dels miralls (no us la perdeu), el museu dels autòmates (hi ha plataforma elevadora) o pujar a veure l'esglèsia (hi ha ascensor).
Tot i la calor que vam passar, crec que, en conjunt, va ser un dia magnific.
Aqui podeu veure fotos.

divendres, 1 d’agost de 2008

Jo no ho soc


Digueu-me copiona, però no pirata. No és que em molesti, és que no és el terme adequat per descriure el que jo faig, que és ni més ni menys que baixar-me tot el que vui veure o vui sentir. Aclari'm-ho.
Pirata és una paraula d'origen grec que prové d'un verb que significa "esforçar-se, provar de, o intentar la fortuna en les aventures", evidentment jo no vui fer diners, ben al contrari jo he d'estalviar, cobrant una pensió mínima al mes, no puc anar al cinema el que voldria, ni molt menys pagar 20 euros per un CD. Pel que fa al esforç, creieu-me no és un esforç utilitzar l'e-mule (al menys físic, de vegades és un exercici de paciència). I en quant a les aventures, és molt més aventurer fer qualsevol tràmit amb el Departament d'Acció Social i Família (de vegades es podria considerar com un esport de risc). Segons la definició, qui és més pirata, el que et cobra gairebé 7 euros per una entrada de cinema, el que tasa un disc compacte del que després són aprofitables com a màxim tres cançons, o jo?.
A mí el que m'agrada és veure pel·lícules però sense haver de deixar de pagar qualsevol factura perquè els diners no m'arriben. El que m'agrada és veure sèries de televisió sense haver d'esperar una setmana d'un capítol a l'altre i sense quinze mil anuncis. El que m'agrada és sentir tot tipus de música, però sense omplir butxaques de discogràfiques i mediadors (a més no és qüestió de principis, és que no puc).
Així que davant d'això, seguiré baixant-me tot el que trovi. Però no em digueu pirata.


dimecres, 30 de juliol de 2008

Servei públic?


Televisió espanyola (la 1) está declarada com de servei públic i d'interès general, el que passa és que hauriem de definir aquestes paraules. A veure, d'interès general són les telenovel·les, el tour de França, els partits de copa d'Europa (pels quals han pagat més que qualsevol canal privat), els toros i cine de barrio. Ah! i ara les Olimpiades, de les quals ho veurem gaire bé tot. Evidentment tot això és rentable, els anunciants paguen burrades pels anuncis. Però això és negoci o servei públic?
Per altra banda, d'un esdeveniment esportiu en el qual fa quatre anys Espanya va obtenir 71 metals (20 d'or, 27 de plata i 24 de bronze), o sigui de les Paralimpíades, no veurem res (ah sí!, la jornada d'obertura i la de cloenda). Tant omplir-se la boca sobre la superació, el component integrador de l'esport, el moment daurat de l'esport espanyol.................paraules.
La veritat és que no som negoci ni d'interès general.




divendres, 25 de juliol de 2008

Sopar de fi de curs

Ahir vaig anar a sopar amb els que han estat els companys de cinquè de rus. La veritat és que ha sigut un dels millors grups de tots els meus anys d'idiomes (11 entre l'inglès i el rus) i bastant eclèctic. Bona gent.

Aquí us poso fotos de tots els implicats, jo hi era darrera de la càmara.



dimarts, 22 de juliol de 2008

Hancock


Quan vaig a veure una pel·licula de superherois, normalment em deixo el cervell a casa, vui dir, ja sé el que trobaré , una estona d'esbargiment, sense haver de pensar en la lògica (ja sabeu, homes que volen, amb urpes d'acer, amb poders aràcnids, elàstics, de pedra.........) del guió ni en a profunditat del mateix, una historieta on saps qui és el bo (normalment amb una identitat secreta i uns musculs que es deixen veure sota un uniforme tan llampant com ridícul).
Però el que passa amb en Hancock és que pretén ésser l'antitesi del superheroi (i acaba sient com tots), el dolent de la peli no queda clar qui és (i això en una peli d'aquestes hauria d'estar prohibit i inclús penat), li sobren 30 minuts de metratge, els efectes especials més bons ja els havíem vist al trailer....... Així que, vosaltres mateixos, a la cap i a la fi, la cartellera no està per tirar-hi cohets.
Sense cap mena de dubte, el millor de la tarda-nit va ser el tzatziki i el kevav que ens vam cruspir al bar-restaurant Babel del carrer Anselm Clavé de Girona, deliciosos.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Inauguració

Divendres els de MIFAS vam inaugurar el nou equipament a Vilafant, el Centre de dia i recursos Pere Llonch. El centre és preciós i es troba en un lloc immillorable, en plena natura, amb espai obert per tots costats i a més amb molta llum, tot plegat crea una sensació de pau i de llibertat.
La veritat és que com des del Departament d'Acció Social i Ciutadania s'ens havia imposat inaugurar aquest dia i no més tard de les 11 (recordem, divendres lavorable), pensàvem que no hi hauria tanta gent, però Déu ni do, entre assistents, convidats i autoritats erem més de 150 persones, això sí, al final la Consellera no va poder venir......


dissabte, 12 de juliol de 2008

Déu apreta...


Segons la dita "Déu apreta però no ofega", pot ser pel meu ateisme practicant, o per les circumstàncies, digueu-me incrèdula, però això avui dia és més difícil de creure que Aznar parli català.
Hi ha dades que ho demostren empíricament: en primer lloc, aquesta calor terriblement enganxosa que em complica l'existència (proveu a anar tot el dia amb l'esquena enganxada a un respatller de lona, per no parlar del cul......). En segon lloc, la crisi que no existeix però ens afecta molt i ens ha obligat a imposar-nos un sistema de prioritats, el qual abans ni ens haviem plantejat. En tercer lloc, una de les sortides per evitar la calor és anar al cinema o quedar-te a casa mirant la tele, però això també està de capa caiguda, es veu que les neurones dels programadors estan de vacances a l'aparell reproductor. Tot això i altres naderies són proves irrefutables que Déu apreta i si pot escanya.
Però no us preocupeu, tot s'acaba i recordeu sempre que PODEMOS.

dissabte, 28 de juny de 2008

El incidente


Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula d'en Shyamalan. Us la recomano, ara si sou patidors millor quedeu-vos a casa. És difícil parlar-vos de què em va agradar més sense explicar-vos res del guió, i seria un crim que se m'escapès alguna cosa.
Però si us agrada aquest director (El quinto sentido. El protegido. Señales. El bosque..), no us la perdeu, és perturbadora, inquietant, dinàmica, no s'entreté en explicar coses que no tenen explicació, et fa sentir impotent, petit, la causa de tot i a la vegada la víctima. En fi em quedo curta.
L'únic que no em va agradar van ser els ulls de la protagonista, sempre oberts en gest de sorpresa, però per altra banda també ajuden en el clima de la peli.
I l'únic que em va molestar van ser uns bretols que hi havia a la sala que, ademés de brétols deuen ser un xic cortets, perquè pagar gairebé 7 euros simplement per molestar a la resta de persones que hi eren allà, no té explicació (ni en Shyamalan la trobaria).

Ja està


Vaig aprovar l'últim curs de rus, gràcies a tots els que em vau dessitjar sort o vau pensar en mi encara que fos de passada, estic segura que tot ajuda.
Però el que és injust és que cada vegada que li deia a algun amic o familiar "ei, he aprovat", en lloc de felicitar-me o recordar-me que sóc molt llesta, em deien "què menys podiem esperar de tú" o "ja ho sabia, era lògic, si tú no aproves...", i això és decebedor, perquè què hagués passat si hagués suspès? i, creieu-me vaig estar molt a prop, no haurien tingut paraules, com no s'ho esperaven......
De totes maneres, la notícia és aquesta, HE APROVAT (així, en majúscules).
El que passa és que ara no sé que fer-ne l'any vinent. Any sabàtic?, italià?, un curs d'alguna cosa creativa?. Accepto suggerències.

diumenge, 22 de juny de 2008

Museu del ferrocarril


Ahir, amb el Grup d'Oci de MIFAS, vam anar a visitar el Museu del Ferrocarril a Vilanova i la Geltrú. L'història del ferrocarril des de el seu primer trajecte a Espanya, Barcelona-Mataró l'any 1848.
És asombrós el desenvolupament al que hem arribat, des de les antigües màquines de vapor a l'actual AVE (que arribarà un dia d'aquests). Resulta un xic patètic que encara no hagin inventat un sistema perquè les cadires poguem viatjar sense avisar con dos dies d'antel·lació.
Si voleu, podeu veure fotos d'aquest dia.



dimecres, 18 de juny de 2008

Per nosaltres hi ha sequera


Com que aquest any la meva butxaca no em permet anar massa lluny (he d'estalviar, sembla que la crisi va per llarg), havia pensat que podria anar a visitar aqui mateix, a la provincia del costat, un esdeveniment mundial, la Expo Zaragoza.

Està clar, sóc una ximpleta, de vagades m'en ovlido d'alló que és evident, al meu país la meva cadira de rodes em converteix en un ésser especial, la discapacitat es considerada com un article de luxe. M'explico, si vui anar a Zaragoza he de pagar més de 250 € per nit, a una habitació (sense esmorzar) d'un hotel de quatre estrelles, i no és perquè sigui una "pija", és perquè no tinc opció, als menys estrellats no hi ha habitacions accessibles (encara que molts deixan entrar animals i tenen wi-fi). I és clar, amb la pensió que cobro (després de 13 mesos no puc dir res de la llei de dependència), l'aixeta no dóna per aquests vicis.

Així que seguiré sense saber que és la política de l'aigüa i el desenvolupament sostenible. Això em passa per la meva mania d'utiltzar cadira de rodes.

M'hauré d'esperar que es celebri una exposició mundial als Estats Units per poder anar a veure-la, perquè no crec que facin una (podria estar dedicada a la multiculturalitat) al costat de casa meva.

diumenge, 15 de juny de 2008

Simplement no m'agraden


Aquesta setmana tinc examen, i no un qualsevol, és el final, un any es decideix en dos matins, si em llevo amb el peu esquerra ho tinc pelut. Sis anys estudiant rus ja són el suficientment durs per haver d'enfrontar-me ara a un final amb l'esperança de no haver de tornar l'any vinent.
Al menys no tinc la pressió de pensar que aquest examen determina el meu futur, ara he aprés a viure el dia a dia. Però això no m'ajudarà gaire quan hagi d'entrar a l'aula.
I com sempre (i creieu-me, després d'una carrera universitària, ho sé) a la prova no seré capaç de demostrar res, tot el que he estudiat, totes les redaccions, traduccions, lectures..........per (amb sort) treure un aprovat raspat.
Ja que no podeu presentar-vos per mi i donat que sóc massa honrada per fer xuletes (a més, a la prova oral no crec que em servissin gaire), només em queda demanar-vos que dimecres i dijous al matí penseu una miqueta en mí.
Bé, m'en vaig a repasar no sigui que m'oblidi d'alguna cosa.
Дo свидания.

diumenge, 8 de juny de 2008

Hi ha de tot


Per si no ho sabiau del 5 al 7 de juny es va celebrar el Primer Salón para la Autonomía Personal y Calidad de Vida Avanta 2008, només el nom de l'event ja et deixa totalment aclaparat, i a sobre la madrina va ser la Princesa Letizia.
La veritat és que sembla una broma pesada o una manera de fer-nos dentetes, no sé, però em fa molta ràbia. M'explico.
La fèria volia ser una demostració que avui dia amb tota la tecnologia que hi ha, els discapacitats ho tenim molt fàcil, i a sobre cobrem per no fer res. La domòtica, les ajudes tècniques, la millora pel transport privat............Cap problema, hi ha de tot. Només es trobava a faltar un stand, el més important, el definitiu, aquell que m'expliqués com ho pagaré amb una pensió mínima i la quantitat, gairebé insultant, de la llei de dependència. Total uns 630 € al mes.
Ara, està be saber que si ho pogués pagar no seria tant dependent. O sigui que gràcies per ensenyar-me que la meva vida podria ser millor, gràcies per demostrar-me que el concepte de vida independent també depén dels ingresos. I això ni la llei de dependència ho sol·luciona.

dissabte, 31 de maig de 2008

Són els anys


No sé vosaltres, però a mi cada any hi ha més coses que em treuen de les meves caselles, podria donar-vos milers d'exemples, però no us vui aburrir, comentem només dos o tres:
  • Que tothom es pensi que això de la llei de dependència és com la sol·lució a tots els nostres problemes, com si anéssim a Lourdes i tornéssim curats. Sense anar més lluny, l'altre dia una companya meva de classe em va dir que ara estaria molt contenta amb els 1000€ al mes que em donarien de paga, com li explico que seran 240€ i que a sobre em treuran a prop de 90€ que em donaven abans en concepte de "vida en família". Amb la meva pensió i la llei de dependència no arribaré als 600€ al mes.

  • Que em diguin que als immigrants els hi donen tot i són uns privilegiats, clar, ara entenc perquè hi ha tants que moren ofegats a l'estret o arriben a sota d'un camió, si conéixen aquest date no m'extraña.

  • Estic molt farta d'anar a comprar roba i que tota sigui per anorèxiques, i que a sobre la venedora quan li demanes una talla 44 o més, et miri com si acabés d'entrar la dóna barbuda.
Aquests són només uns exemples, però cada vegada em molesten més, tant que de vegades em venen ganes d'aixecar-me de la cadira i soltar tres fresques.

dilluns, 19 de maig de 2008

Do de llengües


Estic aqui davant del meu ordinador esperant una de les meves alumnes (he de donar clases particulars per poder pagar-me els vicis, perquè si he de comptar amb la pensió ho tinc clar) i penso en l'idea d'utilitzar l'anglès per fer algunes asignatures. La veritat és que això em fa més por que la nena de l'exorcista fent rodolar el cap.

Anem a pams, quan jo estudiava, el català estava prohibit i la meva llengua materna és el castellà, a això s'havia d'afegir el francès (com a llengua extranjera) i vaig acabant parlant els dos molt bé. Quan vaig poder, vaig fer del català la meva llengua. I ara no ho faig malament (fins i tot ho escric, cosa no gaire fàcil). Després veient que cada cop era més necessari, vaig incloure l'anglès, i inclús he viatjat molt pels EEUU. I ara estic acabant el rus.

Els estudiants d'avui dia tenen totes les facilitats per parlar-ne, com a mínim, tres llengües als 16 anys, hi ho fan.........però les tres a la vegada (són més difícils d'entendre que un monòlec de l'Andrés Pajares). D'aquest llenguatje surten coses molt divertides com "el regla" "la b baja", "la llum" o "l'oscuritat" i moltes d'altres. Però el millor ve amb els dictats, les "b", les "v", els accents oberts i tancats, l'"i" llatina i l'"y" grega, tot es barreja en una desenfrenada orgia de lletres que no saben molt bé on van. Un xic patètic tot plegat.

No és tan important que sàpiguen anglès, l'ideal seria que primer sabessin parlar.

dissabte, 17 de maig de 2008

Com si no existíssim


Ja fa un parell de mesos us vaig comentar que abans, com a usuària de cadira de rodes, podia anar al ginecòlec a l'Institut Guttmann, però se'm va acabar el xotllo el dia que van treure aquest servei de l'esmentat centre.
Com a dona responsable, en vaig buscar un professional a la SS (Seguretat Social, res a veure amb els nazis..........o si?) i després d'una mica de paperassa i 8 mesos, ho he aconseguit.
La qualcosa m'ha dut a adonar-me'n que per aquests especialistes tampoc existim. Només s'ha de veure la camilla. Impossible ser una mica autònoma, oblideu-vos de poder fer un trasllat des de la cadira, per nassos ha de venir un zelador per a posar-vos a dalt. No saben que hi ha camilles amb un mecanisme pneumàtic que, una vegada assegut/da, poden pujar automàticament prement un comandament o al menys grues.
I s'ha de veure la tècnica que tenen per col·locarte a la camilla, la més habitual és la tècnica sac (que ja us imagineu com funciona), sempre amb el suport de la pràctica del mut (perquè mai pregunten com ho han de fer).
Clar, que com ja ho haviem parlat abans, amb la discapacitat no només guanyem una cadira sinò que perdem el sexe.

I nosaltres, què?

Crec que dos o tres dies després d'iniciar-se la campanya d'enguany de la renda, vaig veure a la televisió (sóc una teleadicta) un anunci sobre quina casella hem de marcar perquè amb la nostra contribució ajudem a l'esglèsia i no pas als "pringadillos" que ens aprofitem dels serveis socials.
Sembla ser que ells ho necessiten més, igual és per poder pagar l'anunci, és clar que segur que algú els ho ha pagat i a sobre els hi ha fet.
I nosaltres? qui ens pagarà l'anunci? hi hauran subvencions per pagar anuncis? o s'han gastat els diners en la llei de dependència? Un altre misteri.
Per cert, a quina esglèsia? l'anglicana, la protestant, la musulmana, l'ortodoxa, els budistes, els seguidors de San Cucufato mártir......? o a l'esglèsia catòlica, que representa una de les fortunes més grans del món?
Jo, la veritat és que suposo que he posat la creueta a "altres fins d'interés social", i dic suposo perquè la declaració me l'ha fet el meu amic (el del café), però com el conec sé que no ho ha posat a l'esglèsia ni per equivocació.
Així no ens guanyarem mai el cel. No tenim remei.

diumenge, 11 de maig de 2008

Grup d'Oci de MIFAS

Ahir, dissabte 10 de maig, el GOM (Grup d'Oci de MIFAS) va realitzar la seva primera excursió anual i vam decidir començar per Ripoll.
Tot i la pluja, que va caure insistentment, les 40 persones assisstents vam passar un dia divertit amb la visita a diferents llocs del municipi i, posteriorment vam celebrar un dinar de germanor.
Aquí podeu veure fotos, encara que més endavant publicaré més.

dilluns, 5 de maig de 2008

Baila chiki-chiki

We are the champions


Ja us vaig comentar que era futbolera, i del Real Madrid. Ho sento pels demés, però a força de c....... ahir vam guanyar la lliga. De moment amb 25 de 35 punts possibles. Som els millors.

Ho sento pel meu germà i l'inmensa majoria dels meus amics, però aqui estem, a la Cibeles.

diumenge, 4 de maig de 2008

Hisenda som tots


Divendres 2 de maig va començar el període per presentar la declaració de la renda corresponent a l'any 2007, que acaba el 30 de juny . Aquest és un dels períodes més temuts per alguns i més kafkians per altres (em trobo en el segón grup).
Com ja sabeu, jo rebo una pensió de m....., i com sóc una de les poques afortunades del nostre col·lectiu amb nivell universitari, això em permet exercir de professora en un centre (cursets curts de 20 o 30 hores), sense guanyar molt perquè sinò em treurien la pensió de m....... Això si, em retenen l'IRPF, que després m'han de retornar amb la declaració de renda (que em fa un amic al mòdic preu d'un café).
L'any passat, com és dificil aixecar-me quan decideixo parlar-li cara a cara al terra, vaig haver de comprar-me una grúa (més de 1000€), capritxosa que sóc. Doncs bé, vaig demanar una ajuda a la Generalitat per pagar-la, i com que cobro una pensió de m.......me la van concedir. El que no sabeu és que he de declarar aquesta ajuda (difícil d'entendre però en Kafka també i mira on va arribar).
I el que em pregunto és, quan cobri la dependència (a aquest pas m'hauré d'aixecar de la cadira i anar a exigir-la) també l'hauré de declarar? Em sortirà a retonar? Ho dic perquè si he de pagar, crec que em faré andorrana.

Dueños de la calle


Divendres vaig anar al cinema (ja us he dit que era un dels meus vicis confesables) i tot i el preu (del que també hem parlat) em va agradar molt la peli.
Dueños de la calle en general sembla la típica peli de polis, però el final és inusualment (per tractar-se d'un film americà) honest, lògic i realista. No hi ha un final feliç, bé, no hi ha res feliç en tota la peli, té un look brut, però és que l'història és bruta. Els personatges estan molt bé dibuixats i són molt creibles.
Està clar que no us explicaré el final, us recomano que la veieu, des de Promesas del este no m'havia agradat cap tant.

De aquellos polvos...


......vienen estos lodos, o lo que es lo mismo, a dónde nos ha llevado la dichosa fotito. Evidentemente, nunca una imágen había costado tan cara.
En España nos llevó a un cambio de gobierno (necesario por otra parte) y según mi opinión nos convirtió en diana de un peligro indiscriminado.
En Inglaterra, Tony Blair ha conseguido hundir a los laboristas. La última muestra de ello ha sido el cambio de alcalde en Londres. De una persona seria y responsable que había transformado la ciudad en un ejemplo han pasado al bufón de Europa, es como si en Madrid hubieran elegido para alcaldesa a Belen Esteban (con todos mis respetos a la Esteban). Sólo porque el partido del ex alcalde correspondía con el del señor de la foto y la única alternativa era el hasta entonces impresentable Sr. Johnson.
En Estados Unidos serán los últimos en cambiar. Bush ha conseguido lo impensable: que el cambio de gobierno no sea solamente una alternancia del partido en el poder, sino que la elección sea entre un afroamericano y una mujer. Si queréis saber mi opinión (es retórica, os la pienso decir igual), prefiero a Obama, me parece un soplo de aire fresco.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Qüestió d'imatge


Els discapacitats físics fins ara som notícia per tres coses: o ens volem morir, o som víctimes d'un crim o som Stephen Hawking. Bé, jo no em vui morir (encara que de vegades hi ha per matar-me), mai he estat víctima de res (de la manca de respecte habitual, això sí), i evidentment no sóc en Hawking (més voldria.... ell). I ja començo a estar una mica farta que aquesta imatge, gairebé sempre negativa, sigui la que tothom tingui de nosaltres.
  • En primer lloc, per què no es parla dels homes (de moment no hi ha paritat en això) que des de Galícia, Múrcia, Mallorca, Lleida o Girona han treballat o treballen per la millora en les condicions de vida dels disapacitats, sense reconèixement i sense mitjans?
  • Per què un crim és pitjor quan la víctima és un discapacitat? La naturalessa del crim no és la mateixa? O fins i tot en això han de discriminar-nos?
  • I no tots tenim el geni d'en Hawking (que jo continúo pensant que és un extraterrestre i que tothom al seu planeta és igual que ell) ni tenim darrera a l'ONCE com en Zubiri.
I després resulta que l'exemple de superació a aquest país és una noia, o dóna, amb cadira de rodes, que surt a ballar en Fama (s'hauria assebentat que cobrarà la llei de dependència). Nooooooooooo....superació és fer compatibles treball, família i discapacitat o intentar sobreviure amb una pensió no contributiva o intentar trobar una feina digna sense que primi més la teva imatge que el teu curriculum, o...............
No s'us posa la pell de pollastre? Així ens va.

El meu dia


Avui és un dels mes dies preferits. Després de tota la setmana treballant i estudiant (utilitzo més el cervell que la Obregón el maquillatge) necessito un dia per "perrear", un dia per no pensar molt.
La cosa ha començat bé perqué he pogut prendre un xic el solet al meu pati, després he aprofitat per a llegir el periòdic a l'aire lliure, escoltant la ràdio dels meus veïns i amb l'olor de les meves plantes al voltant.
A més, avui per mi és com quan es produeix un eclipse total per un astrònom, gairebé perfecte. Primer fòrmula ú, seguit per tennis i per acabar d'arrodonir-ho fútbol, juga el meu equip, el Real Madrid, sí, ja ho sé, com és possible que una catalana sigui del Madrid?, això és una altra història. Una pena això de l'Alonso, molt bé per Nadal i espero que aquesta nit ja poguem celebrar la Lliga.
Sóc una dóna bastant atípica, m'agraden els esports.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Anar al cinema


Una de les meves aficions favorites és el cinema, m'agraden tot tipus de pelis, sóc bastant eclèctica. I, sobre tot, m'agrada gaudir d'elles al cinema. Però com a usuària de cadira de rodes, tinc alguns problemes que he de comentar-vos.
Jo visc a Girona, ón per poder escollir tenim les multisales Albèniz, Oscar, Cinebox i els Truffaut (de versió original). Per mi, les millors són els Albèniz, per localització, per accessibilitat i per les qualitats del personal. Però les que es mereixen un molt deficient (pel que fa a adaptació) són les sales Cinebox. Ubicades al Centre Comercial Espai Gironès, que va ser inaugurat l'any 2005, aquestes multisales (que a la publicitat figuren com a accessibles), estan construides en graderia, l'espai reservat per les cadires de rodes, que per lògica hauria d'estar a la zona superior, ho han posat sota la pantalla, amb la qualcosa, veure una peli es converteix en un esport de risc, entres amb una lesió medul·lar i surts amb una afegida a les cervicals.
Un altre problema: el preu. Evidentment aquest és igual per tots, però amb una pensió no contributiva, pagar 6€ per veure una pel·lícula, cada vegada és més difícil. Jo creia que amb la paga de la llei de dependència igual podria anar cada setmana i, a sobre, comprar crispetes. Però crec que tindré que continuar abusant del meu e-mule, i si vui crispetes, anar al Mercadona i utilitzar el microones.
A més, un punt perquè tots mediteu, per què jo pago el mateix que tothom si jo ja porto la cadira incorporada de sèrie?

dilluns, 14 d’abril de 2008

Som com som


Avui vui ensenyar-vos una article que m'han publicat a una revista que sembla que ha agradat molt, vosaltres direu:ui vui yar-vos han publicat a una revista i que sembla a vosaltres:

"Els discapacitats (que no els disminuïts, que és una paraula que sembla peiorativa) som persones com totes, tot i que tenim més necessitats. És veritat que hi ha diferències, diferències que pertanyen al nostre col·lectiu, que són exclusives nostres. Diferències que adquirim amb la discapacitat.

Veiem algunes:

  1. Tenim trets egoístes, és clar que normalment estem gairebé obligats, pensem primer en nosaltres i aixó és totalment comprensible, o no?
  2. No sé per què però fem por (i que consti que no té res a veure amb la bellessa, hi ha que som maques/cos), no sé si per la sensació de debilitat que, de vegades, dóna la discapacitat, per por a que ens trenquem, o ves’t-en a saber, però ens tenen més por que a un nubolat.
  3. Normalment no tenim facetes grises, som o molt reivindicatius o molt apoltronats, molt actius o molt apoltronats, molt apasionats o molt apoltronats. Total que anem de l’activitat extrema a l’apoltronament.
  4. Som uns « tiquismiquis » (sóc realista i ho reconec),ens queixem molt (els que no estem apoltronats), molt sovint tenim raó, però de vegades no (poquetes). Per tal què ho pogueu veure us posaré alguns exemples.
    • Tenim raó quan ens molestem perquè no podem entrar a una botiga, a un edifici públic, a un bar o en qualsevol lloc, com ho pot fer tothom. Sobre tot quan l’obra és nova.
    • Quan no podem anar per la borera, perquè aquesta no està adaptada o quan ho està, tampoc podem passar perquè hi ha un cotxe al mig.
    • Quan volem aparcar i a la plaça reservada hi ha un cotxe sense tarjeta.
    • Quan ens tracten com si fossim nens, o bebés o directament com si no hi estiguéssim presents.
    • Quan necessitem anar al lavabo i hem de fer una mena de búsqueda com si fossim Indiana Jones per trobar un en condicions.
    • Quan ens prenen el pel amb suposades millores que, ens beneficiaran???
    • Quan anem a cobrar la pensió i ens adonem que continúa sense arribar-nos per res.
    • Quan ens jutgen per les nostres mancances no per les nostres habilitats.
    • Quan sabem que hi ha ajudes tècniques que millorarien la nostra vida en coses molt bàsiques, però no ens les podem pagar.
I podria continuar ad-infinitum, però tot es redueix a una manca de respecte cap a nosaltres, a que encara s’ens considera persones de tercera, no persones amb necessitats especials.
I no tenim raó quan:
    • Paguem el nostre malhumor (per no dir mala llet) amb els altres, senzillament perquè ells estan bé i nosaltres no (ho han de pagar d’alguna forma).
No se m’acudeix res més, la qualcosa no vol dir que sempre tinguem raó, però, evidentment, pel que fa a tot allò que afecta a la nostra discapacitat i per tant a la nostra vida, gaire bé sóm infalibles.

Evidentment, no tots som (i m’incloc) iguals, ni tenim els mateixos trets, però dóna una idea de les petites coses que ens identifiquen.

Només una cosa per acabar, quina és la millor forma d’ajudar a un discapacitat? (ara que m’en adono, sembla un acudit).

Preguntar-li què necessita."