Segueixo aquí

Ja sé que ho he dit milers de vegades, però és cert, no està gaire clar que faig amb el meu temps, com ja us vaig dir, pot ser m'el roben, o tanmateix, la crisi en el meu cas a més de la retallada de la pensió m'ha retallat el temps, o una tercera opció és que m'estic fent vella i ja no hi arribo a tot

Disquisicions a part, aquesta ha estat una de les pitjors setmanes per mí de l'última dècada. Primer em trenquen el cor socialista (la veritat és que això era la crònica d'una mort anunciada, però una, encara que atea, encara creu en miracles) i per rematar-ho em fan miques el cor madridista (aquest si que no m'ho esperava, i menys amb manetes pel mig).

Si amics, a més de dóna, discapacittada i atea, sóc socialista i merengue, així que com us podeu imaginar, la meva vida no és gaire fàcil.

Girona m'enamora

Ja sabeu que una de les meves aficions és escriure, el meu pare deia que havia d'escriure un llibre, penso que no serveixo per això, però els articles són una altra història, pot ser perquè són més curts i pots veure el resultat més imnmediat. Sigui pel que sigui, de vegades escric articles per revistes i, oh sorpresa!, els agraden. Aquest que us deixo aqui va aparèixer a l'últim número de la revista de la Fundació ADIS. A vosaltres què us sembla?

"Hi ha una pel·lícula espanyola de meitats dels seixanta que es deia “La ciudad no es para mi”, jo li dono la volta i aseguro que el poble no és per mi. Ho dic per experiència, vaig viure la primera part de la meva vida a Barcelona, després em vaig traslladar a Blanes i ara sóc a Girona. Jo dic que he pujat tant geogràficament com de qualitat de vida.

Viure a Barcelona va estar bé, també és veritat que era més jove i allà ho tenia tot, però al final va resultar massa agobiant. Sí que és veritat que pel que fa a serveis per persones amb discapacitat, allà disposen de tots, però el que hi falla és el factor humà, no deixes de ser un parell de rodes més, part de l’estadística. Una megaciutat està bé per passar uns dies, per distreure’t, però........... arriba a ser „cansina“.

Blanes va suposar un descans, era totalment el contrari de Barcelona, tranquil·litat, temps per meditar………però al final va resultar massa bucòlic. Al poble té l’inconvenient que els nadius et consideren el foraster, malgrat els anys que hi visquis, fins a la segona generació no et donen el segell d’origen…….sobree tot si ets pixa-pins. Evidentment els serveis fallen més que una escopeta de fira, jo no estic segura de fins a quin punt una persona activa en cadira de rodes s’ho pot permetre.

I finalment Girona, just el punt mig, una ciutat/poble, amb totes les aventatges d’una ciutat i d’un poble i cap dels seus inconvenients. Aquí em puc plantejar un munt d’activitats sense problemes de transport, bé, no siguem massa optimistes, corregeixo, amb alguns, siguin culturals, lúdiques o fins i tot esportives (això ho dic per haver-ho sentit, els esports i jo tenim un pacte mutu de no agressió) . Pel que fa al factor humà no hi ha problemes, sóm pocs i hi ha de tot, per dir-ho literalment sóm un crisol de cultures. No ets el perpetu foraster perquè de vegades, el que costa és trobar gironins de cepa, ara això sí, sempre seré pixa-pins.

I, un dels punts més importants per mí, no tenim problemes de massificació, treïent la Fira de les Flors o la de St. Narcís, Girona és la típica ciutat on pots passejar sense sensació de claustrofòbia, sí, dic claustrofòbia perquè pels usuaris de cadira de rodes arriba a ser molt agobiant veure’s envoltats de melics i malucs per tot arreu, a més si vas en cadira elèctrica (com una servidora), al cap d’una estona comences a sentir una mena de mania als turmells al·liens, la qual cosa et du a un cert comportament que jo calificaria com psicopàtic.

Jo sóc una persona urbanita per devoció, o no? No sé fins a quin punt m’agraden les ciutats pel que són o és el típic conte de la guineu i el raïm, com que no puc viure a un poble, aquests no són del meu gust. Per això precisament Girona m’enamora, perquè és les dues coses a la vegada, ciutat i poble."

Origen

Feia molt que no us parlava de cinema, no ha estat perquè no hagi anat, era perquè cap pel·lícula m'havia agradat tant com per parlar d'ella.

Durant aquest temps he vist pelis bones com El escritor o Shutter island, per no parlar d'Eclipse (però jo sóc una friki de la saga Crepúsculo), moltes medianies tipus Night and day o 2012, i alguns bodris.

Però ahir per fi vaig veure una que es mereix la seva pròpia entrada al blog: Origen. Pot ser de vegades és una mica difícil de seguir, però un cop has agafat el fil és genial, els efectes són espectaculars, els actors (encapçalats per un Di Caprio magnífic) molt mesurats, la fotografia fantàstica. I tot això amb una història que, tenint en compte que parla d'un terreny en el que tot és possible (els somnis), està molt ben entreteixida. I el final és completament obert a les interpretacions de cadascú. Qui pot dir què és real i què no?

Molts deian que aquesta peli era una altra Matrix, jo crec que estan equivocats, el que passa és qee Matrix va crear escola (una de pública, per posar un exemple), i aquesta també, però seguint amb les comparacions, una de més elitista.

Mai diguis mai

Quan l'any 2007 vaig tornar dels EEUU vaig dir que no aniria més. Be, he incomplert, el meu últim viatge "por todo lo largo y ancho de este mundo" va ser al continent americà, concretament a Vancouver (Canadà) i Seattle (USA).

Aquest ha estat un viatge amb dos colors predominants: el verd i el blau. El primer per la gran quantitat de plantes i arbres que hi ha a aquella zona del Pacífic i el segon per l'aigua, que t'envolta constantment.

Les dues són ciutats molt grans, amb una identitat cultural molt arrelada als indis nadius del nort, de clima tirant a fred (jo em vaig passar 15 dies amb la xaqueta posada) i costums similars. A les dues es nota moltíssim el pes de la crisi, el manteniment urbanístic és gaire bé nul (exceptuant la neteja a les zones turístiques), els pobres ja comencen a demanar pels carrers (fins ara no ho havien fet mai) i a Seattle vaig veure per primer cop grups de persones manifestant-se contra el president (tampoc ho havia vist abans en els meus sis viatges anteriors).

De tota manera, val la pena veure aquestes dues ciutats, conserven molt bé l'equilibri entre natura i urbanisme. A més, per una fan de la saga Crepúsculo (digueu-me freakie) com jo va ser tot un plaer.

Si voleu veure fotos del viatge, visiteu el meu altre blog http://fotosviajes3.blogspot.com/

Ara a descansar

Dimarts vaig tornar dels meus primers dies de vacances d'aquest any. Se suposa que les vacances són per prendre's un respir, però us aseguro que després d'un viatget a Vancouver (Canadà) i Seattle (EEUU), el que menys he tingut és temps de descansar. I el pitjor és el maleït jet lag de la tornada que et deixa més perjudidat que un dels zombies de les pel·lícules d'en Romero.

Ara no puc extendre'm (el meu vocabulari està més reduït que el de la Belen Esteban), però que consti que tinc coses que explicar-vos i fotos que vull compartir amb vosaltres, de moment us deixo aquesta que dóna una idea del color d'aquestes dues ciutats on no manquen ni les plantes, ni l'aigua ni el fred.

M'agraden els catalans

No sé quan va aparéixer aquest article a "La Voz de Galicia", però em trec el barret i val la pena que ho comparteixi amb vosaltres:

"Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla.... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta."

Firmado:*Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés. Y padre del cantante Manu Chao."

A mi també m'agradaria donar les gràcies al senyor Chao, per tenir aquesta opinió de nosaltres. És tot el contrari del que escoltem i/o llegim, en ràdio, televisió i diaris d'altres indrets.

El tercer misteri

Mira que intento no tornar a parlar de l'esglèsia, però no és que tingui moltes coses que em distreguin: per desgràcia el Barça guanyarà la lliga (em queda el consol de pensar que és l'únic títol que veuran aquest any), la política ja no sé per on agafar-la, la crisi ens congelarà les pensions (ja no rebré l'aument de 3€ d'aquest any), el punyeter volcà islandés ara sembla ser que amenaça les meves vacances...clar, he de tornar als de sempre.

Ara, segons el Papa, això dels abusos ja formava part del tercer misteri de Fàtima. També és veritat que els esmentats misteris són un xic com les prediccions de Nostradamus, tenen un miler d'interpretacions. Però per mi el veritable misteri és com hi ha gent que continua confiant en ells, d'acord un gra de palla no fa paller...però és que a més molts dels que ho sabien ho van ocultar i inclús avui dia ens diuen que hi ha molta rumorologia.

Una altra part d'aquest famós misteri és com és possible que encara segueixi existint la casella a la declaració d'Hicenda perquè es doni una part dels nostres impostos a l'esglèsia, i el pitjor com encara hi ha gent que continua posant la creueta. Ja sé que també fan coses bones, com els bombers o metges sense fronteres, INTERMON, Creu Roja, UNICEF, i tants d'altres, que no s'han aprofitat de la seva posició de poder, per fer barbaritats.

Recull

Com que no tinc temps de fer una entrada cada vegada que alguna cosa m'atreu i m'agradaria compartir-la amb vosaltres, avui faré una mena de resum de notícies per comentar des de l'última vegada que vaig poder escriure les meves cabòries, no he seguit cap ordre, és segons em venen al cap:

• La famosa polèmica sobre el vel em té un xic fora de joc, perquè no tinc una opinió concreta, depèn si el considerem un símbol religiós, i a les hores diria que sí perque si poden portar un crucifixe, això també; o cultural, en aquest cas diria que no perquè si vius en un altre país t'has d'integrar mínimament. O sigui difícil prendre una decissió, el que si crec és que ho estan sobredimensionant.


• Ha mort en Samaranch quan encara la gran majoria dels periodistes/locutors no sabien dir el seu cognom, que pronunciaven com Samaranx, jo continuo pensant que és més difícil dir Schwarzennegger, però.........De qualsevol manera descansi en pau.


• El Papa ja ha començat a defenestrar bisbes, o sigui que ja creu que els abusos a menors eran alguna cosa més que un rumor. Com es descuidi es quedarà en quadre.


• Ara resulta que el pollastre hormonat provoca homosexualitat segons l'Evo Morales. Ja sabia que l'altitut afectava, però aquest home què s'ha fumat? Per si de cas, les que teniu parella no li doneu pollastre, no sigui que............


• Ahir va ser St. Jordi, encara que feia un mal dia, les vendes de llibres i roses es van disparar, quina pena que avui els llibres ja han començat a agafar pols a la prestatgeria i la rosa ja es marceix. Jo compro llibres qualsevol dia de l'any però per seguir la tradició em compro un roser, que ja tinc plantat.

Hi ha d'altres, el futbol, la Fira d'Abril, el núvol que ha deixat a terra a mitja Europa etc.............però demà serà un altre dia.

Vestits

Mirar les notícies s'ha convertit en un exercici extrem de masoquisme, per això segur que molts ens hem fet un vestit nou, al menys jo. Un vestit fet en estil patchwork (sí home, l'estil d'aquells cobertors fets amb trossos de material amb diferents estampats), un troç d'ironia, d'humor negre, d'indiferència, de racionalització.............en fi, retalls que el nostre cervell va afegint per protegir el nostre cor.

Sense aquest vestit seria molt difícil aguantar un noticiari. Just quan el locutor comença a donar totes aquestes dades sobre morts en carretera, crims de violència domèstica, atemptats, morts per catàstrofes ambientals, etc, és quan a la manera d'un Superman qualsevol (però sense cabina per canviar-me) em poso el meu vestit i puc estar assebentada de tot sense que el meu cor es resenti.

Suposo que els trossos que elegim per fer aquest patchwork depenen molt de cadascú, jo, per exemple, em decanto per l'ironia i l'humor negre, del tipus que vaig utilitzar quan van informar de que l'atemptat en el metro de Moscou ho havien comés dues dones, per evitar pensar en víctimes o en la bestialitat de l'acte, vaig preguntar-me:"si a un home que mor per la causa li prometen que anirà direcament al paradis i tindrà 32 verges per ell, què li prometen a una dona?".

Encara que no ho sembli o que ho considereu una tonteria, funciona. Perquè només tens dues opcions, o no vols saber el que passa (i negar-se a estar informat pot ser de vegades perillós i sempre és un xic estúpid) o ets de pedra, i com jo no pertanyo a cap d'aquests dos grups, m'he fet un vestiit.

Setmana Santa

Els que em coneixen ja saben que aquesta és una de les èpoques que menys m'agraden de tot l'any, per no dir que l'odio que és un xic fort. Però aquest any faré un esforç i intentaré recordar tot lo bo que ha fet l'esglèsia en l'últim deceni.........................ho sento, no se'm acudeix res. La veritat és que fa un temps que s'està lluïnt, mireu:

• Demonitza l'ús del condó, una eina molt útil per lluitar contra malalties de transmissió sexual, o per evitar embarassos no destjats. Es veu que és molt més acceptable tenir una malaltia perillosa i/o mortal que utilitzar tan satànic invent. Ara ja comprenc perquè els agraden els nens tan jovenets, així no han d'usar la gometa.


• Organitza manifestacions contra l'abortament, quan no permet cap mitjà per evitar quedar-se prenyada. Clar que l'abstenció és el mitjor mètode, i si hi ha un apretó ells acudeixen als nens (per cert, com deia un acudit de El Periódico la setmana passada, ara ja entenc la frase dejad que los niños se acerquen a mi).


• Està tapant els abusos, inclús un cardenal italià va recomanar a un bisbe espanyol (que ja tenia antecedents d'abusos a Itàlia) per una diòcesi a Espanya (a prop de Getafe), sense dir res dels seus "problemetes".


• El Papa diu que s'ha de perdonar i ovlidar, només li va faltar dir que posessim l'altra galta.

L'Esglèsia catòlica s'està passant tropecents pobles, però això sí, ara és Setmana Santa i tots som molt piadosos, i molt devots.............després ja tornarem a la "normalitat".

Blanc i negre

Escoltant les notícies d'ahir van surgir dues que vull compartir amb vosaltres perquè per mi representen les dues cares de la moneda: l'esperança i la intolerància. Comencem per la bona.

Les malalties degeneratives estan a punt de desaparèixer, per diners, però de moment sabem que al menys l'opció existeix. Ahir va néixer la primera nena lliure de distròfia muscular que sense el tractament preconcepcional hauria patit la malaltia. Ho van aconseguir escollint els embrions sans i implantant-se'ls i ara es pot plantejar tenir un altre nen (quan reuneixi els 10.000€ que li costa).

I la fastigosa: segons una enquesta molt recent, un de cada quatre catalans és xenòfob i creu que els immgrants no haurien de tenir cobertures socials. Per mi això sí que és difícil d'acceptar, no puc entendre aquesta intolerància i el que no puc entendre em fa por i el que em fa por no m'agrada.Resulta patètic que culpem de tot als immigrants. I resulta molt trist que estem vivint en una societat similar a la que va crear un monstre com en Hitler.

Una pena que en algunes coses estem fent grans avenços i, en canvi, en altres sembla que volem compensar i donem cinquanta pasos enrere.

Per fi

Després de les nevades, les plujes i tot el fred que ha fet, sembla ser que ja comencem a veure el fi del pou climatològic en el qual hem estat aquest hivern.

Ahir es podia sentir al carrer, tot i que la gent encara anava ben abrigada (per si de cas), el centre de Girona estava ple de gent que ja estava farta d'estar-se a casa davant de la tele, passejaven, miraven botigues (gaire bé totes buïdes) i s'els podia veure a la cara l'esperança que això duri.

Esperem la primavera amb els braços oberts, i em refereixo a l'astronòmica no a la del Corte Inglés.

Per cert, no sé si encara és massa aviat, però jo aquest any trobo a faltar més mones de Pasqua, només vaig veure uns quants ous.

No ho tenim gaire clar

Mentre que la nevada és la responsable que no m'atreveixi a sortir al carrer perquè no sé com aniran les rodes de la meva cadira, sembla ser que les neurones que em queden de guàrdia quan fa fred han entrat en funcionament i estan fent una mena de vaga a la japonesa, així que ho aprofito i parlo una estoneta que fa molt que no ho feia (abans de la nevada).

Des de començaments d'any que sembla que res em preocupa perquè no dic res, però, com sempre, això té a veure amb el temps que tinc i no amb les meves cabòries. Faig un resum:

• L'esglèsia s'està cobrint de m........, els casos de pedofilia aumenten, el germà del Papa (se li diu el Tiet?) estava assabentat de casos en l'escola que dirigia i no va dir res; un cura amb pàgina web oferint els seus serveis sexuals (amb o sense condó?)...tot menys sodomia (deu ser pecat); les manifestacions antiabortament que organitzen (ells posen la publicitat, l'autocar i l'entrepà), etc.


• En política ho tenim tot empantanat (és més fi que dir que ho tenim tot ple de merda), el jutje jutjat per fer una feina incòmode i lletja per a molts i necessària per d'altres que volen passar pàgina ja; el PP que segueix amb la seva postura de nen, dir "no" a tot......i que gràcies a la crisi guanyarà les eleccions perquè en aquest país ens falla la memòria històrica; a Catalunya el tripartit s'ha lluït amb el cas dels bombers que van morir a Horta de San Juan, amb la gestió de la nevada, això sí la llei del cinema en català es tira endavant; la comunitat valenciana que va per lliure; la Espe que sempre ha de donar la nota i l'Aznar que per evitar especulacions ens va ensenyarr el dit.

Hi ha més coses, però prefereixo deixar-ho per un altre dia perquè sinò m'agafarà una rampa de tant d' escriure.

El temps

Com cada dia, ahir em vaig llevar a les 8.15, però per sorpresa meva (i de tots) vaig esmorzar amb una cortina blanca darrere del finestal del balcó. Com una nena petita, que no ha vist mai la neu, me la vaig quedar mirant creient que acabaria aviat i qui sap quan de temps tornaria a veure-la, doncs a les 19 estava fins al gorro de neu i de les pampallugues que feia constantment el llum.

I és que, pels que no estem acostumats, aquest fenòmens atmosfèrics són molt bonics...........una estoneta, quan ja comencen a inteferir molt en la nostra rutina diària, deixen de ser graciosos i es converteixen en un malson.

Aquest matí la neu continúa aquí, he d'ajornar el que havia de fer avui i, un dia més, quedar-me tancada a casa esperant que tot torni a la normalitat.

Però, tot i això, he de reconeixer que va ser bonic, o no?

Dècada nova, propòsits nous

Abans de tot, dessitjar-vos que hagiu tingut una bona entrada d'any i, encara que la majoria no se'n recordi, canviem de dècada.

Per tant, els nostres propòsits d'any nou haurien de ser un xic més ambiciosos, encara que tots aquests plans ens duren quatre mesos (o menys), no sé, podriem proposar-nos no ser tan estrets de mires, ser més solidaris, començar a preocupar-nos més pels que ens envolten, assumir d'una vegada que l'unió fa la força, en resum, deixar de mirar-nos el maluc que per molt que l'observem no canvia,

Com els típics propòsits d'any nou ja els tinc superats (no fumo, faig regim per aprimar, parlo tres idiomes i aquest any ja vaig en busca del quart, anar al gimnàs amb la cadira és un xic engorrós....), crec que continuaré amb el propòsit de l'any passat que m'ha funcionat molt bé, s'anomena (en castellà, perquè en català no sona igual) marrones los justos, pels que no ho enteneu, vol dir que treient el que jo considero que és obligatori, continuaré fent el que em vingui de gust, la qual cosa exclou les conveniències i els comportaments socialment correctes.

Segur que alguns pensareu que això és una mica egoista i que es contradiu amb el que he diit en el primer pàrraf, però no, per mi tot allò és obligatori i per tant no és cap marró. D'acord, jo em puc permetre viure així, però no crec que sigui tan difícil complir un d'aquests propòsits abans esmentats, i el millor és que creen adicció, no els deixareu abans del primer trimestre.