dimarts, 14 de juliol del 2009

La mort d'en Rayán


Evidentment la mort d'un nen és una desgràcia irreparable i que ens arriba a tots a l'ànima, però la d'aquest nen és més tràgica si cap, per moltes raons d'entre les quals destaco dues: les terribles circumstàncies del seu naixement i que ha estat un error humà evitable.

Com a infermera i com a persona, vui centrar-me en la segona. És la primera vegada que escolto ja d'entrada que l'error ha estat d'un professional determinat. D'acord va ser l'infermera la que va confondre la sonda d'alimentació amb una via venosa. Jo, d'el que em queixo és del fet que si hagués estat un error mèdic no hauriem sabut res (complicacions, un nen prematur és molt donat a infeccions, mort sùbita........milers d'explicacions), i és que el sentit del corporativisme entre els metges està molt arrelat, i si no a veure si algú es responsable d'haver donat d'alta a la seva mare embarassada i amb símptomes de grip A............dues vegades.

Hem de pensar, què estem fent amb la nostra sanitat? Una infermera sola no pot encarregar-se de 18 malalts, senzillament no és un pop. Els serveis estan sobrecarregats, de les urgències ni parlem, ara per demanar hora al teu metge de capçalera ho has de demanar amb una setmana d'antelació..........on anem amb tot això? A les assegurances privades. Per la gent que s'ho pugui pagar em sembla molt bé, estan en el seu dret. Aleshores a la sanitat pública només quedaran els que tinguin un poder adquisitiu medi-baix, els immigrants i nosaltres els discapacitats, perquè encara que ho poguéssim pagar, pel sol fet de ser minusvàlid, cap companyia ens vol de socis.

Tots hem pensat en aquest nen amb molta pena, jo no puc deixar de pensar en aquesta infermera (amb comprensió pel que se li ve a sobre), totes al començar podriem haver comés el mateix error. El que passa és que els nostres es veuen més perquè tractem amb vides humanes.