Com que aquest any la meva butxaca no em permet anar massa lluny (he d'estalviar, sembla que la crisi va per llarg), havia pensat que podria anar a visitar aqui mateix, a la provincia del costat, un esdeveniment mundial, la Expo Zaragoza.
Està clar, sóc una ximpleta, de vagades m'en ovlido d'alló que és evident, al meu país la meva cadira de rodes em converteix en un ésser especial, la discapacitat es considerada com un article de luxe. M'explico, si vui anar a Zaragoza he de pagar més de 250 € per nit, a una habitació (sense esmorzar) d'un hotel de quatre estrelles, i no és perquè sigui una "pija", és perquè no tinc opció, als menys estrellats no hi ha habitacions accessibles (encara que molts deixan entrar animals i tenen wi-fi). I és clar, amb la pensió que cobro (després de 13 mesos no puc dir res de la llei de dependència), l'aixeta no dóna per aquests vicis.
Així que seguiré sense saber que és la política de l'aigüa i el desenvolupament sostenible. Això em passa per la meva mania d'utiltzar cadira de rodes.
M'hauré d'esperar que es celebri una exposició mundial als Estats Units per poder anar a veure-la, perquè no crec que facin una (podria estar dedicada a la multiculturalitat) al costat de casa meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada