L'IVA i la mare que el va parir

Sempre he pensat que en aquest país ser discapacitat és un luxe, però mai m'havia parat a parlar d'això. Fem-ho ara.

La veritat és que en setze anys que fa que utilitzo la cadira de rodes mai he comprat cap, sóc una afortunada en això (o demano massa, no ho sé), entre l'ONCE al seu moment, una companyia aèria (que en un dels meus múltiples viatges me la va espatllar i després de moltes reclamacions em va pagar una nova), el Guttmann i la Seguretat Social no havia anat mai a pagar una amb diners de la meva butxaca i a més tampoc sóc de tunejar-la molt. Però la setmana passada (i, oh sorpresa!, fora de garantia) se'm va espatllar la cadira elèctrica que porto per desplaçar-me a tots llocs (a casa utilitzo la manual).............se la van emportar per arreglar-la i de pas fer-li l'ITV............i una setmana llarga després va tornar..........amb la factura.

Ja sabreu que hi ha tres tipus d'IVA, el general del 18% (aplicable a tot el que es considera un luxe com roba o calçat o tabac o alcohol, etc.), el reduït del 8% (aliments no considerats de primera necessitat, perruqueria, dentista, etc.) i el superreduït del 4% (aliments de primera necessitat, medicaments, cultura, etc.). Doncs les cadires estan al nivell del tabac o l'alcohol. Increíble que per comprar-me un Ferrari em carreguin el mateix IVA que pel luxe de poder surtir de casa meva; infumable que per comprar-me un abric de pell de foca em cobrin el mateix IVA que per arreglar la burxada d'una roda; demencial que apliquin el mateix IVA a un vici que a una necessitat perentòria; inadmissible que comparin una cadira de rodes amb un dolby surround; impensable que et cobrin menys per llegir l'ABC que pel coxí de la cadira.........etc.

Tinc més sinònims per expressar la meva indignació però crec que ja us heu pogut fer una idea.

Fantàstic

Anit, en un escenari incomparable, per mí, com és el de les escales de la Catedral de Girona, vaig assistir a un espectacle preciós: una representació del Ballet Reial Cambodjà.

Aquest tipus de danza que va estar a punt de desapareixer, per culpa dels Khemer rojos (als quals tot el que feia referència a corona els donava una mena d'urticària), es basa sobre tot en el moviment de les mans i té una elegància i una cadència gaire bé hipnòtica. La música agafa uns tons que, de vegades poden ser perillosament relaxants. I que dir de la roba: senzillament esplèndida.

No és d'extranyar que aquestes dances jemeres hagin estat declardes per l'UNESCO com a Patrimoni Intangible de l'Humanitat.

Últimament

Ara que ja no tinc preocupacions estudiantils (us comunico a tots que he aprobat amb nota el segon d'alemany) i que les úniques dèries són acabar el que vaig deixar pendent a l'hivern per manca de temps i preparar el meu viatge d'estiu, puc dedicar una estoneta a una de les meves aficcions reconegudes, escriure.

M'agradaria començar amb una sèrie de coses que m'han cridat l'atenció en aquests últims mesos:

Catalunya ha fet un gir important a la dreta, la qualcosa vol dir que la crisi ha passat factura als que manaven. Això no vol dir que ara les coses aniran millor, de fet el nou govern de la Generalitat ha retallat un 5% en servei de residències assistides però ha tret l'impost de sucesions.

Quan es va posar el límit de velocitat a 110 ja va provocar un alderull, que si a aquesta velocitat es dormirien, que si arribarien tard a tot arreu, que només era una mesura recaudatòria..........i ara que tornen als 120, molts opinaven que ja estava bé, i altres volen ampliar-ho a 130.Està vist que no ens posem d'acord amb res.

Es rumoreja que en George Clooney pot ser homosexual, i.........? Això vindria a demostrar que és molt bon actor, perquè s'ha pegat el lot amb moltes actrius a la seva filmografia i mai l'hem notat ni el més lleuger rictus de fàstic. De veritat a aquestes altures de la pel·lícula ens hem de fixar en aquestes tonteries?

El conseller Puig proposa que a Catalunya abans que es produeixi un acte d'especial relevància es faci passar per comisaria a tots als que hagin estat fitxats amb anterioritat per violència ciutadana. Als de la meva quinta i a tots aquells seguidors de Cuéntame, no us sona aquesta mesura a una semblant que hi havia a altres temps? Clar que llavors no ens deixaven parlar català i tenia un nom molt castizo: ley de vagos y maleantes.

Ho sento, per guerra de Libia i escherichia ja no em ve res.

I de moment res més, dessitjaros un bon començament d'estiu i i teniu molta cura amb el sol, és bonic el to bru de la pell, però de vegades el preu que paguem és massa alt.

Qüestió de punts de vista

Un altre dels meus articles publicats:

Dins del col·lectiu de les persones amb discapacitat i usuàries de cadira de rodes, aquesta expressió de “tot depèn del punt de vista” no només té un caràcter semàntic, sinò que la podem interpretar literalment. Perquè nosaltres ens enfrontem al món des del nostre seient, o sigui si fa o no fa, 1 metre 20 centímetres.

Això vol dir que:

Normalment, quan anem pel carrer, si algú es dirigeix a nosaltres no li parlem a la cara, li parlem al melic. Sóm maleducats? No……… sóm discapacitats. Parlar amb el melic d’un altre té aventatges i inconvenients, per exemple s’ens dóna fatal interpretar el llenguatge gestual, pot ser perquè els melics tenen poca expressió o pot ser perquè no li posem interès, ves-t’en a saber. Per altre part, pot ser una aventatge, perquè el teu interlocutor tampoc sap la cara que estàs posant. Això si vas sola, perquè si vas amb una altra persona que camina, la major part de vegades no parlen amb tú, parlant per sobre teu, la qual cosa fastigeja bastant perquè és com si no existissis, com si haguessis de cridar perquè s’adonessin que estàs present “eh, que estic aquí abaix”.

Davant dels mostradors sóm com una coronilla que parla i aquí tenim dues solucions, o bé t’allunyes una mica del mostrador perquè et vegin i acabes parlant en veu massa alta i al final et sent tothom menys el que t’ha d’atendre; o bé comences a parlar amb el coll de grulla, que això, creieu-me no és fàcil i molt menys còmode i sovint amb aquesta postura antinatural és possible que no t’entenguin, la qual cosa et fa sentir un xic estúpida.

A un caixer automàtic ho tenim pelut. No arribem, ni amb coll de grulla ni fent estiraments (com qui va a fer jogging). Aleshores o vas acompanyada o li has de donar a alguna “alma caritativa” la teva tarjeta i el número secret per poder fer ús del caixer. En els temps que corren aquesta és una mesura bastant perillosa, però a l’igual que l’Escarlata O’hara d’Allò que el vent s’endugué sempre acabem depenent de la bona voluntat dels demés.

Al supermercat sempre necessitem les coses dels estants superiors, clar que en el nostre cas un estant superior són gaire bé tots.

Quan anem pel carrer si de vegades no us saludem no és mala educació, senzillament no us hem vist. No és que anem pensant en les musanranyes (que de vegades també, com tothom), és que no acostumem a anar pel carrer amb la cara al sol (perdoneu-me pel simil faixiste, és només un recurs), això d’estirar el coll ho deixem pels mostradors. Que si no mirem per on anem acabarem trepitjant alguna m…… de gos i, disculpeu-nos però no empastifar les rodes és més important que veure qui va i qui ve.

En el cas de voler veure una desfilada ho tenim clar, a no ser que et deixin passar al davant (i això no passa sempre, a alguns els rellisquen les regles de comportament) acabes veient un riu interminable de culs (i si al menys els culs valguessin la pena, mira…… però d’aquests no acostuma a haver-hi) i peus. Després no us estranyi que finalment desarrollem un comportament paranoïde anti-tormells.

Perquè us feu una idea, és com si vivissiu en un planeta en el qual la persona més baixeta fos Pau Gasol. Incòmode, no? Doncs nosaltres hi vivim i d’una manera o una altra ens hem anant adaptant, hem tret la nostra paciència i ens anem sortint.

Quan em trobo en qualsevol d’aquestes situacions penso en la novel·la d’en Jonathan Swift Los viajes de Gulliver i de l’estada del personatge amb els gegants. L’única diferència és que allò era un compte i això és la meva vida.

Un pas enrere

Des de mitjans de l’any passat els usuaris de cadira de rodes de Girona que voliem anar en tren a Barcelona podiem presentar-nos a l’estació mitja hora abans de la sortida del tren i Atendo (que així es diu la companyia de Renfe que s’encarrega de donar el servei que necessita el discapacitat), no et posava cap problema i amb la plataforma elevadora et possibilitava l’accés al vagó. Jo, al menys, així ho havia estat fent un cop al mes. El mes de gener encara s'aplicava aquesta normativa.

Doncs ara, de cop i volta, i sense avisar, han retirat el servei Atendo de l’estació de Girona, això vol dir que hem tornat a les antigues, i males, costums, hem d’avisar amb 24 hores d’antelació del nostre dessitg de viajar.

Avui no era res important (només em perderé la Fira de Turisme de Barcelona), però, i si haguès estat alguna cosa urgent? Doncs això ningú ho sap, estar clar que els que anem en cadira no podem tenir urgències, ens hem de prendre tot amb molta calma.

La crisi evidentment està afectant, i molt, a tothom, però a nosaltres a més s’ens estan retallant molts drets ja adquirits (amb molt d’esforç) i s’ens obliga a canviar trets del nostre caràcter, adéu espontaneïtat………………hola planificació.

Tot un espectacle

Ahir vaig estar al concert d'en Sergio Dalma a l'auditori de Girona. Feia anys que no anava a veure l'actuació de cap artista en directe, però això em va recordar perquè m'agradava.

Primer, l'ambient era espectacular. Jo creia que en Dalma mouria sobre tot a gent de la meva quinta (o sigui el paleolític superior), però res més lluny de la realitat,hi havia tot tipus de públic d'unes franja d'edat molt amplia. Estava ple fins a la bandera i la majoria cantant, cridant, aplaudint.

Per altra banda, en Sergio és un professional com a la copa d'un pi, sap perfectament com i quan ha d'esperonar al públic, les cançons estan perfectament col·locades per anar escalfant a la gent. De fet va haver un moment que em vaig plantejar el fet d'aixecar-me per cumplir amb el meu paper de fan despendolada.

T'agradi en Dalma o no s'ha de reconèixer que la seva actuació va ser tot un espectacle, dels que deixen bon gust de boca i ganes de més.

Venècia. Carnaval 2011

Un dels meus somnis i que acabo de cumplir era anar a Venècia en temporada de carnaval, digueu-me pija o snob, però era aquest l'únic carnaval que volia gaudir en persona.

Normalment quan dessitjes molt una cosa, acabes per mitificar-la, en aquest cas no m'ha decebut en absolut, al contrari, era més del que m'esperava. En el meu blog de viatges podeu trobar una bona quantitat de fotos http://fotosviajes3.blogspot.com/. Gaudiu, jo ja ho vaig fer.