dimecres, 19 de desembre de 2012

Balanç

Cada any quan arriben aquestes dates qui més qui menys fa un balanç de com ha estat l'esmentat any. Jo vull fer-ho ,per primera vegada, en públic (abans sempre ho havia fet de pensament), a més, ho havia de fer abans del dia 21, que s'acaba el món  i després m'agafa amb  la feina per  fer.
La veritat  és que si ho miro només pensant en mi, la   cosa no ha anat malament: cap malaltia greu a la família (els  típics refredats gegantins en el meu cas), he recuperat a familiars i algún amic gràcies  al  Facebook, vaig acabar el tercer d'alemany,  he anat molt al cinema (i en alguna ocasió al teatre o a l'audiitori), he lleit tot el que he pogut (que   per  desgràcia mai és el que hauria volgut, temps fugit), i he fet dos viatges increíbles, un a Viena a l'abril i un altre el setembre a   Nova York i Washington (podeu veure les fotos a http://fotosviajes3.blogspot.com.es/). No només em dedico  a divertir-me (tot i què ho  sembli), segueixo lluitant pels drets de les persones amb discapacitat (els que em coneixeu ja ho sabeu), reunions, actes...............
Com a persona que forma part d'un col·lectiu específic, aquest ha estat un any terrible, el sistema sanitari i el benestar social en estat vegetatiu, la cultura i l'educació en caiguda lliure sense paracaigudes, la moral i la ètica desaparescudes en combat..............i el pittjor és que les previsions pel 2013 no són gaire bones (per no dir que són catastròfiques).
Què espero d'aquest nou any? res. Aixi no tindré decepcions. A més, pas a pas. Ja veurem.

dissabte, 3 de novembre de 2012

Tornem

Diuen que l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vagades amb la mateixa pedra, i ara  els temps no fan més  que demostrar-ho, l'experiència no ens serveix de res, no tenim memòria històrica.
Com  a discapacitada he passat per temps molt dolents en els què es considerava que patir una discapacitat física et col·locava  dintre del sac dels "pobrets",  era una mena  de càstic diví per la família, el futur era un xic negre, si la discapacitat era molt evident a la majoria els tancaven a casa perquè ningú sapigués que a la família hi havia un tarat (donava mala imatge),   per altra banda estaven els que degut a les barreres arquitectòniques o, pitjor, les mentals, no podien o no volien sortir.
Fins que alguns abans  de mí i jo mateixa vam  lluitar per drets que fins aleshores ens havien esclós,   com  poder estudiar, treballar, poder gaudir d'activitats d'oci.........senzillament que ens consideressin com a qualsevol altre ciutadà. I de mica en mica ho anàvem aconseguint, però.......amb la crisi hem topat.
I el problema principal    no és l'econòmic,  el problema és la crisi ètica, la que prima a un individu que neteja diners i a un discapacitat l'obliga a pagar-se un percentatge per les cames (no oblidem  que la cadira de rodes ÉS les nostres cames); la política que suprimeix els programes d'integració laboral  (que havien donat molt bons resultats); d'estudiar ja ni parlem; que convirteix l'inversió en supressió de barreres en l'última de les prioritats........en fi que ens  col·loca una altra vegada en carn de "mesa petitoria".
Dins del tercer sector (organitzacions sense afany de lucre i de la societat  civil) la paraula més utilitzada (de moda o trendy) és copagament. Aquest concepte  en el col·lectiu de persones amb discapacitat és molt perillós, perquè si a un discapacitat  molt afectat que  l'única sortida   que tenia era anar a un taller ocupacional, l'obliguen a copagar per acudir a l'esmentat taller, la família que emplea  la pensió d'aquesta persona per passar el mes acabarà no deixant-li anar i l'aparcaran davant la tele.
I ja està, hem tornat  al passat,  beneficència, maratons, quines..........I  els discapacitats més  afortunats haurem de continuar lluitant pels que no tenen  més opció que mirar la  "caja  tonta".

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Fets complerts

Vaig tornar de viatge a mitjans de setembre, del meu viatge llarg, 15 dies,  a Nova  York i Washington i el jet lag  sumat a un refredat d'intensitat 8 m'han tingut fora de combat durant tot aquest temps, les meves neurones no estaven en condicions per composar frases que   tinguessin sentit.  Però ara ja estic aqui una altra vegada i aquestes tres setmanetes dia sí i dia també han passat coses que voldria haver comentat, però senzillament era incapaç de poder expressar-ho, així que faig una recopilació:
  • Molt  parlen els americans de què si aquí cada vegada hi ha més gent fent recerques als contenidors, de què no  volen ser com Espanya, etc. etc. És veritat aquí la cosa està "mu malita", però ells no poden presumir, jo que he estat sis vegades als EEUU mai havia vist tants pidolaïres; no es pot veure gent obrint els contenidors, perquè allà estan amagats als carrerons, però sí que he vist persones rebuscant als de les botigues de menjar; l'inversió en manteniment de  les estructures d'urbanisme  de la ciutat és 0.......és més fàcil veure la broça a l'ull aliè.
  • Les retallades han arribat a límits immorals, un  exemple, jo que cobrava  250€ de  la llei de discapacitat, me l'han retallat un 15%, com a tots  els meus companys............en canvi a l'esglèsia l'any vinent li pujen la subvenció 3,2 milions d'euros.
  • Estava fora l'11 S, així que quan vaig tornar, em vaig trobar amb el furor  independentista i, ho sento per  tots els independentalibans, però no puc estar més en desacord. Ara no tocava,  això fa  3 anys hauria tingut sentit, ara   em sembla que us esteu deixant manipular per un politicastre amb infules d'emperador. Independentisme per protegir el  sentit i les seyes d'identitat catalanes ho puc acceptar (comprendre no, perquè en un món en el que cal unitat no és lògic que parlem de separatisme), però és que la raó principal és per diners. Estem donant peus al tòpic. He descobert que a madridista, atea, discapacitada, i socialista he de sumar federalista.
I hi ha més, de sanitat, cultura, agravis comparatius, esports.............però això és una altra història i no vull aburrir a ningú.

dimecres, 29 d’agost de 2012

Refrescant

Amb aquestes calors venen bé les coses refrescants, una no pot digerir un cocido ni, parlant de cinema,  com  ara, les neurones estan en  condicions de fer  front a un Von Trier.
Per això ahir vaig disfrutar com una vaca (com s'acostuma a dir),  Los Mercenarios 2 és tot el  que promet, un simple "divertimento". Per una seguidora  de les pelis d'acció, com jo, hi ha múltiples  referències a pel·lícules mítiques d'aquest gènere,    com ara el "sayonara baby"  i el "volveré"  de Terminator o el "yipi ka yei" de Jungla  de cristal però dites, la majoria de vegades, per altra figura de l'star system.
No parlem  de guió (de fet, hi havia?), la peli és hora i mitja de testosterona (una mica caducada) d'una panda  d'"amigotes" donant canya i rient-se d'ells mateixos. Perquè aquesta és una de les millors armes de la peli, un grapat de monstres del  cinema d'acció (Stallone, Schwarzennegger, Willis,  Van Damme, Norris, Statham, Li) parodiant-se uns als altres. No sé si el que pretenien era aquesta paròdia, però us asseguro que ho han  aconseguit amb escreix.
Pel que fa al treball actoral, feia temps que no veia tal aglomeració de liftings i bòtox per metre quadrat, en Jet Li gaire bé no  s'el veu perquè  surt 10 minutss, però és la primera pelea que veig d'ell emulant en Jackie Chan, el  metge que va operar  a l'Stallone  deu ser el mateix del nas de Belen Esteban, l'ex-governador de Califòrniia   s'ha passat amb el  bòtox............Jo em quedo amb les baralles de l'Statham i el iogurin d'en Hemsworth (no tan  musculat com el seu germà Thor,   però amb més ulls).
Si dessitjeu passar una estona molt entretinguda,  sense haver de pensar en res i comprovant que el temps passa per tothom (per alguns millor que per altres),  aneu a veure-la.

dimarts, 28 d’agost de 2012

Eximents injustificables

La   violència de gènere ja no és notícia, ara estem més capficats amb això de la crisi, les retallades i la tardor calenteta que es prepara. A més, arriba un moment que les injustícies ens desborden, i aquesta és una més.
Resulta que fa uns mesos un jutjat de primera instància va condemnar un home per malractar  físicament la seva dona, fins aqui tot bé. El maltractador va presentar recurs al Suprem i quan aquests han redactat l'informe per reduir-li la condemna han considerat   com a eximent la seva professió...........és membre condecorat de l'exèrcit espanyol.
O sigui que si tens una professió que genera molta testosterona pots abusar físicament de la teva companya, tenen llicència per maltractar els policies, els guàrdia  civils, i   els membres de seguretat  de l'estat. Ara bé si ets administratiu,  educador o qualsevol altre professió no unifomada ets un monstre.
Això planteja  sèries dubtes, quines sí  i quines no?  Un boxejador que es passa el dia repartint llenya pot fer el mateix quan arriba a casa perquè no pot desconnectar?  O si no té medalles o  títols no? ; un carnisser pot fer servir els ganivets amb  la   seva parella? O si no estan homologats no?...............
Difícils decisions, tot  i què si ets la persona que ha patit els maltractaments, t'és ben  igual d'on venen els cops,  la qüestió és que venen i quie són injustificables.

dimecres, 8 d’agost de 2012

Prometheus

Dimarts.............cinema, cosa que ja comença a ser habitual (coses de descomptes al  preu) i,  com no, un altre  blockbuster, aquesta vegada Prometheus.
D'en Ridley Scott crec que ho he vist tot, i treient 1492, la conquista del paraíso, totes m'han agradat en certa mesura, destacant Alien, Blade Runner i Gladiator i de les tres aquesta nova peli en té alguna cosa. D'Alien evidentment l'explicació del seu origen i  l'atmosfera opresiva, tancada. els ensurts i com no  les difícils relacions entre els viatgers de la nau; de Blade Runner el caràcter estoic despreocupat i sense escrúpols del robot, en aquest cas sense límit de caducitat (la qual cosa li treu aquest sentit d'urgència per viure), orgullós de ser qui és; i d'en Gladiator, la duresa del protagonista (en aquest cas una dona), que a la vegada mostra la seva vulnerabilitat, per mí mollt semblant a la tinent Ripley d'Alien. No és comparable amb cap d'aquestes tres obres mestres, però és bona, no inolvidable, però si et va agradar el primer passatger aquesta no te    la pots perdre.
I què dir dels interprets? En Fassbender està inmens, una barreja d'en Data, en Batty (el replicant de Blade Runner) i qualsevol sociòpata,  la Noomi Rapace demostra que és camaleònica  (de Lisbeth Salander de Millenium, la americana,  a aquesta hi ha un món) i promet molt, i una freda (gare bé congelada) Chartlize Theron.
En definitiva, a part d'alguna feblesa  de guió, és una bona peli que et manté lligada  al seient i no et fa venir ganes de mirar el rellotge. 

divendres, 27 de juliol de 2012

De cinema

Ahir  vaig anar al   cinema,   cosa que juntament amb gaudir del pirateig, ajuda a fugir un xic de tot plegat. Ja tocava la nova d'en Batman El caballero oscuro: la leyenda renace, diuen que l'última, tal i com està la  creativitat a Hollywood no ho crec, però de moment acceptem pop com  a animal domèstic.
Havia llegit alguna crítica negativa, que si era aburrida, que a nivell interpretatiu els actors ja ho havien donat tot a la segona part, i pot ser hi anava  amb una mica de desconfiança, però la primera mitja hora ja es va encarregar de demolir barreres.........em va tenir enganxada les dues hores i tres quarts que dura la cinta.
L'acció és trepidant a la qual cosa ajuden els efectes especials, sobre tot fixeu-vos en la moto o en l'avió. Les interpretacions són de primera, en Bale està magnífic (clar que ell pot fer el que vulgui des d'entrenador ionqui a The fighter, a John Connor a Terminator salvation),  els secundaris de luxe, magnifics en Gary Oldman  o en Matthew Modine, què dir de les actrius: la Marion Cotillard brilla i l'Anne Hathaway de Catwoman està sensacional (no és just que un tratge de   cuir li quedi tan bé a ningú).
A part d'algunes incongruències al guió  (però al final qui li demana molta coherència a una història de superherois), i del record nefast que deixarà l'assessí de Denver,  a mí la peli em va agradar molt i us aseguro que va fer que m'oblidès de tot, inclús dels 6€ que em va costar l'entrada,   en dia de l'espectador i encara sense la pujada de l''IVA.............això sí, a la sala erem 5.

divendres, 20 de juliol de 2012

De què riu?

Ja us vaig dir que últimament no puc mirar els telenotícies més d’un quart d’hora, però hi ha dies que fins això ja és massa. Sense anar més lluny, ahir vaig veure l’entrada de part de l’equip del Govern al Parlament per anunciar un altre paquet de retallades, bestials, i la meva pregunta és, de què riu la Soraya?
Pot ser de la pujada de 17 punts de cop en el material escolar, la qual cosa obliga als escolars a justificar qualsevol despesa davant dels auditors més durs del país, els pares. Bolis, paper, gomes, articles de luxe.
Pot ser de la pujada de 13 punts de cop en el cinema, la qual cosa ens dóna als espectadors més raons per continuar piratejant (ho sento per la llei Sinde, descansi en pau), ja no parlo de les sales que hauran de tancar, els llocs de feïna perduts, etc…… Això em recorda a altres secles, cultura………….caca.
Pot ser de les paraules d’en Montoro (o d’en Guindos no ho sé, és igual, el contingut és el mateix) que va demanar un esforç a tots els espanyols davant de les retallades. Perdoneu?........No cal que faci demagògia, tots coneixem en Fabra, Matas, Millet, l’Esperança, en Rato, els de Caixa Galícia, la CAM, l'Urdangarin………….aquests també són espanyols, no?, els exigirem que ens tornin els fons malversats? Amb això es podrien pagar moltes gomes, llàpissos i llibretes.
Jo vull pensar que riu perquè es feliç de pensar on és ella i on sóm nosaltres, perquè no vull ni imaginar que s’està rient de tots, o sí?

dilluns, 9 de juliol de 2012

El món a les seves mans

Un altre artícul meu publicat a una revista:

"Aquest títol d’una peli d’aventures de principis dels 50 (per cert, molt recomenable) ve a expressar d’aguna manera el que ha suposat el desenvolupament de les noves tecnologies per les persones amb discapacitat física.
Vam començar per l’accés a Internet, per fi es podia comunicar amb amics sense tenir en compte la distància física; per fi es podia viatjar tenint el control absolut de tot; per fi es podia estudiar des de casa, llegir sense haver de comprar el periòdic o el llibre, treballar a la teva pròpia habitació (despentinat, en pijama, a qui li importaria), o senzillament mirar porno.
Tot i què ………hi ha un problema que tothom pateix, i què és més greu en el cas d’una persona amb discapacitat: l’aïllament. Ha costat molt que les persones amb discapacitat surtin del sac de col•lectiu marginal i en ocasions molest. En canvi ara tot és massa fàcil, per què surtir de casa si ja ho tenim tot? Amb un ordinador i una línia ADSL tot solucionat, com diria en DiCaprio “sóc el reï del món”. Molt perillós.
Un dels principals problemes del col•lectiu de persones amb discapacitat és que es deixa veure poc, no formen part de cap organisme de decisió, no agafen el transport públic, hi ha pocs usuaris de cadira de rodes a les universitats o als actes lúdics……..en definitiva no apareixen (“por discapacitado no me viene nada” que dirien a telefònica). Amb Internet i posteriorment amb les xarxes socials (Facebook, Twiter, Twenty, etc.) hem donat un pas de gegant endavant i dos (de capgros) enrrera. Molt difícil.
És clar que per la gent molt afectada és una finestra al món al qual no podran accedir-hi mai, però per la resta (la majoria), s’ha convertit en un silló de relax. Massa mastegat.A molts aquest avenç tecnològic ens agafa ja una mica grans (segons el DNI), per tant ja estem acostumats a viure amb les cartes que ens han tocat, ja ens hem fet a l’idea de què hem de lluitar per tot, que si volem qualsevol cosa ens l’hem de treballar molt, o sigui tenim una cultura de l’esforç molt arrelada.
Les noves tecnologies han creat al col•lectiu una obligació més (no ens bastava amb haver de demostrar cada dia que no només sóm iguals que la resta però amb necessitats especials, sino que valem el mateix que qualsevol “vàlid”) hem d’aprendre a prioritzar. No estem acostumats, perquè fins ara no haviem tingut opcions, haviem de fer el que podiem (dintre de les nostres possibilitats), però ara “podemos”. Podem escollir si anirem a buscar el periòdic o ens el llegirem on-line, si anirem al cinema o ens descarregarem la peli (mentre la llei Sinde ho permeti), si trucarem a un amic per parlar o li enviarem un e-mail, SMS o twiit………. Massa eleccions.
La pregunta del milió és: sabrem escollir el millor per nosaltres? O, voldrem?"





dimecres, 27 de juny de 2012

Una altra al front

El  govern  a modus globus sonda (Déu meu quina por….) s’està plantejant que no només copaguem els medicaments sinò que proposa que 256 fàrmacs siguin de pagament en la seva totalitat. Això ja és de pixar i no treure gota.

Mirant una mica per sobre la llista  ens trobem que la diarrea (la mental no  que aquesta és la que ells pateixen i nosaltres la paguem) no ens la subvencionen, primer ens la causen i després hem de comprar de  la nostra butxaca el remei (això  em sóna: p…. i pagar el llit); tampoc podem  patir estrenyment, perquè per emplenar  de m……. el   país ja estan ells; ni ens poden receptar un antiàcid  per pair les  notícies que    ens arriben (rescats bancaris i altres estafes).

La ministra Mato (bon nom per una ministra de  Sanitat d’aquest país de pandereta) diu que seria bo canviar als remeis naturals, per una part és lògic perquè la medicina alternativa és de caire privat, de vegades cara i la Seguretat Social no contribueix en res. Però per atra banda, qui ensenyarà als metges a receptar-la?, deixaran de posar-te cara rara (com  si els diguéssis que vas sacrificar una cabra en lluna plena)  quan els informes que prefereixes infusions a pastilles?, posaran música de chill out als ambulatoris?, les farmàcies començaran a fer olor  a patxuli i a altres herbes de la risa?

Totes aquestes preguntes i moltes d’altres només podran ser  contestades quan algú d’aquest intrèpid govern (i per això, com diria en Coco de Barri Sèsam, serveix amiguets la majoria absoluta) sàpiga el que es fa…………o sigui mai.

Quina serà la propera?. Ja tremolo.

dimecres, 6 de juny de 2012

I no passa res

Hauria  moltes coses amb  les que hauriem de dir: fins aquí hem arribat, però  tot el contrari, estem acceptant que no passa res,  donem per bó el que ens diuen i, molt pitjor, el que ens fan. Desconeixement?, passotisme?, por?..........qui ho sap, pot ser  un xic de tot. Jo acostumo  a treure'm un pes de sobre fent-vos cinc cèntims de les coses que més "m'emparanoien", a saber:
  • Respecto molt als creients, però l'esglèsia catòlica s'està retractant bé en aquesta crisi, segons monsenyor Rouco estem   vivint no només una crisi econòmica  sinò també moral (fins aquí tots d'acord), diu que les persones valoravem massa el luxe i les possessions materials...............QUÈ?............Això ho diu una organització que està exempte de l'IBI (que a mi em cobren anualment i si no ho pagués m'embargarien la m. de pensió que tinc); que amb el govern del sr. Aznar va inscriure la mezquita de Còrdova al seu nom i ara cobra les entrades  als turistes mentres les arques públiques s'encarreguen de pagar el manteniment; que fa que recalifiquin terrenys seus que s'utilitzaven per una funció social amb l'objectiu de construir parkings o vivendes de luxe, etc. etc. I a sobre demanen aportacions en la casella de la declaració de renda, ho   publiciten per ràdio i TV i els que sóm com jo ens venen arcades cada vegada que ho sentim.
  • El   govern s'ha tret de la màniga una amnistia  fiscal per si de cas teniu per casa 2 o 3 milions d'euros que no podeu justificar però que necessiteu posar al banc per poder treballar amb ells. Només haureu de pagar un 10% de la quantitat que declareu. Això  quan jo era jove es deia "blanquejar diners".  Ara, que quedi clar que si ets discapacitat i rebs una ajuda tècnica (una grua, una cadira elèctrica...)  a l'hora de fer la declaració (si és que l'has de fer) l'has d'incloure, perquè si no ho  fas i t'agafen, et multaran.
  • El  president del Consell General del Poder Judicial no vol donar     cap explicació sobre unes despeses personals que va carregar al pressupost de la seva oficina. Evidentment no és la quantitat monetària el que em molesta, és la prepotència, és la postura "porque yo lo valgo y usted no sabe con quién está hablando".
I no passa res.
Menys mal que el divendres comença l'Eurocopa i després els JJOO, què  ens importarà ja la prima de risc, Bankia, en Divar, l'Urdangarín, l'atur,  l'IVA, l'IRPF.........

diumenge, 13 de maig de 2012

Ens fem grans

Ahir  vaig anar a veure Sombras tenebrosas i, a part de les característiques de la peli de les quals en parlarem   després, me'n vaig  adonar d'una cosa que ja fa temps sospitava però no volia acceptar, m'he fet gran.
La peli està basada en una sèrie de televisió molt antiga (en blanc  i negre) i la música respecta el temps, doncs me la  coneixia tota, inclús algunes cançons les podia cantar. Tres  files de seients davant meu hi havien uns nens de no més de 15 anys que debien pensar que allò era juràsic. Ja havia rebut una senyal un dia que a la tele parlaven del Capitán tan i jo no només sabia qui  era sinò que el podia visualitzar, o sigui que ja és una realitat, comenzo a pertanyer a la penya del  "sinofós".
A part de l'evidència de la meva decadència, la peli no em va agradar, potser serà considerada una obra mestra per part de la crítica, però jo la vaig trobar pesada, lenta, amb uns rampells   magnífics, però res més. I això que a mi m'agrada molt en  Depp, però de vegades es passa molt de voltes, clar que les pelis d'en Barton ja li permeten estar sobrepassat. A mí que m'agradava   la sèrie, la peli m'ha   decepcionat bastant, han deixat al Barnabás Collins com si fos una paròdia d'en José Mota (i m'encanta en José   Mota). 
Això sí,  per qui l'agrada l'univers Tim  Barton, una  goçada.

dimecres, 9 de maig de 2012

On són?

Es busquen, preferentment vius, uns quants conceptes:  respecte, educació, paciència  i tolerància. La recompensa per la seva trobada serà moral (perquè amb la que està   caient no estem per despeses extres).
Els tres primers ja feia temps  que estaven molt diluïts, que donaven senyals  d'alarma, que cada vegada eren més difícils de trobar,   fins que ara ja estan més ocults  que el sex appeal  de Soraya Sáez. Recordem    un xic les senyals d'alarma (des de la meva cadira) que es van poder apreciar abans de desaparèixer els esmentats: quan pujava a l'autobús havia de demanar si es plau que deixessin lliure el  lloc per cadires; al baixar si el  conductor baixava primer la rampa, la gent es queixava; anant  pel carrer encara que la gent em veiés, es llançava (de vegades no literalment) a sobre meu per poder anar més ràpid (en aquests casos no puc evitar el dessitg de  menjar-me uns quants turmells); si trigaven en posar l'elevador per pujar al tren, la gent en lloc d'entrar per una altra porta, feien corredisses per tal d'entrar els primers; a un teatre quan a una dóna li vam vendre entrades per la mateixa llotja que a   mí, em va dir "si, però  jo he pagat per aquestes  entrades" com si a mí (pel fet de ser discapacitada) me les haguèssin regalat...........
Pel que fa a l'últim , el   detonant per la seva desaparició ha estat la crisi. No és que aquest concepte estigués molt arrelat, però qui abans era útil ara representa una molèstia, és només una càrrega que ens hem de treure de sobre.
Qui tingui notícies dels  desapareguts que se les calli, no sigui que apareixi un neonazi (quina por) i se les faci empassar.

divendres, 27 d’abril de 2012

Copaguem que són dos dies

Encara que havia jurat i perjurat que no entava dintre dels seus plans, aquí ho tenim, la tan negada figura del  copagament.
Jo sempre he sostingut que per ser discapacitat has de ser ric,  perquè si no millor no et posis. A veure, no ens deixen treballar perquè han endurit de tal  manera les lleis laborals  que l'empresari s'estima més contractar una persona "normal" que suposa que li durà menys problemes, d'aquí a poc haurem de pagar per anar treballar (i no és conya, ja s'havia parlat d'establir el copagament per acudir a un Taller Ocupacional); a les hores si no podem treballar i estem molt perjudicats, anem a demanar una pensió..........ja......si és una pensió no contributiva (perquè recordem  que no ens  han  deixat treballar), estan molt per sota del salari mínim interprofesional; com tenim massa temps lliure ens adonem que ens fa mal alguna part del cos, però  com han retallat els serveis mèdics, no ens donen hora fins d'aqui un parell de mesos, haurem de contractar una assegurança privada.............ah, no..........això tampoc ho podem fer perquè  les asseguradores  no accepten a discapacitats; bé......paciència......quan el metge ens pot rebre,   resulta que tot és debut a que    la nostra cadira ja estava una mica obsoleta i l'hem de canviar,   ens dirigim a l'ortopèdia i..........norma nova.........hem de COPAGAR-LA (això és com si en Rajoy li fecin copagar per les seves cames.....pel cervell cap  problema perquè quant més petit més barat) .
En resum, si no teniu molts calés, no us feu discapacitats.........no us surt a compte.

dimarts, 24 d’abril de 2012

Què és millor?

Em  considero una persona raonablement informada, molt curiosa i perquè no dir-ho intel·ligent..........i, si, modesta.

El que passa és que últimament ja em començo a plantejar  si aquestes virtuts no són, avui dia, una maledicció. Ja no puc veure sencer un noticiari, no suporto la sensació d'indefensió,   tot és com massa aclaparador, les injusticies es succeeixen: una família que la fan fora de casa seva perquè ja no poden pagar l'hipoteca i es queden sense sostre i amb el pagament de la resta de l'esmentada hipoteca; l'església  que té propietats a cabaços i està exenta d'IBI, ah! sí, i encara tenen la barra de demanar el 0,7% de l'IRPF a la casella pertinent de la declaració de la renda; un assessí  que va cometre un delicte terrible als 16 anys i com què és menor només cumplirà  2 o 3 anys; un jurat que dicta que esquarterar una dóna després de matar-la no és imputable perquè l'autor  dels fets ho va fer  perquè no trobessin  el cadàver i està en el seu dret; militars que es fan  fotos al costat d'enemics mors a modus  de souvenir; retallades  a terrenys  tan importants i bàsics com sanitat i educació; el benestar social  que està tocat  de  mort; les aprovacions  de lleis i normes  via "decretazo"...............Clar que al menys aquest any ja es cantaran sevillanes en català a la Fira d'Abril a Barcelona.

No és millor no saber?

dilluns, 9 d’abril de 2012

Viena



Un dels meus costums (o vicis, encara no ho tinc clar), és fer dos viatges l'any, un d'ells a una ciutat europea. Enguany, li ha tocat el torn a Viena (ja em queden menys a la llista).

La ciutat és de conte de fades, de postal. Jo vaig estar sis dies, i creieu-me quan us dic que són necessaris. De vegades no saps on mirar, arriba a ser "cansina" de tanta majestuositat, tanta classe i de la passió soterrada que es pot veure a la seva magnífica arquitectura. El castell de Schönbrunn (un dels de la Sissi), el de Hofburg, el Belvedere, el museo d'art, el d'història natural.........

A nivell adaptacions, pel que fa a palaus i museus, cap problema. Pel que fa a carrers, les voreres no estan a nivell 0, però són rebaixades i practicables. Les botigues i restaurants ja són un altre cantar, jo diria que en aquest sentit estem molt igualats (comparant amb Girona). La majoria de transports són completament accessibles (tot i què no va haver manera de trobar un taxi adaptat).

L'únic punt negatiu que jo li posaria a aquesta maravellosa ciutat és la gent. Els que estan al sector serveis, gaire bé tots, són esquerps arribant inclús a ser bordes. Sembla que t'estiguin fent un favor, quan tú ets el client. Ara ja sé d'un han sortit la majoria de venedores de l'Hipercor.

Quan les tingui arreglades, ja penjaré les fotos al meu blog de fotos dels meus viatges.

dimarts, 28 de febrer de 2012

Per no perdre-se-la




Que al Regne Unit cada vegada es fan pelis i sèries millors ja no ho podem posar en dubte, com a mostra la sèrie de la BBC Sherlock Holmes o pel·lícules com ara El discurso del rey o Promesas del este, totes molt recomenables. És evident que la crisi de creativitat que han patit els de l'altre costat de l'Atlàntic no els ha afectat ni de lluny.


Dissabte, desafiant els preus abusius del cinema, vaig anar a veure Shame. Creieu-me (o no, com volgueu), una petita obra d'art. Una peli capaç de fer-te respirar la tristor d'un acte com el sexe (que es suposa que hauria de ser lúdic) vist des de la besant d'una adicció més, pura i dura (mai millor dit). Un guió esplèndid, una història plena de sexe però prenent aquest com un simple acte mecànic, sense res d'emoció ni sentiments, amb desesperança inclús, gaire bé sombria.


Pel que fa a direcció, l'Steve McQueen (sí, igual que l'actor ja fallescut) té un toc especial pels primers planos, per fer-te sentir en ocasions incòmode com si fosis una mena de mirón. I què dir dels actors, genial en Fassbender (però no sóc gens parcial, sóc una fan incondicional, gaire bé una hooligan) i molt bé la Carey Mooligan.


En resum,aneu a veure-la. Però tingueu cura amb qui aneu. I sobre tot no feu comparacions.

dijous, 26 de gener de 2012

Cap problema



Que quedi ben clar que jo respecto molt a les persones que, amb alguna dificultat afegida, s'atreveix amb tot, però sovint hi han discapacitats que deixen una imatge de "aquí no passa res; si un vol, pot; o cap problema" i això a la resta ens pot fer molt de mal.

Tot això ve arrel d'una entrevista que avui l'Arús li ha fet a un noi de 21 anys, usuari de cadira de rodes, que viatja pel món amb la seva cadira i sense diners, o sigui fent auto-stop o dormint al carrer o al camp. Primera en la front, l'Alfons li diu que abans de l'entrevista, tots els del programa patien perquè a l'accés al plató hi ha un esgraó i ell (que ho ha saltat amb gràcia) diu "cap problema"..............perdona'm???????? Evidentment li ha faltat dir "per mi", perquè pel 60% dels usuaris de cadira, això és una barrera com una casa. Me'n alegra que un esgraó no sigui un problema, ni per ell ni pels que els fan. Els que portem anys treballant en la supressió de barreres aquest tipus de declaracions ens fan més mal més que quan l'encarregat d'un hotel, després de dir-te que és accessible i que hi ha ascensor, justifica l'esgraó que hi ha per accedir a l'ascensor dient "només hi ha un".

Però per desgràcia, aquest tipus de discapacitats són els que reben la publicitat, " què valents que són, què macus, veus? no necessiten res, la voluntat i les ganes són el primer". Fal·làcies. La resta (o sigui la majoria) són els que han de sobreviure amb la m........... de la pensió que donen, sense gaire bé poder sortir de casa gràcies a les barreres. Aquests són els valents.