dimecres, 7 de desembre de 2011

No trobo paraules

Quan, malgrat el preu, decideixes anar al teatre, i vas a comprar l’entrada tens dues o tres opcions per escollir, segons a quin lloc del teatre vulguis anar. Això sempre i quan no vagis en cadira de rodes, en aquest cas s’han acabat les opcions, l’entrada sempre és la més cara, això és así en tots els teatres, després alguns t’aplican un petit descompte (mai més d’un 15%) i ja estàs servit.

A mí, que m’agrada molt el teatre, evidentment no em sembla just, tot i què fins ara no havia dit res, però el que va passar diumenge al Teatre de Salt (gestionat de forma privada) no té qualificatius.

Quan vaig comprar la meva entrada i la dels meus acompanyants a mí no em van fer el petit descompte (ja havia avisat que anava en cadira), ho vaig deixar passar, total per 3€………. però quan vaig veure el lloc on havia d’estar-me no m’ho podia creure. El lloc reservat per mi (els meus acompanyants estaven a l’altra punta de la sala), i pel qual havia pagat 28€, era en meitat del passadís, per on la gent pujava i baixava a ocupar els seus seients, o sigui que fins que tothom no va estar al seu lloc no vaig poder posar-me bé perquè estava en meitat del pas, devant dels cinc esgraons que porten a la graderia inferior.

Bé, anem a veure tots els punts negres: s’estaven incumplint les normes de seguretat de la sala, perquè en cas d’evacuació jo estava al mig; jo tampoc estava gaire segura perquè si tinc un espasme o un esternut sense control baixo de cop cinc esgraons amb el cap per devant; la persona que em cuida no podia estar per mí (menys mal que no vaig necessitar res); vaig pagar un seient que després va ocupar un altre (pagant un altre cop), això sense comptar amb la patètica imatge del discapacitat al mig perquè no sabem on coi ficar-ho.

Que consti que jo no demano descomptes pel fet de ser discapacitat, demano que es tingui en compte que som ciutadans com la resta, que paguem com tothom, però que quedi clar que, com tothom, exigim un tracte digne i just.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Agravis comparatius

En aquesta època de crisi que vivim hi ha, per desgràcia, molts agravis, però ara només vull destacar dos perquè m'han molestat molt i no me'ls he pogut treure del cap. Sí, ja sé que pensareu que com són una decisió del govern de'n Mas i no dels socialistes per això parlo, abans ben calladeta que estava en el terreny polític, però heu de comprendre que només em queda el dret al "pataleo" i aquest no me'l pot treure ningú.

Anem:

La Generalitat ha imposat una multa a més de cen comerços per no retolar en català. De debò? Jo també sóc catalana, parlo i escric català (nivell C), però llegir els cartells d'una botiga en català o castellà m'és igual si a l'hora d'entrar no puc perquè hi ha barreres arquitectòniques. Perquè si ben és cert que hi ha una llei de supressió de barreres, no existeix organisme sancionador, ni voluntat de posar multes. A mí, a una agència de viatges que respecta molt l'idioma m'han hagut d'atendre al carrer perquè no podia entrar al despatx. Això no és sancionable?

La Generalitat ha decidit que a les estacions d'esquí que gestiona (com Boi Taüll o Port Ainé), el preu del forfait baixarà en uns 10€. Hem perdut el nord. Això a qui beneficia? els aturats ara podran anar a esquiar?, per altra banda, si et trenques una cama hi haurà personal sanitari per atendre't?. Això sí, et posaran una escaiola, no una "escayola", perquè si no se'ls podria caura el pel.

divendres, 11 de novembre de 2011

Ja és hora, mullem-nos

Sí, sóc socialista i a molta honra. A aquest país sembla que només si ets de la dreta ho pots dir, ser socialista és gaire bé vergonyós, a més no sé perquè però inclús entre els que ho confessen, ho fan amb la boca petita, com si encara haguéssin de tenir por.

Aquesta és una època en què ens hem de significar, perquè la dreta ho fa a veu en crit, perquè sempre ho ha fet i perquè sempre han estat com units amb pegament.

Ara sembla que ja ho tenen tot guanyat, com el Barça quan guanya partits sense baixar-se de l'autocar. Ara és quan s'ens ha de veure, quan s'ens ha d'scoltar, quan més hem d'apelar a la inteligència i a la memòria histórica.

Com he de confiar en un home que m'està dient que ell no fa una política amb mentides quan encara me'n recordo de "los hilillos" del Prestige? un home que em diu que les pensions no patiran retallades i inclús poden pujar quan TOTA Europa està al bord de la recessió? un home que en un miting l'altre dia va suggerir la possibilitat de derogar la llei anti-tabac i deixar que a alguns bars es pugués fumar? (això fa un cert "tufillo" populista) qué passarà amb la llei de matrimonis gais? i amb la de l'abortament? i amb l'estatut? i.......................

És evident que el govern que surti de les properes eleccions, d'entrada ja ho té molt difícil, en el terreny social i sobre tot a l'econòmic amb Brusel.les posant-ho tot molt negre. Però aquesta és època d'intentar mantenir el tipus, estrènyer-se molt el cinturó, no posar pals a les rodes i passar el temporal el millor que poguem.

La crisi és global (EEUU té 45 milions de persones vivint al llindar de la pobressa), no és moment per donar pasos endavant, però com tot, aquesta crisi passarà i millor que no hagim de recuperar els passos enrere que s'hagin donat.

Així que mullleu-vos, amb veu alta,, com jo, sóc SOCIALISTA, ATEA, i MERENGUE.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Si Dumas aixequés el cap

Sí, ja ho sé, la culpa és meva, però els vicis s'han de satisfer i ja sabeu que jo pateixo d'un frikisme que m'empenya a veure totes les superproduccions hollywoodienses. Si ja no vaig tenir bastant amb Capitán América (que ja és dir), ara ho he tornat a fer amb Los tres mosqueteros.

Què puc dir? Comencem pel fons, a grans (gegantins) trets, la història és la mateixa i el leif motiv continúa sent el de "todos para uno y uno para todos", però fins aquí arriben les similituds. Pel que fa als personatges, un desgavell, Atos pot ser un antecesor gavatx de 007 (antològic el seu vestit de bus); Aramis és una barreja entre Aguila roja i ninja mollt crescudet; Milady és una mena de Lara Croft; el duc de Buckinham de vegades sembla Jack Sparrow (tot i què Orlando Bloom no és ni de lluny en Johnny Depp); Rochefort és Pierre Nodoyuna; el rei de França és una caricatura............i així tots. Jo només salvaria en Portos i pot ser a en Richelieu, perquè D'Artagnan és un xulo-platja.

Pot ser la intenció final de la peli era aquesta: ser una paròdia post-moderna de l'obra d'en Dumas, però si la generació actual acaba recordant aquesta gran novel·la d'aventuras per aquest film serà com recordar en Leonardo i en Miguel Ángel per les tortugues ninja.

Si el pobre Dumas aixequès el cap............

Segueixo opinant que s'està fent millor televisió que cinema, magnifica Juego de tronos, superior Downtown abbey i si pugueu no us perdeu Breaking bad.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Viatge a Burgos

Del 12 al 15 d'agost els del grup d'oci de MIFAS vam realitzar el nostre viatge anual, aquest any la ciutat escollida va ser Burgos.

Encara que el viatge em va costar un món d'organitzar, va valer la pena, crec que parlo per tots els participants al dir que ens ho vam passar de p.m. Tot i què, anavem dividits en massa grupets, però això tè una senzilla explicació, cadascú tenim el nostre ritme i com no, les nostres preferències.

D'entrada l'hotel era tot el que m'esperava, tot i què en això segur que no estem tots d'acord, llit massa baix, lavabo igual..........però és lògic, cadascú necessitem una adaptació al nostre aire, i trovar habitacion que s'adaptin a tots és impossible.

La ciutat és preciosa, molt neta, el centre històric és gairebé zona de vianants, tot i què no vam poder gaudir tot el que ens hauria agradat per dues coses: la ciutat estava presa per les tropes de les jornades de la juventut i a més portàvem un programa una mica apretat.

Una ciutat plena d'història pels quatre costats, on conviuen en perfecta armonia el mudejar i el barroc, els antics costums i la modernitat.

Si voleu veure fotos, cliqueu aquí.

divendres, 29 de juliol de 2011

L'IVA i la mare que el va parir



Sempre he pensat que en aquest país ser discapacitat és un luxe, però mai m'havia parat a parlar d'això. Fem-ho ara.

La veritat és que en setze anys que fa que utilitzo la cadira de rodes mai he comprat cap, sóc una afortunada en això (o demano massa, no ho sé), entre l'ONCE al seu moment, una companyia aèria (que en un dels meus múltiples viatges me la va espatllar i després de moltes reclamacions em va pagar una nova), el Guttmann i la Seguretat Social no havia anat mai a pagar una amb diners de la meva butxaca i a més tampoc sóc de tunejar-la molt. Però la setmana passada (i, oh sorpresa!, fora de garantia) se'm va espatllar la cadira elèctrica que porto per desplaçar-me a tots llocs (a casa utilitzo la manual).............se la van emportar per arreglar-la i de pas fer-li l'ITV............i una setmana llarga després va tornar..........amb la factura.

Ja sabreu que hi ha tres tipus d'IVA, el general del 18% (aplicable a tot el que es considera un luxe com roba o calçat o tabac o alcohol, etc.), el reduït del 8% (aliments no considerats de primera necessitat, perruqueria, dentista, etc.) i el superreduït del 4% (aliments de primera necessitat, medicaments, cultura, etc.). Doncs les cadires estan al nivell del tabac o l'alcohol. Increíble que per comprar-me un Ferrari em carreguin el mateix IVA que pel luxe de poder surtir de casa meva; infumable que per comprar-me un abric de pell de foca em cobrin el mateix IVA que per arreglar la burxada d'una roda; demencial que apliquin el mateix IVA a un vici que a una necessitat perentòria; inadmissible que comparin una cadira de rodes amb un dolby surround; impensable que et cobrin menys per llegir l'ABC que pel coxí de la cadira.........etc.

Tinc més sinònims per expressar la meva indignació però crec que ja us heu pogut fer una idea.

dissabte, 9 de juliol de 2011

Fantàstic



Anit, en un escenari incomparable, per mí, com és el de les escales de la Catedral de Girona, vaig assistir a un espectacle preciós: una representació del Ballet Reial Cambodjà.

Aquest tipus de danza que va estar a punt de desapareixer, per culpa dels Khemer rojos (als quals tot el que feia referència a corona els donava una mena d'urticària), es basa sobre tot en el moviment de les mans i té una elegància i una cadència gaire bé hipnòtica. La música agafa uns tons que, de vegades poden ser perillosament relaxants. I que dir de la roba: senzillament esplèndida.

No és d'extranyar que aquestes dances jemeres hagin estat declardes per l'UNESCO com a Patrimoni Intangible de l'Humanitat.



dissabte, 25 de juny de 2011

Últimament



Ara que ja no tinc preocupacions estudiantils (us comunico a tots que he aprobat amb nota el segon d'alemany) i que les úniques dèries són acabar el que vaig deixar pendent a l'hivern per manca de temps i preparar el meu viatge d'estiu, puc dedicar una estoneta a una de les meves aficcions reconegudes, escriure.

M'agradaria començar amb una sèrie de coses que m'han cridat l'atenció en aquests últims mesos:

  • Catalunya ha fet un gir important a la dreta, la qualcosa vol dir que la crisi ha passat factura als que manaven. Això no vol dir que ara les coses aniran millor, de fet el nou govern de la Generalitat ha retallat un 5% en servei de residències assistides però ha tret l'impost de sucesions.

  • Quan es va posar el límit de velocitat a 110 ja va provocar un alderull, que si a aquesta velocitat es dormirien, que si arribarien tard a tot arreu, que només era una mesura recaudatòria..........i ara que tornen als 120, molts opinaven que ja estava bé, i altres volen ampliar-ho a 130.Està vist que no ens posem d'acord amb res.

  • Es rumoreja que en George Clooney pot ser homosexual, i.........? Això vindria a demostrar que és molt bon actor, perquè s'ha pegat el lot amb moltes actrius a la seva filmografia i mai l'hem notat ni el més lleuger rictus de fàstic. De veritat a aquestes altures de la pel·lícula ens hem de fixar en aquestes tonteries?

  • El conseller Puig proposa que a Catalunya abans que es produeixi un acte d'especial relevància es faci passar per comisaria a tots als que hagin estat fitxats amb anterioritat per violència ciutadana. Als de la meva quinta i a tots aquells seguidors de Cuéntame, no us sona aquesta mesura a una semblant que hi havia a altres temps? Clar que llavors no ens deixaven parlar català i tenia un nom molt castizo: ley de vagos y maleantes.

  • Ho sento, per guerra de Libia i escherichia ja no em ve res.

  • I de moment res més, dessitjaros un bon començament d'estiu i i teniu molta cura amb el sol, és bonic el to bru de la pell, però de vegades el preu que paguem és massa alt.


    dilluns, 20 de juny de 2011

    Qüestió de punts de vista

    Un altre dels meus articles publicats:


    Dins del col·lectiu de les persones amb discapacitat i usuàries de cadira de rodes, aquesta expressió de “tot depèn del punt de vista” no només té un caràcter semàntic, sinò que la podem interpretar literalment. Perquè nosaltres ens enfrontem al món des del nostre seient, o sigui si fa o no fa, 1 metre 20 centímetres.

    Això vol dir que:


  • Normalment, quan anem pel carrer, si algú es dirigeix a nosaltres no li parlem a la cara, li parlem al melic. Sóm maleducats? No……… sóm discapacitats. Parlar amb el melic d’un altre té aventatges i inconvenients, per exemple s’ens dóna fatal interpretar el llenguatge gestual, pot ser perquè els melics tenen poca expressió o pot ser perquè no li posem interès, ves-t’en a saber. Per altre part, pot ser una aventatge, perquè el teu interlocutor tampoc sap la cara que estàs posant. Això si vas sola, perquè si vas amb una altra persona que camina, la major part de vegades no parlen amb tú, parlant per sobre teu, la qual cosa fastigeja bastant perquè és com si no existissis, com si haguessis de cridar perquè s’adonessin que estàs present “eh, que estic aquí abaix”.


  • Davant dels mostradors sóm com una coronilla que parla i aquí tenim dues solucions, o bé t’allunyes una mica del mostrador perquè et vegin i acabes parlant en veu massa alta i al final et sent tothom menys el que t’ha d’atendre; o bé comences a parlar amb el coll de grulla, que això, creieu-me no és fàcil i molt menys còmode i sovint amb aquesta postura antinatural és possible que no t’entenguin, la qual cosa et fa sentir un xic estúpida.


  • A un caixer automàtic ho tenim pelut. No arribem, ni amb coll de grulla ni fent estiraments (com qui va a fer jogging). Aleshores o vas acompanyada o li has de donar a alguna “alma caritativa” la teva tarjeta i el número secret per poder fer ús del caixer. En els temps que corren aquesta és una mesura bastant perillosa, però a l’igual que l’Escarlata O’hara d’Allò que el vent s’endugué sempre acabem depenent de la bona voluntat dels demés.


  • Al supermercat sempre necessitem les coses dels estants superiors, clar que en el nostre cas un estant superior són gaire bé tots.


  • Quan anem pel carrer si de vegades no us saludem no és mala educació, senzillament no us hem vist. No és que anem pensant en les musanranyes (que de vegades també, com tothom), és que no acostumem a anar pel carrer amb la cara al sol (perdoneu-me pel simil faixiste, és només un recurs), això d’estirar el coll ho deixem pels mostradors. Que si no mirem per on anem acabarem trepitjant alguna m…… de gos i, disculpeu-nos però no empastifar les rodes és més important que veure qui va i qui ve.


  • En el cas de voler veure una desfilada ho tenim clar, a no ser que et deixin passar al davant (i això no passa sempre, a alguns els rellisquen les regles de comportament) acabes veient un riu interminable de culs (i si al menys els culs valguessin la pena, mira…… però d’aquests no acostuma a haver-hi) i peus. Després no us estranyi que finalment desarrollem un comportament paranoïde anti-tormells.


  • Perquè us feu una idea, és com si vivissiu en un planeta en el qual la persona més baixeta fos Pau Gasol. Incòmode, no? Doncs nosaltres hi vivim i d’una manera o una altra ens hem anant adaptant, hem tret la nostra paciència i ens anem sortint.

    Quan em trobo en qualsevol d’aquestes situacions penso en la novel·la d’en Jonathan Swift Los viajes de Gulliver i de l’estada del personatge amb els gegants. L’única diferència és que allò era un compte i això és la meva vida.

    divendres, 8 d’abril de 2011

    Un pas enrere

    Des de mitjans de l’any passat els usuaris de cadira de rodes de Girona que voliem anar en tren a Barcelona podiem presentar-nos a l’estació mitja hora abans de la sortida del tren i Atendo (que així es diu la companyia de Renfe que s’encarrega de donar el servei que necessita el discapacitat), no et posava cap problema i amb la plataforma elevadora et possibilitava l’accés al vagó. Jo, al menys, així ho havia estat fent un cop al mes. El mes de gener encara s'aplicava aquesta normativa.

    Doncs ara, de cop i volta, i sense avisar, han retirat el servei Atendo de l’estació de Girona, això vol dir que hem tornat a les antigues, i males, costums, hem d’avisar amb 24 hores d’antelació del nostre dessitg de viajar.

    Avui no era res important (només em perderé la Fira de Turisme de Barcelona), però, i si haguès estat alguna cosa urgent? Doncs això ningú ho sap, estar clar que els que anem en cadira no podem tenir urgències, ens hem de prendre tot amb molta calma.

    La crisi evidentment està afectant, i molt, a tothom, però a nosaltres a més s’ens estan retallant molts drets ja adquirits (amb molt d’esforç) i s’ens obliga a canviar trets del nostre caràcter, adéu espontaneïtat………………hola planificació.

    dissabte, 2 d’abril de 2011

    Tot un espectacle


    Ahir vaig estar al concert d'en Sergio Dalma a l'auditori de Girona. Feia anys que no anava a veure l'actuació de cap artista en directe, però això em va recordar perquè m'agradava.

    Primer, l'ambient era espectacular. Jo creia que en Dalma mouria sobre tot a gent de la meva quinta (o sigui el paleolític superior), però res més lluny de la realitat,hi havia tot tipus de públic d'unes franja d'edat molt amplia. Estava ple fins a la bandera i la majoria cantant, cridant, aplaudint.

    Per altra banda, en Sergio és un professional com a la copa d'un pi, sap perfectament com i quan ha d'esperonar al públic, les cançons estan perfectament col·locades per anar escalfant a la gent. De fet va haver un moment que em vaig plantejar el fet d'aixecar-me per cumplir amb el meu paper de fan despendolada.

    T'agradi en Dalma o no s'ha de reconèixer que la seva actuació va ser tot un espectacle, dels que deixen bon gust de boca i ganes de més.

    divendres, 25 de març de 2011

    Venècia. Carnaval 2011


    Un dels meus somnis i que acabo de cumplir era anar a Venècia en temporada de carnaval, digueu-me pija o snob, però era aquest l'únic carnaval que volia gaudir en persona.

    Normalment quan dessitjes molt una cosa, acabes per mitificar-la, en aquest cas no m'ha decebut en absolut, al contrari, era més del que m'esperava. En el meu blog de viatges podeu trobar una bona quantitat de fotos http://fotosviajes3.blogspot.com/. Gaudiu, jo ja ho vaig fer.

    dilluns, 10 de gener de 2011

    Això sí


    Primer de tot, bon any a tots, com a mínim (per mi) que aquest sigui com l'altre, tampoc m'he fet cap propòsit i penso vivir seguint el meu lema favorit: carpe diem (o sigui aprofita el moment).

    Bé, després d'aquesta introducció post-festes (gràcies a Déu ja hem tornat a la normalitat), us vull parlar de dos pelis que he vist aquests últims quinze dies, pel·liculassa i bodrio de Tele 5.

    Comencem pel pestinyo, El turista, una cinta amb la Jolie, en Deep i Venècia de fons prometia. Doncs no............ella sembla un penjarobes (i amb la mateixa expressió que l'esmentat estri), la química entre els dos és igual que la que hi ha entre l'Aguirre i en Gallardón, o sigui 0 patatero, i Venècia està totalment desaprofitada. Pel que fa al guió l'han volgut omplir de girs "inesperats" per donar-li un contingut a la trama que és absurda i totalment previsible si ja has vist Charada o Arabesco. Total, 7€ llançats.

    Per altra banda, una obra d'art, El discurso del rey, la demostració perfecta d'allò que és el bon cinema, uns actors magistrals en el seu paper (i jo crec que en tots els que fan), en Colin Firth està d'Oscar, però és que en Geoffrey Rush no es queda darrera. El guió és rodó, amb la seva dosi de comèdia, drama, emoció (a veure qui és capaç d'aguantar tot el discurs final sense que se li formi un nus a la gola). En fi, per ser la meva primera pel·lícula de l'any, chapeau.