Declaración de intenciones

Declaración de intenciones
Sólo escribiré de lo que sé, lo que me preocupa o lo que me interesa. Lo "políticamete correcto" queda fuera, y sinceramente, si soy yo, perdonad, pero habrá alguna que otra palabrota

dilluns, 8 de febrer de 2016

Cosas del punto de vista


Para los que usamos silla de ruedas, la expresión “todo depende del punto de vista”  no sólo tiene un carácter semántico, sino que la podemos interpretar literalmente.  Porque nosotros nos enfrentamos al mundo desde nuestro asiento, o sea más o menos, 1 metro  20 centímetros.

Eso quiere decir que:

  • Normalmente, cuando alguien se dirige a nosotros no le hablamos a la cara (a no ser que miremos al tendido), le hablamos al ombligo. Somos maleducados?  No……… somos discapacitados.  Hablar con el ombligo de otro tiene sus ventajas y sus inconvenientes, por ejemplo  se nos da fatal interpretar el lenguaje gestual, puede ser porque los ombligos tienen poca expresión o igual no le ponemos interés, ves a saber. Por otra parte, puede ser una ventaja, porque tu interlocutor tampoco sabe la cara que estás poniendo. Eso si vas sola, porque si vas con acompañante, la mayoría de veces no hablan contigo, hablan con el que va a tu lado, lo cual fastidia bastante porque es como  si no existieses, como si tuvieras que gritar para que notasen que estás presente “eh, que estoy aquí abajo”.
  • Delante de los mostradores somos como una coronilla que habla y aquí tenemos dos soluciones, o bien  te alejas un poco del mostrador para que te vean y acabas hablando en voz alta y al final te oyen todos menos el que te ha de atender; o bien empiezas a hablar con cuello de grulla, lo cual, creedme no es fácil ni cómodo y a menudo con esa postura (antinatural) es posible que no te entiendan.
  • Si alguna vez, yendo por la calle, no saludamos, no es mala educación (vale, a veces sí... ir en silla no es sinónimo de majete), sencillamente no os hemos visto. No es que vayamos pensando en las musarañas (que a veces también, como todos), es que no solemos ir por la calle cara al sol (perdonad el símil franquista, es sólo un recurso), eso de estirar el cuello lo dejamos para los mostradores. Que si no miramos por donde vamos acabaremos pisando alguna mierda de perro y, disculpad pero no empadurnar las ruedas es más importante que saber quién va o quién viene.
  • En el caso de querer ver un desfile también lo tenemos claro, a no ser que te dejen ponerte en primera fila (y las buenas maneras no son trending topic, a ver si te crees que encima que puedes verlo sentado vas a estar el primero) acabas viendo un río  interminable de culos (y si al menos los culos valiesen la pena, mira…… pero de esos no suele haber) y pies. Después no os extrañe que finalmente desarrollemos una manía persecutoria con los tobillos.

Para que os hagáis una idea, es como si vivieseis en un planeta en el cual la persona más bajita fuese Pau Gasol. Incómodo, no? Pués ahí vivimos nosotros y, de una forma u otra, nos vamos adaptando con paciencia y, en ocasiones, buenas dosis de humor (en mi caso, otros emplean la mala leche). 

dijous, 4 de febrer de 2016

Cosas de la edad

Probablemente con la edad (y aunque ni yo me lo crea, ya he pasado el medio siglo) me he vuelto más intransigente, a veces ya digo cosas como "cuando yo era joven teníamos valores, ésto no pasaba..." y cosas así que también decía mi madre cuando yo  era joven.
 
Lo cierto es que hay situaciones que antes no me importaban y ahora no puedo con ellas, como: 
  • No desconectar el móvil en reuniones, clases, conferencias...a ver, si hasta hace diez años no estábamos perpetuamente localizables y sobrevivimos, ahora también podemos, y si una llamada es vital, siempre te queda el modo vibración.
  • Estar comiendo con alguien que no deja de controlar o responder los mensajes de  whatsApp, sms o comprobar las entradas del facebook, es una forma de ningunear al/los acompañante/s, les demuestra que no son lo bastante interesantes como para dedicarles el tiempo que dura una comlda.
  • Andar por la calle más interesado en tu móvil que en lo que hay alrededor... a ver, no es lógico que yo (con mi silla elèctrica) haya de vigilar no pasarle por encima a nadie (aunque a menudo, he deseado comerme un tobillo), eso se ha de controlar desde las dos bandas, transeunte y usuario de la silla.
  • Comenzar a comer recien puesto el plato en la mesa, sin esperar a que todos los comensales puedan empezar también...parece que tengan prisa no vaya a ser que alguien se lo quite.
Veis? todo basado en conceptos antiguos como la educación, el respeto, las buenas maneras o el protocolo, ya os he dicho antes que tengo una edad que me permite ser anticuada.
Está claro que hemos ganado en tecnología, que el grado de información que podemos obtener es monstruoso,  que nuestras libertades también se han incrementado en este medio siglo...pero ¿ha de ser a costa de nuestros antiguos conceptos?

dilluns, 6 de maig de 2013

Berlín

Una setmaneta a Berlín ha estat suficient per veure que no era la ciutat que m'esperava (sí, pot ser les meves expectatives són massa altes) ni la que m'havien venut.

D'entrada, allà la gent sembla que està de mala gaita sempre, quan vas pel carrer és més difícil trovar un somriure que trovar un lloc de treball a Espanya. Quan hi ha algú amb un carácter simpàtic i obert resulta que és un inmigrant (espanyol).
 
A nivell adaptacions, el sistema de bus un 10, el de metro un 8 i pel que fa a taxis accessibles, per aquest concepte no els ve res, jo al menys no vaig trovar a ningú que sabés de què parlavem. En referència a barreres urbanístiques, si obviem les obres que hi ha per tota la ciutat, no està malament (no és per llençar coets, però..). En cas de voler anar al lavabo (alguns tenim aquesta mania), si estàs en un lloc oficial tipus museus, el parlament, estacions de tren etc., va bé perquè segur que hi ha un, encara que a un país que es suposa tan avançat continuen amb l'absurd costum de creure en els tres sexes, homes, dones i cadires, això sí, primer has de localitzar a algú que t'obri la porta. Si pel  contrari estàs al carrer, també pots trovar-hi, molt poquets i sempre de pagament, això sí, oficials o no tots molt nets. Als restaurants millor aneu descarregats perquè tampoc els hi consta (al menys als alemanys, no ho vaig provar a cap Starbucks).
 
Dels hotels, només us puc parlar del meu (que el venen com adaptat), l'habitació, al quart pis al que arrivabem mitjançant el montacàrregues (per arribar a l'ascensor "normal" hi havia quatre esgraons),  pel que fa a tamany, immensa (allà podien dormir 8 com a mínim), el bany molt gran també amb barres (però més decoratives que altra cosa, perquè si feies força perdien els cargols) i amb una dutxa molt gran però sense banc ni barres ni res (deuen pensar que la cadira que portem enganxada al cul és impermeable i sumergible).
 
Resum: és una ciutat maca, però no figurarà en el meu rànking de llocs als que tornaria.

dilluns, 11 de març de 2013

Cosas de la accesibilidad de ciudades europeas: Londres

Viajar es útil para abrir la mente, para conocer otra gente, otros estilos de vivir y otras formas de ver la vida, y las personas con discapacidad no lo tenemos tan difícil como antes, caro sí………pero posible.
Es importante destacar que yo viajo con silla de ruedas manual, por Girona uso la elèctrica, pero creo que así los problemas se reducen bastante a la hora de ir en avión.
Empiezo por Londres, habrá más.
En cuanto a transporte está bien porque casi todos los autobuses están adaptados (la rampa es eléctrica y problemas de mantenimiento tienen, como todos), y la flota de taxis es bastante amplia (pedidselo al recepcionista del hotel). Lugares de interés turístico, com museos, catedrales, el Parlamento, muy pocos problemas. En urbanismo no están sobrados, yo diría que como aquí, hay aceras  que están muy bien suprimidas, pero hay otras que o bien tienes ayuda, o bien eres muy hábil porque si no.... Los establecimientos privados de uso público o sea bares, restaurantes y tiendas, están peor que aquí, muy pocos lavabos son adaptados y los que  tienen el distintivo de la silla, no están muy bien (quiero decir que el que piense que en ese espacio puede moverse una silla, es que algo s'ha fumao).
De todas maneras yo fui en el 2009, así que igual han cambiado las  cosas, para mejor, espero.

divendres, 25 de gener de 2013

Incongruències

Ahir vaig haver de veure (per casualitats temporals) el noticiari de les 21.00h. Déu meu, va ser tot un exercici de  masoquisme,  realment depriment, descoratjador i esfereïdor. Van començar amb les xifres de l'atur (pels núvols), cas Bárcenas, Urdangarín, la mort de sor Maria (amb el que això implica, l'estancament dels casos de  nens robats)............i suma i segueix.

Clar, així no m'extranya que al carrer, a l'autobús o a on sigui la gent només parla del malament que estan les coses i d'on arribarem fins que algú faci alguna cosa (aquí ja sí que ningú ofereix cap idea, ho deixen  a l'aire,  però amb un to que deixa  entreveure que no serà bonic).

Així que quan em pregunten com estic, sempre dic el mateix "vaig tirant", perquè em sento un xic culpable de ser raonablement   feliç amb la que està caient, però és que ho sóc: faig el que vull  (dintre de les meves possibilitats físiques i econòmiques) quan vull: procuro no fer res per obligació, faig plans de viatjar (el meu vici), ajudo a qui puc i com puc, mai faig res només per diners, tinc cobertes totes les  meves necessitats bàsiques (per la resta, si tinc diners gasto i si no, no), em moc pel concepte de "si un problema té solució, arregla'l però per què et preocupes?; i si no  la té, per què et  preocupes?", aprenc a acceptar el que hi ha, etc., etc.

Podeu dir-me simple, tonta o el que volgueu, però he de  dir-ho: sóc feliç. Al menys avui...........demà qui  sap.

divendres, 11 de gener de 2013

L'AVE

Ja el tenim a Girona l’AVE, semblava que no arribaria mai, que serien les obres de la Sagrada Família. La pregunta que ens hem fet tots els usuaris de cadira de rodes és: com estarà a nivell d’accessibilitat? Doncs jo ho vaig poder comprobar ahir dijous en una de les visites guiades que s'oferien els dies 9,10  i 11.


Anem pas a pas, si vols utilitzar-ho (i necessites ajuda) has d’anar uns 40 minuts abans (a l'estació de trens de Girona) de la sortida del tren i passar primer per Atenció al client per tal que avissin als d’Atendo per ajudar-te a pujar al tren, quan ja vulguis anar a l’andana agafa l’ascensor de l’estació de l’AVE fins el pis -1, aquí passareu el control de bitllets (i en el seu cas el d'equipatges) i una vegada complert aquest tràmit, agafes un altre ascensor fins el -4 on és l’andana, aquí el treballador d’Atendo et posarà la plataforma elevadora (si vas en cadira) i podràs accedir al vagó. El lloc reservat té davant una tauleta per poder treballar (atenció perquè no hi ha endoll)  si vols, el lavabo està perfectament adaptat i a sobre vas al costat del vagó restaurant.


Què hem guanyat? A nivell d’autonomia res, perquè el vagó i l’andana continuen sent a diferents alçades (al menys a Girona), el que és realment important és que al menys ara no estem obligats a trucar el dia abans de viatjar als d’Atendo perquè et facin el servei de suport, hem recuperat el fet de poder demanar-ho mitja hora abans de sortir.

Ah! i sens dubte hem guanyat en comoditat i temps...........per un preu mòdic: el doble del que et costava abans  anar  a Barcelona.

dimarts, 8 de gener de 2013

Comencem...........seguim

El món no es va acabar, he sobreviscut a les festes nadalenques (sobre tot als apoteòsics  menjars) i hem entrat en un any nou. Mai he fet propòsits per l'any nou, pot ser el fet de no fer propòsits ja sigui un propòsit en sí, pot ser.

El que sí  voldria és no haver de parlar molt de la crisi (difícil de cumplir), aixi que començaré l'any parlant d'espectacles.

Les dues últimes pel·lícules que he vist m'han agradat molt, primer va ser El hobbit, fantàstica, aventures a dojo, una peli de gaire bé tres hores de durada que es passen en un moment, el començament d'una altra trilogia que promet, ara si m'acceptes un  consell no t'apropis a la peli esperant veure el llibre (com totes les que venen d'un llibre famós), és un guió (molt ampliat) basat en el llibre. I la segona Los miserables, visualment bella (dintre de la seva cruesa), respira tristesa (a la sala s'escoltaven molts "snifs", i no eren refredats) i a la vegada esperança, magníficament interpretada (treient en Hugh Jackman que està espectacular, jo em quedo amb l'Eddie Redmayne que fa el paper de Marius), en fi, per mí una petita obra d'art (això sí, si no t'agraden els musicals no hi vagis perquè en tota la peli no crec que hagi més de 50 paraules que no formin part d'una cançó).

Una queixa ja per començar l'any: per  què quan vols comprar una entrada utilitzant el servei de ticketmaster (de vegades l'única forma de fer-ho) si ets usuari de cadira de rodes és tan difícil?. Jo al final m'he aburrit i he desistit (igual és el que volen), no sé vosaltres pero jo és que m'imagino la cara de la persona amb la qual estic parlant com si digués "no, por silla de ruedas no me viene nada", si no pots fer la transferència a un seient ja no saben que fer, tan difícil seria tenir a algú al telèfon que sàpiga el que es fa?, als teatres hi ha entrades reservades, a gaire bé tots, el que ens manca són persones que ho sàpiguen.

Aconsello (sobre tot als de Barcelona) que aprenguin de Girona, on no he tingut mai cap problema.