Dècada nova, propòsits nous

Abans de tot, dessitjar-vos que hagiu tingut una bona entrada d'any i, encara que la majoria no se'n recordi, canviem de dècada.

Per tant, els nostres propòsits d'any nou haurien de ser un xic més ambiciosos, encara que tots aquests plans ens duren quatre mesos (o menys), no sé, podriem proposar-nos no ser tan estrets de mires, ser més solidaris, començar a preocupar-nos més pels que ens envolten, assumir d'una vegada que l'unió fa la força, en resum, deixar de mirar-nos el maluc que per molt que l'observem no canvia,

Com els típics propòsits d'any nou ja els tinc superats (no fumo, faig regim per aprimar, parlo tres idiomes i aquest any ja vaig en busca del quart, anar al gimnàs amb la cadira és un xic engorrós....), crec que continuaré amb el propòsit de l'any passat que m'ha funcionat molt bé, s'anomena (en castellà, perquè en català no sona igual) marrones los justos, pels que no ho enteneu, vol dir que treient el que jo considero que és obligatori, continuaré fent el que em vingui de gust, la qual cosa exclou les conveniències i els comportaments socialment correctes.

Segur que alguns pensareu que això és una mica egoista i que es contradiu amb el que he diit en el primer pàrraf, però no, per mi tot allò és obligatori i per tant no és cap marró. D'acord, jo em puc permetre viure així, però no crec que sigui tan difícil complir un d'aquests propòsits abans esmentats, i el millor és que creen adicció, no els deixareu abans del primer trimestre.

Obrint camins

No hi ha molt a dir sobre Avatar, la nova peli d'en James Cameron, i no hi ha molt a dir senzillament perquè em vaig quedar sense paraules. És espectacular, magnífica, una obra d'art, una d'aquelles pel·lícules que estas veient i saps que faran història, que crearan moda, igual que el seu dia va passar amb La guerra de las galaxias o Matrix.

Un metratge llarg, excesivament? Jo crec que no, de fet si hagués durat més tampoc me'n hauria adonat. Estàs tan immersa que no trobes diferència entre els personatges reals i els generats per ordinador, bé, si que la trobes, els reals són més odiosos.

De vegades quan les expectatives són molt grans, el resultat pot ser decebedor, però això no passa amb Avatar, en la meva opinió inclús les supera.

Ah! des del punt de vista d'una persona usuària de cadira de rodes, aquesta intepretació d'un paraplègic és la millor que he vit fins ara.

En resum, no us la perdeu (i sobretot en 3D), sense dubte és el principi d'una altra forma de fer cinema.

Anem amb el pas canviat

Ara que hem d'estar més units que mai, ara que volem crear una Europa gran i en la qual tots tinguem els mateixos drets, ara que tot tendeix a ser globalitzat..... precisament ara es fa un referèndum no vinculant sobre la independència de Catalunya...........calia?

L'abstenció ha estat d'un 70%, la qual cosa ja demostra que aquest és un assumpte sobre tot, per nostàlgics. Fa molts anys la independència pot ser tenia sentit, però ja no, s'ha convertit en una idea obsoleta, a extingir.

A sobre, CDC i ERC volen exigir una consulta vàlida, què passa? a Catalunya no tenim altres problemes?, cas Millet, Prenafeta, Alavedra, la manca de fons per cobrir la llei de dependència, haver d'aturar obres perquè no hi ha pressupost, el retràs en l'aprovació de l'Estatut, l'atur, etc.?. O és que aquests ja els veiem tan irresolubles que desempolsem d'altres que ja estan un xic rancis?.

El pitjor de tot és que cada vegada que fem una cosa així, sé que hauré d'aguantar a tota la quadrilla del PP parlant de que si els catalans volem trencar Espanya, que no respectem el castellà, que som una colla de separatistes insolidaris amb la resta de l'estat, i tota la m.. incendiària que se li vingui a la boca.

No vull saber el que haurà costat aquesta consulta amb un valor semblant a quan ens pregunten a qui estimem més si al pare o a la mare. Si us plau, la propera vegada les proves amb gasosa.

Això és espectacle

Abans de res, com haureu comprobat pel títol, els meus accents ja funcionen. Mitjançant una operació de neteja vaig aconsseguir (amb l'ajuda d'un amic/tècnic, of course) treure'm de sobre una veritable invasió dels troians. O sigui que ja puc tornar a escriure sense sentir que estic perpetrant un crim ortogràfic.

Ahir vaig anar a veure l'espectacle del Coro, ballet y orquesta del Ejército ruso de San Petersburgo, a l'Auditori de Girona. L'espectacle va ser magnífic, ple de ritme, electritzant, emocionant.............en fí, tots els sinònims que s'us acudeixin. La sala simfònica de l'auditori estava plena de gom a gom, amb un públic entregat i col·laborador, sens dubte dos dells moments màgics de la nit van ser quan un dels tenors va començar a cantar Granada (en perfecte castellà) i quan al final, i amb la sala en peu, van interpretar Els Segadors, l'apoteosi.

Qui digui que la música rusa és trist, senzillament no sap de què està parlant, es nota que hi ha molta esperança, lluita, amor i pel que fa al ritme, genial. Jo em vaig passar la nit amb la melodia del Kalinka al cap, i aquest matí he afegit Ojos negros, que encara que ahir no la van tocar, és la meva favorita.

La primera vegada

Una altra entrada sense accents, ja sabreu perdonar-me.

Ahir vaig passar una asignatura que tenia pendent des que vaig en cadira, la rao es que m'ho va demanar TV3 per fer una part de l'informatiu Comarques que volia comprobar l'accessibilitat de l'estacio de trens de Girona.

No havia anat en tren (al nostre pais) des que vaig en cadira, havia d'anar a Barcelona, pero ho anava ajornant. Un treballador d'Adif de l'estacio de Girona m'havia dit que si anava mitja hora abans de la sortida del tren podria agafar-lo sense haver d'avisar un dia abans. Doncs ahir em van dir el contrari, han tornat a matar la nostra espontaneitat, heu de tornar a avisar.

Havia quedat amb els de TV3 a les 9,30 per agafar el tren de les 10.15, el qual una vegada feta l'entrevista i quan nomes ens quedava gravar la pujada al tren amb la plataforma elevadora van informar-nos que no era accessible i no podia anar, que hauria d'esperar fins a les 11,30. Despres va resultar que era un error i que si podia pujar, pero els de TV3 ja s'havien anat a fer un cafe, o sigui que vaig haver d'esperar. El tren de les 11,3 era un cercanies de l'epoca de la Mari Castanya i com estava alla la tele i no es podien negar em van deixar pujar, pero que sapigueu que no porten plaça de cadira. Al final vaig arribar a Barcelona a les 13,25.

A Barcelona es una altra historia, alla si que val aixo d'estar mitja hora abans a l'estacio (accessible nomes la de Sants, pero tots els autobusos porten rampa). El tren que vaig agafar era un de nou, de mitja distancia, perfectament adaptat, amb lavabo accessible, lloc per la cadira, cinturo.

O sigui que de moment podeu anar en tren, sempre que sigui Girona-Barcelona o viceversa, ara si la destinacio es Caldes, Sils o Figueres ja son figues d'un altre paner, i jo amb aixo no puc ajudar-vos.

Cap de setmana complet

Primer de tot disculpar-me, com podreu veure al llarg d'aquest missatge, els accents brillaran per l'absencia, sembla ser que aquestes dues tecles s'han posat en vaga o be han entrat en un estat de coma profund. Volia esperar a que s'arreglessin, pero les experiencies d'aquest cap de setmana completet no puc deixar de compartir-les amb vosaltres.

Tot va començar dissabte al mati que tenia una reunio de treball d'aquestes que no pots deixar d'anar pero que invariablement estas dessitjant que s'acabin i a mes les reunions que afecten al nostre col·lectiu (el de les persones amb discapacitat), acostumen a ser molt decebedores, pero aixo es una altra historia. El que tenen de bo es que de vegades hi ha un dinar posterior, durant el qual pots xerrar amb companys que et cauen molt be, pero als que per raons diverses, nomes veus en "saraos" d'aquests. Va ser una estona molt agradable.

A la tarda havia quedat amb bons amics per anar al cinema i a sopar. Vam escollir 2012, una de les pelis apocaliptiques que venen. Si mires la peli pel guio es una m...........(perdoneu la grulleria, pero es la paraula que millor l'escau), amb moralina, fatxa.........pero els efectes especials la fan grandiosa, espectacular i ni te'n adones de les 2.40 hores que dura. Recomenable si tens clar el que vas a veure. De totes maneres el millor de la tarda-nit va ser la conversa i la companyia dels amics.

I per rematar, diumenge a l'Auditori de Girona vaig assistir a l'actuacio d'en Ryuichi Sakamoto, va ser un concert memorable,amb una musica que t'arriba directament al cor, l'ambient era perfecte, l'auditori estava ple de gom a gom, es respirava respecte. Gaire be orgasmic.

O sigui que ha estat un cap de setmana insuperable...........de moment (jo seguire intentant millorar-ho).

Per fi

Feia temps que no us parlava de cinema, no és que hagi renegat d'un dels meus passatemps favorits, és que no hi havia res per dir, moltes mediocritats, algun que altre bodri i sobre tot molta manca d'idees, de fet, penso que s'està fent millor televisió que cine (i no em refereixo a pestinyos del tipus Sin tetas no hay paraíso o Física y Quimica), però això és un altre tema que requereix una discussió a part.

Ahir, a l'espera de poder veure Ágora (he promés veure-la amb una amiga que ara se li ha ocurregut anar-se'n a Roma), per fi vaig poder gaudir d'una comèdia intel·ligent, Si la cosa funciona, i és evident que sí que funciona, en una sala plena de gent (ja ni me'n recordo de l 'última vegada que vaig veure un cinema amb tots els seients ocupats), es podia sentir el riure de tothom des del minut ú fins els crèdits.

Típic producte d'en Woody Allen, plena d'ironia, sarcasme, socarronisme, humor molt àcid i amb els seus temes estrella, la mort, l'amor, la religió.......En conjunt, per mí una petita obra d'art que demostra que la fòrmula "caca-culo-pedo-pis" en les comèdies no ho és tot (encara que predominin) i hi ha alguns que ja estem una mica farts.

Val la pena pagar l'entrada per surtir amb un somriure d'orella a orella i amb la sensació que encara hi ha esperança pel cinema.