Això sí

Primer de tot, bon any a tots, com a mínim (per mi) que aquest sigui com l'altre, tampoc m'he fet cap propòsit i penso vivir seguint el meu lema favorit: carpe diem (o sigui aprofita el moment).

Bé, després d'aquesta introducció post-festes (gràcies a Déu ja hem tornat a la normalitat), us vull parlar de dos pelis que he vist aquests últims quinze dies, pel·liculassa i bodrio de Tele 5.

Comencem pel pestinyo, El turista, una cinta amb la Jolie, en Deep i Venècia de fons prometia. Doncs no............ella sembla un penjarobes (i amb la mateixa expressió que l'esmentat estri), la química entre els dos és igual que la que hi ha entre l'Aguirre i en Gallardón, o sigui 0 patatero, i Venècia està totalment desaprofitada. Pel que fa al guió l'han volgut omplir de girs "inesperats" per donar-li un contingut a la trama que és absurda i totalment previsible si ja has vist Charada o Arabesco. Total, 7€ llançats.

Per altra banda, una obra d'art, El discurso del rey, la demostració perfecta d'allò que és el bon cinema, uns actors magistrals en el seu paper (i jo crec que en tots els que fan), en Colin Firth està d'Oscar, però és que en Geoffrey Rush no es queda darrera. El guió és rodó, amb la seva dosi de comèdia, drama, emoció (a veure qui és capaç d'aguantar tot el discurs final sense que se li formi un nus a la gola). En fi, per ser la meva primera pel·lícula de l'any, chapeau.

Segueixo aquí

Ja sé que ho he dit milers de vegades, però és cert, no està gaire clar que faig amb el meu temps, com ja us vaig dir, pot ser m'el roben, o tanmateix, la crisi en el meu cas a més de la retallada de la pensió m'ha retallat el temps, o una tercera opció és que m'estic fent vella i ja no hi arribo a tot

Disquisicions a part, aquesta ha estat una de les pitjors setmanes per mí de l'última dècada. Primer em trenquen el cor socialista (la veritat és que això era la crònica d'una mort anunciada, però una, encara que atea, encara creu en miracles) i per rematar-ho em fan miques el cor madridista (aquest si que no m'ho esperava, i menys amb manetes pel mig).

Si amics, a més de dóna, discapacittada i atea, sóc socialista i merengue, així que com us podeu imaginar, la meva vida no és gaire fàcil.

Girona m'enamora

Ja sabeu que una de les meves aficions és escriure, el meu pare deia que havia d'escriure un llibre, penso que no serveixo per això, però els articles són una altra història, pot ser perquè són més curts i pots veure el resultat més imnmediat. Sigui pel que sigui, de vegades escric articles per revistes i, oh sorpresa!, els agraden. Aquest que us deixo aqui va aparèixer a l'últim número de la revista de la Fundació ADIS. A vosaltres què us sembla?

"Hi ha una pel·lícula espanyola de meitats dels seixanta que es deia “La ciudad no es para mi”, jo li dono la volta i aseguro que el poble no és per mi. Ho dic per experiència, vaig viure la primera part de la meva vida a Barcelona, després em vaig traslladar a Blanes i ara sóc a Girona. Jo dic que he pujat tant geogràficament com de qualitat de vida.

Viure a Barcelona va estar bé, també és veritat que era més jove i allà ho tenia tot, però al final va resultar massa agobiant. Sí que és veritat que pel que fa a serveis per persones amb discapacitat, allà disposen de tots, però el que hi falla és el factor humà, no deixes de ser un parell de rodes més, part de l’estadística. Una megaciutat està bé per passar uns dies, per distreure’t, però........... arriba a ser „cansina“.

Blanes va suposar un descans, era totalment el contrari de Barcelona, tranquil·litat, temps per meditar………però al final va resultar massa bucòlic. Al poble té l’inconvenient que els nadius et consideren el foraster, malgrat els anys que hi visquis, fins a la segona generació no et donen el segell d’origen…….sobree tot si ets pixa-pins. Evidentment els serveis fallen més que una escopeta de fira, jo no estic segura de fins a quin punt una persona activa en cadira de rodes s’ho pot permetre.

I finalment Girona, just el punt mig, una ciutat/poble, amb totes les aventatges d’una ciutat i d’un poble i cap dels seus inconvenients. Aquí em puc plantejar un munt d’activitats sense problemes de transport, bé, no siguem massa optimistes, corregeixo, amb alguns, siguin culturals, lúdiques o fins i tot esportives (això ho dic per haver-ho sentit, els esports i jo tenim un pacte mutu de no agressió) . Pel que fa al factor humà no hi ha problemes, sóm pocs i hi ha de tot, per dir-ho literalment sóm un crisol de cultures. No ets el perpetu foraster perquè de vegades, el que costa és trobar gironins de cepa, ara això sí, sempre seré pixa-pins.

I, un dels punts més importants per mí, no tenim problemes de massificació, treïent la Fira de les Flors o la de St. Narcís, Girona és la típica ciutat on pots passejar sense sensació de claustrofòbia, sí, dic claustrofòbia perquè pels usuaris de cadira de rodes arriba a ser molt agobiant veure’s envoltats de melics i malucs per tot arreu, a més si vas en cadira elèctrica (com una servidora), al cap d’una estona comences a sentir una mena de mania als turmells al·liens, la qual cosa et du a un cert comportament que jo calificaria com psicopàtic.

Jo sóc una persona urbanita per devoció, o no? No sé fins a quin punt m’agraden les ciutats pel que són o és el típic conte de la guineu i el raïm, com que no puc viure a un poble, aquests no són del meu gust. Per això precisament Girona m’enamora, perquè és les dues coses a la vegada, ciutat i poble."

Origen

Feia molt que no us parlava de cinema, no ha estat perquè no hagi anat, era perquè cap pel·lícula m'havia agradat tant com per parlar d'ella.

Durant aquest temps he vist pelis bones com El escritor o Shutter island, per no parlar d'Eclipse (però jo sóc una friki de la saga Crepúsculo), moltes medianies tipus Night and day o 2012, i alguns bodris.

Però ahir per fi vaig veure una que es mereix la seva pròpia entrada al blog: Origen. Pot ser de vegades és una mica difícil de seguir, però un cop has agafat el fil és genial, els efectes són espectaculars, els actors (encapçalats per un Di Caprio magnífic) molt mesurats, la fotografia fantàstica. I tot això amb una història que, tenint en compte que parla d'un terreny en el que tot és possible (els somnis), està molt ben entreteixida. I el final és completament obert a les interpretacions de cadascú. Qui pot dir què és real i què no?

Molts deian que aquesta peli era una altra Matrix, jo crec que estan equivocats, el que passa és qee Matrix va crear escola (una de pública, per posar un exemple), i aquesta també, però seguint amb les comparacions, una de més elitista.

Mai diguis mai

Quan l'any 2007 vaig tornar dels EEUU vaig dir que no aniria més. Be, he incomplert, el meu últim viatge "por todo lo largo y ancho de este mundo" va ser al continent americà, concretament a Vancouver (Canadà) i Seattle (USA).

Aquest ha estat un viatge amb dos colors predominants: el verd i el blau. El primer per la gran quantitat de plantes i arbres que hi ha a aquella zona del Pacífic i el segon per l'aigua, que t'envolta constantment.

Les dues són ciutats molt grans, amb una identitat cultural molt arrelada als indis nadius del nort, de clima tirant a fred (jo em vaig passar 15 dies amb la xaqueta posada) i costums similars. A les dues es nota moltíssim el pes de la crisi, el manteniment urbanístic és gaire bé nul (exceptuant la neteja a les zones turístiques), els pobres ja comencen a demanar pels carrers (fins ara no ho havien fet mai) i a Seattle vaig veure per primer cop grups de persones manifestant-se contra el president (tampoc ho havia vist abans en els meus sis viatges anteriors).

De tota manera, val la pena veure aquestes dues ciutats, conserven molt bé l'equilibri entre natura i urbanisme. A més, per una fan de la saga Crepúsculo (digueu-me freakie) com jo va ser tot un plaer.

Si voleu veure fotos del viatge, visiteu el meu altre blog http://fotosviajes3.blogspot.com/

Ara a descansar

Dimarts vaig tornar dels meus primers dies de vacances d'aquest any. Se suposa que les vacances són per prendre's un respir, però us aseguro que després d'un viatget a Vancouver (Canadà) i Seattle (EEUU), el que menys he tingut és temps de descansar. I el pitjor és el maleït jet lag de la tornada que et deixa més perjudidat que un dels zombies de les pel·lícules d'en Romero.

Ara no puc extendre'm (el meu vocabulari està més reduït que el de la Belen Esteban), però que consti que tinc coses que explicar-vos i fotos que vull compartir amb vosaltres, de moment us deixo aquesta que dóna una idea del color d'aquestes dues ciutats on no manquen ni les plantes, ni l'aigua ni el fred.

M'agraden els catalans

No sé quan va aparéixer aquest article a "La Voz de Galicia", però em trec el barret i val la pena que ho comparteixi amb vosaltres:

"Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla.... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta."

Firmado:*Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés. Y padre del cantante Manu Chao."

A mi també m'agradaria donar les gràcies al senyor Chao, per tenir aquesta opinió de nosaltres. És tot el contrari del que escoltem i/o llegim, en ràdio, televisió i diaris d'altres indrets.