El incidente

Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula d'en Shyamalan. Us la recomano, ara si sou patidors millor quedeu-vos a casa. És difícil parlar-vos de què em va agradar més sense explicar-vos res del guió, i seria un crim que se m'escapès alguna cosa.

Però si us agrada aquest director (El quinto sentido. El protegido. Señales. El bosque..), no us la perdeu, és perturbadora, inquietant, dinàmica, no s'entreté en explicar coses que no tenen explicació, et fa sentir impotent, petit, la causa de tot i a la vegada la víctima. En fi em quedo curta.

L'únic que no em va agradar van ser els ulls de la protagonista, sempre oberts en gest de sorpresa, però per altra banda també ajuden en el clima de la peli.

I l'únic que em va molestar van ser uns bretols que hi havia a la sala que, ademés de brétols deuen ser un xic cortets, perquè pagar gairebé 7 euros simplement per molestar a la resta de persones que hi eren allà, no té explicació (ni en Shyamalan la trobaria).

Ja està

Vaig aprovar l'últim curs de rus, gràcies a tots els que em vau dessitjar sort o vau pensar en mi encara que fos de passada, estic segura que tot ajuda.

Però el que és injust és que cada vegada que li deia a algun amic o familiar "ei, he aprovat", en lloc de felicitar-me o recordar-me que sóc molt llesta, em deien "què menys podiem esperar de tú" o "ja ho sabia, era lògic, si tú no aproves...", i això és decebedor, perquè què hagués passat si hagués suspès? i, creieu-me vaig estar molt a prop, no haurien tingut paraules, com no s'ho esperaven......

De totes maneres, la notícia és aquesta, HE APROVAT (així, en majúscules).

El que passa és que ara no sé que fer-ne l'any vinent. Any sabàtic?, italià?, un curs d'alguna cosa creativa?. Accepto suggerències.

Museu del ferrocarril

Ahir, amb el Grup d'Oci de MIFAS, vam anar a visitar el Museu del Ferrocarril a Vilanova i la Geltrú. L'història del ferrocarril des de el seu primer trajecte a Espanya, Barcelona-Mataró l'any 1848.
És asombrós el desenvolupament al que hem arribat, des de les antigües màquines de vapor a l'actual AVE (que arribarà un dia d'aquests). Resulta un xic patètic que encara no hagin inventat un sistema perquè les cadires poguem viatjar sense avisar con dos dies d'antel·lació.
Si voleu, podeu veure fotos d'aquest dia.

Per nosaltres hi ha sequera

Com que aquest any la meva butxaca no em permet anar massa lluny (he d'estalviar, sembla que la crisi va per llarg), havia pensat que podria anar a visitar aqui mateix, a la provincia del costat, un esdeveniment mundial, la Expo Zaragoza.

Està clar, sóc una ximpleta, de vagades m'en ovlido d'alló que és evident, al meu país la meva cadira de rodes em converteix en un ésser especial, la discapacitat es considerada com un article de luxe. M'explico, si vui anar a Zaragoza he de pagar més de 250 € per nit, a una habitació (sense esmorzar) d'un hotel de quatre estrelles, i no és perquè sigui una "pija", és perquè no tinc opció, als menys estrellats no hi ha habitacions accessibles (encara que molts deixan entrar animals i tenen wi-fi). I és clar, amb la pensió que cobro (després de 13 mesos no puc dir res de la llei de dependència), l'aixeta no dóna per aquests vicis.

Així que seguiré sense saber que és la política de l'aigüa i el desenvolupament sostenible. Això em passa per la meva mania d'utiltzar cadira de rodes.

M'hauré d'esperar que es celebri una exposició mundial als Estats Units per poder anar a veure-la, perquè no crec que facin una (podria estar dedicada a la multiculturalitat) al costat de casa meva.

Simplement no m'agraden

Aquesta setmana tinc examen, i no un qualsevol, és el final, un any es decideix en dos matins, si em llevo amb el peu esquerra ho tinc pelut. Sis anys estudiant rus ja són el suficientment durs per haver d'enfrontar-me ara a un final amb l'esperança de no haver de tornar l'any vinent.

Al menys no tinc la pressió de pensar que aquest examen determina el meu futur, ara he aprés a viure el dia a dia. Però això no m'ajudarà gaire quan hagi d'entrar a l'aula.

I com sempre (i creieu-me, després d'una carrera universitària, ho sé) a la prova no seré capaç de demostrar res, tot el que he estudiat, totes les redaccions, traduccions, lectures..........per (amb sort) treure un aprovat raspat.

Ja que no podeu presentar-vos per mi i donat que sóc massa honrada per fer xuletes (a més, a la prova oral no crec que em servissin gaire), només em queda demanar-vos que dimecres i dijous al matí penseu una miqueta en mí.

Bé, m'en vaig a repasar no sigui que m'oblidi d'alguna cosa.
Дo свидания.

Hi ha de tot

Per si no ho sabiau del 5 al 7 de juny es va celebrar el Primer Salón para la Autonomía Personal y Calidad de Vida Avanta 2008, només el nom de l'event ja et deixa totalment aclaparat, i a sobre la madrina va ser la Princesa Letizia.
La veritat és que sembla una broma pesada o una manera de fer-nos dentetes, no sé, però em fa molta ràbia. M'explico.
La fèria volia ser una demostració que avui dia amb tota la tecnologia que hi ha, els discapacitats ho tenim molt fàcil, i a sobre cobrem per no fer res. La domòtica, les ajudes tècniques, la millora pel transport privat............Cap problema, hi ha de tot. Només es trobava a faltar un stand, el més important, el definitiu, aquell que m'expliqués com ho pagaré amb una pensió mínima i la quantitat, gairebé insultant, de la llei de dependència. Total uns 630 € al mes.
Ara, està be saber que si ho pogués pagar no seria tant dependent. O sigui que gràcies per ensenyar-me que la meva vida podria ser millor, gràcies per demostrar-me que el concepte de vida independent també depén dels ingresos. I això ni la llei de dependència ho sol·luciona.

Eurovisió