La primera vegada

Una altra entrada sense accents, ja sabreu perdonar-me.

Ahir vaig passar una asignatura que tenia pendent des que vaig en cadira, la rao es que m'ho va demanar TV3 per fer una part de l'informatiu Comarques que volia comprobar l'accessibilitat de l'estacio de trens de Girona.

No havia anat en tren (al nostre pais) des que vaig en cadira, havia d'anar a Barcelona, pero ho anava ajornant. Un treballador d'Adif de l'estacio de Girona m'havia dit que si anava mitja hora abans de la sortida del tren podria agafar-lo sense haver d'avisar un dia abans. Doncs ahir em van dir el contrari, han tornat a matar la nostra espontaneitat, heu de tornar a avisar.

Havia quedat amb els de TV3 a les 9,30 per agafar el tren de les 10.15, el qual una vegada feta l'entrevista i quan nomes ens quedava gravar la pujada al tren amb la plataforma elevadora van informar-nos que no era accessible i no podia anar, que hauria d'esperar fins a les 11,30. Despres va resultar que era un error i que si podia pujar, pero els de TV3 ja s'havien anat a fer un cafe, o sigui que vaig haver d'esperar. El tren de les 11,3 era un cercanies de l'epoca de la Mari Castanya i com estava alla la tele i no es podien negar em van deixar pujar, pero que sapigueu que no porten plaça de cadira. Al final vaig arribar a Barcelona a les 13,25.

A Barcelona es una altra historia, alla si que val aixo d'estar mitja hora abans a l'estacio (accessible nomes la de Sants, pero tots els autobusos porten rampa). El tren que vaig agafar era un de nou, de mitja distancia, perfectament adaptat, amb lavabo accessible, lloc per la cadira, cinturo.

O sigui que de moment podeu anar en tren, sempre que sigui Girona-Barcelona o viceversa, ara si la destinacio es Caldes, Sils o Figueres ja son figues d'un altre paner, i jo amb aixo no puc ajudar-vos.

Cap de setmana complet

Primer de tot disculpar-me, com podreu veure al llarg d'aquest missatge, els accents brillaran per l'absencia, sembla ser que aquestes dues tecles s'han posat en vaga o be han entrat en un estat de coma profund. Volia esperar a que s'arreglessin, pero les experiencies d'aquest cap de setmana completet no puc deixar de compartir-les amb vosaltres.

Tot va començar dissabte al mati que tenia una reunio de treball d'aquestes que no pots deixar d'anar pero que invariablement estas dessitjant que s'acabin i a mes les reunions que afecten al nostre col·lectiu (el de les persones amb discapacitat), acostumen a ser molt decebedores, pero aixo es una altra historia. El que tenen de bo es que de vegades hi ha un dinar posterior, durant el qual pots xerrar amb companys que et cauen molt be, pero als que per raons diverses, nomes veus en "saraos" d'aquests. Va ser una estona molt agradable.

A la tarda havia quedat amb bons amics per anar al cinema i a sopar. Vam escollir 2012, una de les pelis apocaliptiques que venen. Si mires la peli pel guio es una m...........(perdoneu la grulleria, pero es la paraula que millor l'escau), amb moralina, fatxa.........pero els efectes especials la fan grandiosa, espectacular i ni te'n adones de les 2.40 hores que dura. Recomenable si tens clar el que vas a veure. De totes maneres el millor de la tarda-nit va ser la conversa i la companyia dels amics.

I per rematar, diumenge a l'Auditori de Girona vaig assistir a l'actuacio d'en Ryuichi Sakamoto, va ser un concert memorable,amb una musica que t'arriba directament al cor, l'ambient era perfecte, l'auditori estava ple de gom a gom, es respirava respecte. Gaire be orgasmic.

O sigui que ha estat un cap de setmana insuperable...........de moment (jo seguire intentant millorar-ho).

Per fi

Feia temps que no us parlava de cinema, no és que hagi renegat d'un dels meus passatemps favorits, és que no hi havia res per dir, moltes mediocritats, algun que altre bodri i sobre tot molta manca d'idees, de fet, penso que s'està fent millor televisió que cine (i no em refereixo a pestinyos del tipus Sin tetas no hay paraíso o Física y Quimica), però això és un altre tema que requereix una discussió a part.

Ahir, a l'espera de poder veure Ágora (he promés veure-la amb una amiga que ara se li ha ocurregut anar-se'n a Roma), per fi vaig poder gaudir d'una comèdia intel·ligent, Si la cosa funciona, i és evident que sí que funciona, en una sala plena de gent (ja ni me'n recordo de l 'última vegada que vaig veure un cinema amb tots els seients ocupats), es podia sentir el riure de tothom des del minut ú fins els crèdits.

Típic producte d'en Woody Allen, plena d'ironia, sarcasme, socarronisme, humor molt àcid i amb els seus temes estrella, la mort, l'amor, la religió.......En conjunt, per mí una petita obra d'art que demostra que la fòrmula "caca-culo-pedo-pis" en les comèdies no ho és tot (encara que predominin) i hi ha alguns que ja estem una mica farts.

Val la pena pagar l'entrada per surtir amb un somriure d'orella a orella i amb la sensació que encara hi ha esperança pel cinema.

París bien vale una misa

La cèlebre frase pronunciada per Enric IV de França segueix vigent avui dia i ara sí que li trobo tot el significat que té.

La setmana passada vaig estar sis dies a París i, igual que us vaig comentar que a Londres no pensava tornar a menys que estigués buïda de londinencs, París és una ciutat per repetir, tant és les vegades que hi vagis, segur que sempre et deixes alguna cosa per veure o per viure.

El primer adjectiu que em va venir al cap el primer dia per calificar aquesta ciutat és intensa, i a aquest ara puc afegir: viva, apassionada, magnífica, gegantina......i altres que ara no escriuré perquè això no és un diccionari. És impresionant caminar per molts barris de la ciutat sabent que han permanescut inalterables des de fa uns quatre segles, clar que hi ha obra nova, però als esmentats barris s'ha respectat l'estil arquitectònic.

Pel que fa a barreres, punt bàsic per mí, presenta els típics problemes d'una ciutat antiga, amb la cadira de rodes no podreu visitar alguns monuments o esglèsies, però amb els museus no hi ha cap problema i a sobre són gratuïts pel discapacitat i el seu acompanyant. Gairebé tots els autobusos són adaptats, estacions de metro molt poques, i hi ha una companyia de taxis especialitzats.

Podeu veure més fotos al meu altre bloc, on també són les de Londres.

Psicologia inversa

Una altra vegada us he de parlar de la grip A, no és que vulgui, és que no ho puc evitar (com deia en Valmont a Las amistades peligrosas), aquest i el de la calor que hem patit són els temes de l'estiu (que ve a ser com la cançó però pels que no cantem ni a la dutxa).

Jo no sé vosaltres, però ja estic fins al cap que cada nit (el veig mentre sopo) obrin el telenotícies amb les noves víctimes de la pandèmia,clar aquest és el titular, després quan ve el nus de l'història t'assabentes que el subjecte tenia una malaltia prèvia, acostumen a ser obesitats mòrbides o patologies respiratòries, qualsevol d'aquestes ja compliquen molt un procés gripal normal, però a veure, treïent les embarassades (que són un grup de risc elevat), quantes víctimes hi ha hagut que estiguessin sanes?. Obriran els telenotícies al desembre amb les víctimes de la grip analfabeta (la de cada any, la que no té lletra)?

Creia que la consigna primordial era: no creem psicosi. Doncs la psicologia inversa aqui ha funcionat, ja no està ben vist donar la mà al saludar (a no ser que portis a la butxaca tovalloletes d'aquestes per netejar-te-la després), fer petons (a objectes religiosos estic d'acord, però amb els personals ja és una altra història), tossir o Déu no ho vulgui esternudar. De fet, jo ara tinc una mica de tos (sense cap dubte ha estat la calor i els aires condicionats) i quan sorto al carrer em fa vergonya tossir pel que diran.

I de la declaració dels grups de risc ja ni parlo perquè el tema s'està convertint en el sainet de l'estiu. Ho expressa molt bé en Forges.

Un xic d'humor

Avui llegint El País digital, he trobat aquesta joia humorística, escrita per en Toni Garcia, que vull compartir amb vosaltres, quan acabeu penseu en la cara que posarien Rajoy, Arenas o la Cospedal. Fa més gràcia:

"Reconozcámoslo, los ingleses son raros. No es sólo su necesidad de tomar el sol durante 18 horas seguidas o su manía de comprarse sombreros mexicanos cuando visitan nuestro país (un día habrá que investigar esta última cuestión), o sus ditirámbicas despedidas de soltero: hay mucho, mucho más. Ahora bien, su sentido del humor es magistral, en eso estaremos todos de acuerdo. Y si no, pongamos un ejemplo muy ilustrativo (y absolutamente real) que causó furor en la Red hace unos meses: resulta que alguien en el penal de alta seguridad de Whitemoor, al sur de Gran Bretaña (www.hmprisonservice.gov.uk), pensó que a los convictos podría hacerles gracia un cursillo de comedia stand-up (lo que aquí llamamos monólogos). El curso en cuestión valía 8.000 libras pero, qué demonios, los chavales se lo merecen todo y ¿para qué están los penales de alta seguridad? Se abrió la inscripción y se apuntaron unos cuantos presos. El curso empezó y a los tres días el mismísimo secretario de Justicia, Jack Straw, ordenó su clausura fulminante. ¿Por qué? Resulta que entre los aspirantes a comediante había dos asesinos, y -ojo al dato- un miembro de Al Qaeda. Este último, Zia Ul Haq, de 29 años de edad, detenido cuando con algunos colegas ultimaba un plan para remodelar Londres con unas cuantas bombas, sucias para más señas (de esas cuyo efecto no se quita con unos kleenex y una pastilla de jabón, al contrario de lo que sucede con la gripe A).

De los asesinos nadie se había quejado, faltaría más, pero del tío de Al Qaeda, sí. Seamos sinceros, ¿de qué se va a reír un hombre que cree que volándose por los aires va a llegar a un sitio donde hay 72 vírgenes esperándole? La primera clase debió de ser memorable: "Bueno, ¿alguien tiene alguna pregunta antes de empezar? Tú, el de la última fila, el aprendiz de terrorista". "Sí, sólo quería decir que si alguien dice algo malo u ofensivo o cómico de Alá, Mahoma, la yihad, Bin Laden, Mohamed Atta, el mulá Omar, los talibanes, los musulmanes, los turbantes, los kebabs, los burkas, el imán Jomeini o el calor que hace en Afganistán me veré obligado a matarlo. Gracias".

Es público y notorio que en Al Qaeda nadie se ríe, excepto si explota algo, así que lo del señor Ul Haq merece un respeto. Quién sabe, dentro de 18 años (pena a la que fue condenado), cuando salga de prisión podría ser terrorista de día y comediante -con diploma- de noche: una doble vida impenetrable. Nadie sabría que el tipo que te estaba contando chistes ayer por la noche sería el mismo que intentaría hacerte volar por los aires a la mañana siguiente. Y sin ni siquiera haber dormido. Todo un cerebro del crimen el tal Ul Haq, no cabe ninguna duda.

Obviamente los periódicos británicos (www.guardian.co.uk, www.timesonline.co.uk, www.telegraph.co.uk) hablaron largo y tendido del tema, y por una vez hicieron bien. Reconozcámoslo: si esto llega a pasar en España se hubiera montado el berenjenal del siglo (sólo cambien Al Qaeda por ETA y Ul Haq por Urrusolo Sistiaga). A lo mejor entonces no nos haría tanta gracia, aunque tenerla, la tiene."

Ja n'estic farta

D'acord, estem en crisi (més per uns que per d'altres), els diners no ens sobren, i ara, a sobre, en període estiuenc a tots ens agradaria sortir més, o anar de vacances, o senzillament poder dir que estem de vacances, tombar-se al sofà a gratar-se la pantxa i no haver de pensar si podrem pagar l'hipoteca o si podrem menjar.

Però la crisi no és excusa per tota aquesta publicitat que em trobo fins a la sopa, per SMS, e-mail, correus, mitjans de comunicació,etc........Estic fins al cap d'amunt, ahir sense anar més lluny, a la meva bústia electrònica 3 missates, el primer oferint-me una altra targeta de crèdit (com si no hagués de vigilar com un falcó la que tinc ara) sense la qual no sé com he pogut viure fins ara; un altre d'un banc suggerint-me una hipoteca amb tantes avantatges que em van donar ganes de comprar-me una altra casa només per poder aprofitar-la i l'últim d'una entitat invitant-me a invertir en no sé què.

He de dir que el meu favorit és un que m'arriba via SMS preguntant-me si vull 6.000€ ràpidament.......clar que els vull, el que passa és que hauré de tornar-los, i no només 6.000, pot ser al final seran 8.000, i això és el que no fan, explicar-me com m'ho faré, amb la nova targeta? o amb els diners que em quedaran després d'haver pagat l'hipoteca-ganga?.

A tothom ens envien la mateixa pseudo-publicitat? o primer fan un triatge? i si ho fan d'on treuen les meves dades bancàries?.

No hi ha cap dubte, Orwell tenia raó, el gran germà ens vigila.