Hi ha moments que et trobes en la coneguda cruïlla de la decisió:"em tallo les venes o me les deixo llargues?", en els quals comences a desitjar ser completament analfabet, ja no pots llegir un periòdic perquè acabes amb una depressió de cavall (per cert, què expressió tan ridícula), escoltar un noticiari és com assistir al principi de l'apocalipsi (la grip, la crisi, en Berlusconi), sentir a la gent parlar al carrer és com ser un figurant a la peli La Invasión de los ultracuerpos, tot són ocupes (no al·lienígenes, immigrants que venen a emportar-se els nostres recursos).
Inclús t'arribes a sentir culpable, perquè et trobes bé (ni rastre de grip A, o porcina, o com es digui avui), perquè no tens problemes econòmics, perquè tú pots fer plans per anar de vacances (quan hi ha molts que estan pensant com acabaran el mes).
O sigui que he arribat a la conclusió que seguiré el consell Carpe diem (aprofita el moment), d'un filòsof del qual no me'n recordo, em faré la tonta i a esperar que escampi una mica.
A sobre com sóc merengue, no em queda ni la surtida del futbol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada