La mort d'en Rayán

Evidentment la mort d'un nen és una desgràcia irreparable i que ens arriba a tots a l'ànima, però la d'aquest nen és més tràgica si cap, per moltes raons d'entre les quals destaco dues: les terribles circumstàncies del seu naixement i que ha estat un error humà evitable.

Com a infermera i com a persona, vui centrar-me en la segona. És la primera vegada que escolto ja d'entrada que l'error ha estat d'un professional determinat. D'acord va ser l'infermera la que va confondre la sonda d'alimentació amb una via venosa. Jo, d'el que em queixo és del fet que si hagués estat un error mèdic no hauriem sabut res (complicacions, un nen prematur és molt donat a infeccions, mort sùbita........milers d'explicacions), i és que el sentit del corporativisme entre els metges està molt arrelat, i si no a veure si algú es responsable d'haver donat d'alta a la seva mare embarassada i amb símptomes de grip A............dues vegades.

Hem de pensar, què estem fent amb la nostra sanitat? Una infermera sola no pot encarregar-se de 18 malalts, senzillament no és un pop. Els serveis estan sobrecarregats, de les urgències ni parlem, ara per demanar hora al teu metge de capçalera ho has de demanar amb una setmana d'antelació..........on anem amb tot això? A les assegurances privades. Per la gent que s'ho pugui pagar em sembla molt bé, estan en el seu dret. Aleshores a la sanitat pública només quedaran els que tinguin un poder adquisitiu medi-baix, els immigrants i nosaltres els discapacitats, perquè encara que ho poguéssim pagar, pel sol fet de ser minusvàlid, cap companyia ens vol de socis.

Tots hem pensat en aquest nen amb molta pena, jo no puc deixar de pensar en aquesta infermera (amb comprensió pel que se li ve a sobre), totes al començar podriem haver comés el mateix error. El que passa és que els nostres es veuen més perquè tractem amb vides humanes.

Investigadors britànics crean espermatozoos amb cèl·lules mare

Aquesta notícia que va apareixer ahir és preocupant i pot causar l'aparició de milers d'acudits feministes que, semblava, ja estaven obsolets.

De tota manera hi ha diverses coses que s'haurien de parlar sobre aquesta troballa: han estat uns britànics els que han posat en entredit una de les funcions exclusives de l'home (l'altra és penjar cuadros), a veure, no tenien res més a fer aquests fills de la Gran Bretanya?, se'ls havia passat la happy hour i no sabien on anar?, què dirà el Papa?...

No us preocupeu (els homes vull dir), aquest descubriment de moment no serveix per res perquè només s'ha aplicat en ratolins (sense paraules) per descobrir un tractament per la infertilitat masculina.

Però la veritat, deixant a part la conya, és que obre una línea de pensament bastant neguitosa i que fa por, i és que comencem a adonar-nos del prop que tenim el que abans consideravem només ciència ficció, i qui fixarà els limits ètics de tots aquests avenços?.

Tradicions odioses

Perdoneu-me els puristes del "petardeo" (els hooligans dels petards no els de la premsa rosa), però encara no he arribat a compendre la (per mí) estúpida, a la par que cara, tradició de fer explotar uns trossos de cartró amb pòlvora a dins, deu ser per veure'ns als demés donant bots (i no amb una urna al davant) i als pobres gossos ficats sota el llit morts de por (què deuen pensar?). No tenen res més a fer?, jo quan els sento els donaria un parell d'idees, però no són políticament correctes.

Aquesta tarda, he estat a punt de fer un doble mortal (que ni en Deferr) a la cadira de rodes. He pensat que podria pendre'm una truita de valiums i demà serà un altre dia, no ho faig perquè l'especialitat de la meva mare són les croquetes, no les truites farcides.

En fí, paciència, canviaré els valiums per cava...........

Cul inquiet

Fa uns quants anys vaig descobrir que dins meu hi havia una viatgera nata, el que la meva mare diu que es una demostració més que sóc un cul inquiet.
Fins ara (a la meva classe d'anglès em deian "american Anna") els meus recorreguts havien estat bàsicament als EEUU (tot i que també he visitat alguna cosa de Canadà i d'Austràlia), però tenia una espina clavada: Europa (amb la cadira).

Doncs he començat per Londres, vaig tornar dimarts. Què puc dir-vos per què no sembli una mala experiència? Clar que sortir de casa a conéixer altres coses ja és possitiu.

Bé no me'n vaig per les branques, anem a pams: la ciutat és molt maca, sents com a cada pas que dónes, estàs trepitjant un xic d'història, plena de monuments, arquitectura impresionant i museus no menys impresionants, i seria una ciutat realment sorprenent si no fos per un petit detall, els anglesos. Mai m'havia trobat amb un número de persones per metre quadrat tan maleducades, prepotents, poc col·laboradores i estúpides. Això del fair-play, la caballerositat i la bonhomia dels anglesos és cosa del passat, ara costa més trobar un d'aquests que una neurona al cervell de la Belén Esteban. Pel que fa a accessibilitat i establint comparacions, a nivell boreres guanya Girona per golejada,en quant a botigues el resultat seria un empat, en número de restaurants amb lavabo adaptat també guanya Girona. En referència a transports, a Londres hi ha més autobusos i gairebé tots porten rampa (el mateix sistema que la d'aquí), això sempre que el conductor vulgui baixar-la (no exagero, és pròpia experiència), amb els taxis no hi ha tant de problema perquè molts porten una petita rampa per la cadira.

Resumint, és una ciutat per no perdre-se-la, però no per tornar..........o al menys no mentre hi siguin els londinencs.

De tota manera jo no em penso donar per vençuda amb Europa, em resten París, Berlín, Praga, etc........... I si no sempre puc tornar a la meva ciutat preferida: San Francisco, la qúestió és moure's.

Noblesse oblige

FELICITATS!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sou els millors del món mundial.

Me'n vaig amb destí desconegut.

No!!!!!!!

Està clar, no sóc bona persona, o al menys això és el que pensen la majoria dels meus coneguts, els amics i inclús el meu germà..........Però, no ho puc evitar, els meus sentiments (de caire merengue) es neguen a acceptar algunes coses, i el que pot passar aquesta nit és una d'elles, els meus pitjors malsons es poden fer realitat............pot guanyar el Barça!!!!!!!!!!.

Si aquesta catàstrofe es fa realitat (no vull ni pensar-ho), els pròxims tres mesos penso desaparèixer del mapa, si fos religiosa em faria monja de clausura, però crec que hi tenen dret d'admissió i no volen atees.

El que més ràbia em fa és que tothom diu que quan s'enfronten un equip espanyol i un d'anglès, sempre és millor que guanyi l'espanyol, d'on ve aquest absurd patrioterisme?, el Barça només és espanyol quan juga fora de les fronteres de la península?.

O sigui que per la meva estabilitat mental........GO MANCHESTER!!!!!!!!!!!

Ja sé, sóc mala persona.

Me'n vui baixar

Hi ha moments que et trobes en la coneguda cruïlla de la decisió:"em tallo les venes o me les deixo llargues?", en els quals comences a desitjar ser completament analfabet, ja no pots llegir un periòdic perquè acabes amb una depressió de cavall (per cert, què expressió tan ridícula), escoltar un noticiari és com assistir al principi de l'apocalipsi (la grip, la crisi, en Berlusconi), sentir a la gent parlar al carrer és com ser un figurant a la peli La Invasión de los ultracuerpos, tot són ocupes (no al·lienígenes, immigrants que venen a emportar-se els nostres recursos).

Inclús t'arribes a sentir culpable, perquè et trobes bé (ni rastre de grip A, o porcina, o com es digui avui), perquè no tens problemes econòmics, perquè tú pots fer plans per anar de vacances (quan hi ha molts que estan pensant com acabaran el mes).

O sigui que he arribat a la conclusió que seguiré el consell Carpe diem (aprofita el moment), d'un filòsof del qual no me'n recordo, em faré la tonta i a esperar que escampi una mica.

A sobre com sóc merengue, no em queda ni la surtida del futbol.