dimarts, 31 de març de 2009

S'han passat


L'esglèsia s'està passant tres pobles.

Fins ara podia entendre que una institució obsoleta i retrograda protestés furiosament contra l'eutanàsia, l'abortament, el matrimoni gai o l'assignatura diabòlica d'Educació per la ciutadania.... Però això d'ara ja no té explicació. Ja sabia que el Papa estava en contra del condó, és lògic en ell per la defensa aferrisada de la vida, però les seves declaracions sobre que el condó no tan sols no serveix com a mitjà de prevenció de la Sida sinò que en realitat afavoreix la seva propagació. Aquesta afirmació en llavis d'un pobre analfabet podria passar, però en boca d'un dels liders mundials no té perdó, una figura a la qual segueixen milions de persones, capaç de crear opinió i d'aixecar odis.

A sobre, un bisbe de no sé on (ni m'importa) va dir que el condó era inútil perquè el virus de la Sida era més petit que els espermatozoides, ............?, recordo que ara els eclesiastics ja no són els del medievo, que es dedicaven a l'esglèsia per poder menjar i altres coses gratis. Ara venen d'un seminari, amb una formació estricta, alguns tenen una carrera universitària, veuen la tele, llegeixen els periòdics........Així que acabo preguntant-me: no tenen criteri? tot és vàlid per justificar una postura insostenible? creuen que som estúpids?.

Evidentment, jo mai em guanyaré el cel amb aquestes diatribes antieclesiàstiques, però m'és igual, gràcies a Déu sóc atea.

dissabte, 14 de març de 2009

Ja arriba


L'arbre de davant de casa meva ja reverdeix, la qualcosa vol dir que d'aquí a poc sortirem d'aquest hivern fred i fosc. Seguirem amb la crisi, però pot ser amb el sol la notarem menys, o pot ser no.

Jo sóc de caire optimista, però també sóc realista i, encara que no m'agradi, sembla que aquesta serà una primavera calenteta, i no per culpa de l'escalfament global, més bé és conseqüència de tot un seguit de coses.

En primer lloc, la situació econòmica i laboral de les Espanyes, empitjora per dies, i això ens condueix a una precarietat salarial i a un canvi important en quant a prioritats. I malhauradament, els valors morals sempre sorten perdent quan es tracta de diners.

Pel que fa a Catalunya, es veu que les prioritats no estan gaire clares. No deixan de dir-nos que ja no hi ha fons per cobrir la llei de dependència, i per altra banda ER (no, no em refereixo a la sala d'uregèncias d'un hospital americà, encara que de vegades siguin igual de caòrics) està intentant que s'aprobi una llei que estableixi que el 40% de les pel·lícules que s'estrenin a Catalunya siguin doblades al català: O sigui que és més important sentir al mestre Ioda dir "que la força us acompanyi" que els discapacitats rebin una quantitat justa per poder viure dignament i poder anar al cinema per veure una pel·li en català, castellà o urdu. Algú sap el que ens costarà això? Més o menys que les embaixades de Catalunya? Més o menys que la selecció catalana de futbol?

Bé, com Pandora va demostrar, l'esperança és l'últim que es perd i recordem que l'esperança es pinta de verd.

Per això m'en alegro que l'arbre veï reverdeixi. Ja és primavera, al menys al Corte Inglés

.

dijous, 5 de març de 2009

Desavantatges


Sempre he tingut clar que això de ser discapacitada no és gaire fàcil i més si portes enganxada al c... la cadira de rodes. El que fins ara no m'havia plantejat mai és que ser-ho representa un luxe, luxe que no tots es poden permetre. Perquè ho veieu poso exemples, sempre comparant amb un ciutadà de "a peu":
  • Si puc sortir de vacances, he de buscar hotels amb habitacions adaptades (o sigui que pugui entrar i pugui anar al lavabo sens haver de llevar-me, que em resulta un xic difícil) i això en molts llocs -sobre tot a Espanya, significa moltes estrelles. I us asseguro que no em fan descompte. Ja no compto el fet que m'he de portar una cuidadora i l'he de pagar tot (viatge, estància, menjars).

  • Si no estic satisfeta amb el servei de la Seguretat Social, o em pago un metge particular o m'aguanto, perquè com a persona amb discapacitat física no m'admeten a les assegurances particulars. Suposo que pensen que els donarem massa feina.

  • Quan vols anar al teatre, pots escollir entre entrades de 4 preus diferents, jo no. Per nassos he d'anar a la més cara, i tampoc em fan una rebaixeta.

  • Si tens una urgència i has de despaçar-te de població, tens el tren o l'autocar. Jo tampoc tinc opció, he de trucar un taxi adaptat, i pagar-ho.

I així altres, com ara pagar la diferència que hi ha entre una cadira de rodes bona i la que donen a la SS (perquè us feu una idea, la de la SS és com un mamut en quant al pes i l'alltra és com una cria de cèrvol), etc.

O sigui que malgrat al que alguns puguin pensar que ja tenim la vida solucionada, no és or tot el que lluix.