dijous, 18 de juny de 2009

Cul inquiet


Fa uns quants anys vaig descobrir que dins meu hi havia una viatgera nata, el que la meva mare diu que es una demostració més que sóc un cul inquiet.
Fins ara (a la meva classe d'anglès em deian "american Anna") els meus recorreguts havien estat bàsicament als EEUU (tot i que també he visitat alguna cosa de Canadà i d'Austràlia), però tenia una espina clavada: Europa (amb la cadira).

Doncs he començat per Londres, vaig tornar dimarts. Què puc dir-vos per què no sembli una mala experiència? Clar que sortir de casa a conéixer altres coses ja és possitiu.

Bé no me'n vaig per les branques, anem a pams: la ciutat és molt maca, sents com a cada pas que dónes, estàs trepitjant un xic d'història, plena de monuments, arquitectura impresionant i museus no menys impresionants, i seria una ciutat realment sorprenent si no fos per un petit detall, els anglesos. Mai m'havia trobat amb un número de persones per metre quadrat tan maleducades, prepotents, poc col·laboradores i estúpides. Això del fair-play, la caballerositat i la bonhomia dels anglesos és cosa del passat, ara costa més trobar un d'aquests que una neurona al cervell de la Belén Esteban. Pel que fa a accessibilitat i establint comparacions, a nivell boreres guanya Girona per golejada,en quant a botigues el resultat seria un empat, en número de restaurants amb lavabo adaptat també guanya Girona. En referència a transports, a Londres hi ha més autobusos i gairebé tots porten rampa (el mateix sistema que la d'aquí), això sempre que el conductor vulgui baixar-la (no exagero, és pròpia experiència), amb els taxis no hi ha tant de problema perquè molts porten una petita rampa per la cadira.

Resumint, és una ciutat per no perdre-se-la, però no per tornar..........o al menys no mentre hi siguin els londinencs.

De tota manera jo no em penso donar per vençuda amb Europa, em resten París, Berlín, Praga, etc........... I si no sempre puc tornar a la meva ciutat preferida: San Francisco, la qúestió és moure's.