dijous, 31 de desembre de 2009

Obrint camins


No hi ha molt a dir sobre Avatar, la nova peli d'en James Cameron, i no hi ha molt a dir senzillament perquè em vaig quedar sense paraules. És espectacular, magnífica, una obra d'art, una d'aquelles pel·lícules que estas veient i saps que faran història, que crearan moda, igual que el seu dia va passar amb La guerra de las galaxias o Matrix.

Un metratge llarg, excesivament? Jo crec que no, de fet si hagués durat més tampoc me'n hauria adonat. Estàs tan immersa que no trobes diferència entre els personatges reals i els generats per ordinador, bé, si que la trobes, els reals són més odiosos.

De vegades quan les expectatives són molt grans, el resultat pot ser decebedor, però això no passa amb Avatar, en la meva opinió inclús les supera.

Ah! des del punt de vista d'una persona usuària de cadira de rodes, aquesta intepretació d'un paraplègic és la millor que he vit fins ara.

En resum, no us la perdeu (i sobretot en 3D), sense dubte és el principi d'una altra forma de fer cinema.

2 comentaris:

bonaventura-ayats ha dit...

carai, haurem d'anar-hi, merci per la informacio.

Rachel ha dit...

A mi, en general, em va agradar, sobretot la primera part, on se'ns presenta un món màgic que a més d'un ens hi agradaria viure. Ara bé, a mi se'm va fer una mica pesada la part final, hi ha alguna batalla que m'hi sobre...

P.D. Donde viven los monstruos està molt bé i no se'n parla gens...