dilluns, 6 maig de 2013

Berlín

Una setmaneta a Berlín ha estat suficient per veure que no era la ciutat que m'esperava (sí, pot ser les meves expectatives són massa altes) ni la que m'havien venut.

D'entrada, allà la gent sembla que està de mala gaita sempre, quan vas pel carrer és més difícil trovar un somriure que trovar un lloc de treball a Espanya. Quan hi ha algú amb un carácter simpàtic i obert resulta que és un inmigrant (espanyol).
 
A nivell adaptacions, el sistema de bus un 10, el de metro un 8 i pel que fa a taxis accessibles, per aquest concepte no els ve res, jo al menys no vaig trovar a ningú que sabés de què parlavem. En referència a barreres urbanístiques, si obviem les obres que hi ha per tota la ciutat, no està malament (no és per llençar coets, però..). En cas de voler anar al lavabo (alguns tenim aquesta mania), si estàs en un lloc oficial tipus museus, el parlament, estacions de tren etc., va bé perquè segur que hi ha un, encara que a un país que es suposa tan avançat continuen amb l'absurd costum de creure en els tres sexes, homes, dones i cadires, això sí, primer has de localitzar a algú que t'obri la porta. Si pel  contrari estàs al carrer, també pots trovar-hi, molt poquets i sempre de pagament, això sí, oficials o no tots molt nets. Als restaurants millor aneu descarregats perquè tampoc els hi consta (al menys als alemanys, no ho vaig provar a cap Starbucks).
 
Dels hotels, només us puc parlar del meu (que el venen com adaptat), l'habitació, al quart pis al que arrivabem mitjançant el montacàrregues (per arribar a l'ascensor "normal" hi havia quatre esgraons),  pel que fa a tamany, immensa (allà podien dormir 8 com a mínim), el bany molt gran també amb barres (però més decoratives que altra cosa, perquè si feies força perdien els cargols) i amb una dutxa molt gran però sense banc ni barres ni res (deuen pensar que la cadira que portem enganxada al cul és impermeable i sumergible).
 
Resum: és una ciutat maca, però no figurarà en el meu rànking de llocs als que tornaria.

divendres, 29 març de 2013

Paraules vintage

Protocol, educació, maneres........paraules passades de moda i que sembla ser que els nous vents de la tecnologia i el nou secle s'han endut. Però de vegades tot és qüestió d'una altra paraula que també estem oblidant a pasos engegantits: respecte (no només cap a l'altre, sinò també cap a tú mateix). I no té res a veure amb l'edat, el que passa és que l'edat és un agravant, ja que quant més gran és la persona suposem que ve d'un temps en què això sí que importava i  per tant vol dir que (amb perdó) se li en fot.
 
Exemples hi ha moltíssims, aquí van alguns: no desconnectar el mòbil en reunions, classes, conferències...a veure, si fins fa deu anys no estavem perpetuament localitzables i vam sobreviure, ara també podem, i si és vital una trucada, sempre et queda el modus vibració; estar dinant amb algú que envia whatsapps, sms o consulta el facebook...això et fa sentir com si no  fossis ningú, com si la persona amb qui estàs no et considerés prou interessant com per dedicar-te el temps que dura un dinar; caminar pel carrer més interessat en el teu iphone (o qualsevol altra marca) que en el teu voltant...a veure, no és lògic que jo hagi de vigilar el no passar-li per sobre a ningú (tot i què sovint, he dessitjat menjar-me un tormell amb la meva cadira elèctrica), això s'ha de controlar des de totes dues bandes; començar a menjar només et posen el plat a la taula, sense esperar a la resta de persones que dinen amb un...el més comú i també el més desconsiderat. I molts d'altres.
 
Ja sé que tot això de les maneres és molt antiquat, bé, jo tinc edat de ser antiquada, hem guanyat en informació, en llibertats, en comunicació, en drets...però perquè ha de ser a costa d'altres coses com el respecte i la bona educació?

dilluns, 11 març de 2013

Imatge falsa

Ahir diumenge, com tots els diumenges, vaig comprar El Periódico (masoquista que és una) i, oh sorpresa!, al dominical hi havia un article dedicat a una persona que va en cadira de rodes, el que passa és el de sempre, les  raons per publicar-ho (per mi, que consti) són enganyoses pels demés discapacitats.
 
L'article estava dedicat a l'Albert Casals (que quedi clar que no tinc res en contra d'ell), un jove de 22 anys, en cadira de rodes, que ha visitat 80 paísos a l'adventura.
 
La notícia és que un jove ha  recorregut 8o paísos sense diners i sense idiomes? o que va en cadira? Perquè si el motiu és el primer, estem elogiant a un noi que es cola a tot arreu (mentres els demés hem de pagar), que no té ofici ni benefici i a qui tothom li riu les gràcies. I si el motiu és el segon (que ho és), pitjor, perquè sense adonar-se està donant una imatge del discapacitat totalment errònia, i al final, la gent quan li parlen de persones que van en cadira el que els ve a la ment és aquest noi i altres "herois" com ell. Si l'Albert no anés en cadira estariem parlant d'ell?........ No. Com a màxim seria un capítol més de Callejeros viajeros.
 
A veure, ell és valent? o inconscient? Perquè si considereu que és valent, què diriem d'un jove que,  en cadira de rodes, acaba un Erasmus i s'en va a l'estranger a buscar un futur?, o del que aprèn a viure sol, o ben al contrari ha creat una família pròpia?, o el que ha de descubrir com viure amb una pensió de 400€?, o el que es  dedica a lluitar pels drets del col·lectiu?, etc., etc.
 
Però a tots aquests "valents" no els dedicaran mai un article. per què?, perquè això no és glamurós, és apropar-se a la normalitat, i això no ven.

divendres, 25 gener de 2013

Incongruències

Ahir vaig haver de veure (per casualitats temporals) el noticiari de les 21.00h. Déu meu, va ser tot un exercici de  masoquisme,  realment depriment, descoratjador i esfereïdor. Van començar amb les xifres de l'atur (pels núvols), cas Bárcenas, Urdangarín, la mort de sor Maria (amb el que això implica, l'estancament dels casos de  nens robats)............i suma i segueix.

Clar, així no m'extranya que al carrer, a l'autobús o a on sigui la gent només parla del malament que estan les coses i d'on arribarem fins que algú faci alguna cosa (aquí ja sí que ningú ofereix cap idea, ho deixen  a l'aire,  però amb un to que deixa  entreveure que no serà bonic).

Així que quan em pregunten com estic, sempre dic el mateix "vaig tirant", perquè em sento un xic culpable de ser raonablement   feliç amb la que està caient, però és que ho sóc: faig el que vull  (dintre de les meves possibilitats físiques i econòmiques) quan vull: procuro no fer res per obligació, faig plans de viatjar (el meu vici), ajudo a qui puc i com puc, mai faig res només per diners, tinc cobertes totes les  meves necessitats bàsiques (per la resta, si tinc diners gasto i si no, no), em moc pel concepte de "si un problema té solució, arregla'l però per què et preocupes?; i si no  la té, per què et  preocupes?", aprenc a acceptar el que hi ha, etc., etc.

Podeu dir-me simple, tonta o el que volgueu, però he de  dir-ho: sóc feliç. Al menys avui...........demà qui  sap.

divendres, 11 gener de 2013

L'AVE

Ja el tenim a Girona l’AVE, semblava que no arribaria mai, que serien les obres de la Sagrada Família. La pregunta que ens hem fet tots els usuaris de cadira de rodes és: com estarà a nivell d’accessibilitat? Doncs jo ho vaig poder comprobar ahir dijous en una de les visites guiades que s'oferien els dies 9,10  i 11.


Anem pas a pas, si vols utilitzar-ho (i necessites ajuda) has d’anar uns 40 minuts abans (a l'estació de trens de Girona) de la sortida del tren i passar primer per Atenció al client per tal que avissin als d’Atendo per ajudar-te a pujar al tren, quan ja vulguis anar a l’andana agafa l’ascensor de l’estació de l’AVE fins el pis -1, aquí passareu el control de bitllets (i en el seu cas el d'equipatges) i una vegada complert aquest tràmit, agafes un altre ascensor fins el -4 on és l’andana, aquí el treballador d’Atendo et posarà la plataforma elevadora (si vas en cadira) i podràs accedir al vagó. El lloc reservat té davant una tauleta per poder treballar (atenció perquè no hi ha endoll)  si vols, el lavabo està perfectament adaptat i a sobre vas al costat del vagó restaurant.


Què hem guanyat? A nivell d’autonomia res, perquè el vagó i l’andana continuen sent a diferents alçades (al menys a Girona), el que és realment important és que al menys ara no estem obligats a trucar el dia abans de viatjar als d’Atendo perquè et facin el servei de suport, hem recuperat el fet de poder demanar-ho mitja hora abans de sortir.

Ah! i sens dubte hem guanyat en comoditat i temps...........per un preu mòdic: el doble del que et costava abans  anar  a Barcelona.

dimarts, 8 gener de 2013

Comencem...........seguim

El món no es va acabar, he sobreviscut a les festes nadalenques (sobre tot als apoteòsics  menjars) i hem entrat en un any nou. Mai he fet propòsits per l'any nou, pot ser el fet de no fer propòsits ja sigui un propòsit en sí, pot ser.

El que sí  voldria és no haver de parlar molt de la crisi (difícil de cumplir), aixi que començaré l'any parlant d'espectacles.

Les dues últimes pel·lícules que he vist m'han agradat molt, primer va ser El hobbit, fantàstica, aventures a dojo, una peli de gaire bé tres hores de durada que es passen en un moment, el començament d'una altra trilogia que promet, ara si m'acceptes un  consell no t'apropis a la peli esperant veure el llibre (com totes les que venen d'un llibre famós), és un guió (molt ampliat) basat en el llibre. I la segona Los miserables, visualment bella (dintre de la seva cruesa), respira tristesa (a la sala s'escoltaven molts "snifs", i no eren refredats) i a la vegada esperança, magníficament interpretada (treient en Hugh Jackman que està espectacular, jo em quedo amb l'Eddie Redmayne que fa el paper de Marius), en fi, per mí una petita obra d'art (això sí, si no t'agraden els musicals no hi vagis perquè en tota la peli no crec que hagi més de 50 paraules que no formin part d'una cançó).

Una queixa ja per començar l'any: per  què quan vols comprar una entrada utilitzant el servei de ticketmaster (de vegades l'única forma de fer-ho) si ets usuari de cadira de rodes és tan difícil?. Jo al final m'he aburrit i he desistit (igual és el que volen), no sé vosaltres pero jo és que m'imagino la cara de la persona amb la qual estic parlant com si digués "no, por silla de ruedas no me viene nada", si no pots fer la transferència a un seient ja no saben que fer, tan difícil seria tenir a algú al telèfon que sàpiga el que es fa?, als teatres hi ha entrades reservades, a gaire bé tots, el que ens manca són persones que ho sàpiguen.

Aconsello (sobre tot als de Barcelona) que aprenguin de Girona, on no he tingut mai cap problema.

dimecres, 19 desembre de 2012

Balanç

Cada any quan arriben aquestes dates qui més qui menys fa un balanç de com ha estat l'esmentat any. Jo vull fer-ho ,per primera vegada, en públic (abans sempre ho havia fet de pensament), a més, ho havia de fer abans del dia 21, que s'acaba el món  i després m'agafa amb  la feina per  fer.
La veritat  és que si ho miro només pensant en mi, la   cosa no ha anat malament: cap malaltia greu a la família (els  típics refredats gegantins en el meu cas), he recuperat a familiars i algún amic gràcies  al  Facebook, vaig acabar el tercer d'alemany,  he anat molt al cinema (i en alguna ocasió al teatre o a l'audiitori), he lleit tot el que he pogut (que   per  desgràcia mai és el que hauria volgut, temps fugit), i he fet dos viatges increíbles, un a Viena a l'abril i un altre el setembre a   Nova York i Washington (podeu veure les fotos a http://fotosviajes3.blogspot.com.es/). No només em dedico  a divertir-me (tot i què ho  sembli), segueixo lluitant pels drets de les persones amb discapacitat (els que em coneixeu ja ho sabeu), reunions, actes...............
Com a persona que forma part d'un col·lectiu específic, aquest ha estat un any terrible, el sistema sanitari i el benestar social en estat vegetatiu, la cultura i l'educació en caiguda lliure sense paracaigudes, la moral i la ètica desaparescudes en combat..............i el pittjor és que les previsions pel 2013 no són gaire bones (per no dir que són catastròfiques).
Què espero d'aquest nou any? res. Aixi no tindré decepcions. A més, pas a pas. Ja veurem.