diumenge, 13 de maig de 2012

Ens fem grans

Ahir  vaig anar a veure Sombras tenebrosas i, a part de les característiques de la peli de les quals en parlarem   després, me'n vaig  adonar d'una cosa que ja fa temps sospitava però no volia acceptar, m'he fet gran.
La peli està basada en una sèrie de televisió molt antiga (en blanc  i negre) i la música respecta el temps, doncs me la  coneixia tota, inclús algunes cançons les podia cantar. Tres  files de seients davant meu hi havien uns nens de no més de 15 anys que debien pensar que allò era juràsic. Ja havia rebut una senyal un dia que a la tele parlaven del Capitán tan i jo no només sabia qui  era sinò que el podia visualitzar, o sigui que ja és una realitat, comenzo a pertanyer a la penya del  "sinofós".
A part de l'evidència de la meva decadència, la peli no em va agradar, potser serà considerada una obra mestra per part de la crítica, però jo la vaig trobar pesada, lenta, amb uns rampells   magnífics, però res més. I això que a mi m'agrada molt en  Depp, però de vegades es passa molt de voltes, clar que les pelis d'en Barton ja li permeten estar sobrepassat. A mí que m'agradava   la sèrie, la peli m'ha   decepcionat bastant, han deixat al Barnabás Collins com si fos una paròdia d'en José Mota (i m'encanta en José   Mota). 
Això sí,  per qui l'agrada l'univers Tim  Barton, una  goçada.

dimecres, 9 de maig de 2012

On són?

Es busquen, preferentment vius, uns quants conceptes:  respecte, educació, paciència  i tolerància. La recompensa per la seva trobada serà moral (perquè amb la que està   caient no estem per despeses extres).
Els tres primers ja feia temps  que estaven molt diluïts, que donaven senyals  d'alarma, que cada vegada eren més difícils de trobar,   fins que ara ja estan més ocults  que el sex appeal  de Soraya Sáez. Recordem    un xic les senyals d'alarma (des de la meva cadira) que es van poder apreciar abans de desaparèixer els esmentats: quan pujava a l'autobús havia de demanar si es plau que deixessin lliure el  lloc per cadires; al baixar si el  conductor baixava primer la rampa, la gent es queixava; anant  pel carrer encara que la gent em veiés, es llançava (de vegades no literalment) a sobre meu per poder anar més ràpid (en aquests casos no puc evitar el dessitg de  menjar-me uns quants turmells); si trigaven en posar l'elevador per pujar al tren, la gent en lloc d'entrar per una altra porta, feien corredisses per tal d'entrar els primers; a un teatre quan a una dóna li vam vendre entrades per la mateixa llotja que a   mí, em va dir "si, però  jo he pagat per aquestes  entrades" com si a mí (pel fet de ser discapacitada) me les haguèssin regalat...........
Pel que fa a l'últim , el   detonant per la seva desaparició ha estat la crisi. No és que aquest concepte estigués molt arrelat, però qui abans era útil ara representa una molèstia, és només una càrrega que ens hem de treure de sobre.
Qui tingui notícies dels  desapareguts que se les calli, no sigui que apareixi un neonazi (quina por) i se les faci empassar.