dissabte, 3 de novembre de 2012

Tornem

Diuen que l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vagades amb la mateixa pedra, i ara  els temps no fan més  que demostrar-ho, l'experiència no ens serveix de res, no tenim memòria històrica.
Com  a discapacitada he passat per temps molt dolents en els què es considerava que patir una discapacitat física et col·locava  dintre del sac dels "pobrets",  era una mena  de càstic diví per la família, el futur era un xic negre, si la discapacitat era molt evident a la majoria els tancaven a casa perquè ningú sapigués que a la família hi havia un tarat (donava mala imatge),   per altra banda estaven els que degut a les barreres arquitectòniques o, pitjor, les mentals, no podien o no volien sortir.
Fins que alguns abans  de mí i jo mateixa vam  lluitar per drets que fins aleshores ens havien esclós,   com  poder estudiar, treballar, poder gaudir d'activitats d'oci.........senzillament que ens consideressin com a qualsevol altre ciutadà. I de mica en mica ho anàvem aconseguint, però.......amb la crisi hem topat.
I el problema principal    no és l'econòmic,  el problema és la crisi ètica, la que prima a un individu que neteja diners i a un discapacitat l'obliga a pagar-se un percentatge per les cames (no oblidem  que la cadira de rodes ÉS les nostres cames); la política que suprimeix els programes d'integració laboral  (que havien donat molt bons resultats); d'estudiar ja ni parlem; que convirteix l'inversió en supressió de barreres en l'última de les prioritats........en fi que ens  col·loca una altra vegada en carn de "mesa petitoria".
Dins del tercer sector (organitzacions sense afany de lucre i de la societat  civil) la paraula més utilitzada (de moda o trendy) és copagament. Aquest concepte  en el col·lectiu de persones amb discapacitat és molt perillós, perquè si a un discapacitat  molt afectat que  l'única sortida   que tenia era anar a un taller ocupacional, l'obliguen a copagar per acudir a l'esmentat taller, la família que emplea  la pensió d'aquesta persona per passar el mes acabarà no deixant-li anar i l'aparcaran davant la tele.
I ja està, hem tornat  al passat,  beneficència, maratons, quines..........I  els discapacitats més  afortunats haurem de continuar lluitant pels que no tenen  més opció que mirar la  "caja  tonta".