dilluns, 9 de juliol de 2012

El món a les seves mans

Un altre artícul meu publicat a una revista:

"Aquest títol d’una peli d’aventures de principis dels 50 (per cert, molt recomenable) ve a expressar d’aguna manera el que ha suposat el desenvolupament de les noves tecnologies per les persones amb discapacitat física.
Vam començar per l’accés a Internet, per fi es podia comunicar amb amics sense tenir en compte la distància física; per fi es podia viatjar tenint el control absolut de tot; per fi es podia estudiar des de casa, llegir sense haver de comprar el periòdic o el llibre, treballar a la teva pròpia habitació (despentinat, en pijama, a qui li importaria), o senzillament mirar porno.
Tot i què ………hi ha un problema que tothom pateix, i què és més greu en el cas d’una persona amb discapacitat: l’aïllament. Ha costat molt que les persones amb discapacitat surtin del sac de col•lectiu marginal i en ocasions molest. En canvi ara tot és massa fàcil, per què surtir de casa si ja ho tenim tot? Amb un ordinador i una línia ADSL tot solucionat, com diria en DiCaprio “sóc el reï del món”. Molt perillós.
Un dels principals problemes del col•lectiu de persones amb discapacitat és que es deixa veure poc, no formen part de cap organisme de decisió, no agafen el transport públic, hi ha pocs usuaris de cadira de rodes a les universitats o als actes lúdics……..en definitiva no apareixen (“por discapacitado no me viene nada” que dirien a telefònica). Amb Internet i posteriorment amb les xarxes socials (Facebook, Twiter, Twenty, etc.) hem donat un pas de gegant endavant i dos (de capgros) enrrera. Molt difícil.
És clar que per la gent molt afectada és una finestra al món al qual no podran accedir-hi mai, però per la resta (la majoria), s’ha convertit en un silló de relax. Massa mastegat.A molts aquest avenç tecnològic ens agafa ja una mica grans (segons el DNI), per tant ja estem acostumats a viure amb les cartes que ens han tocat, ja ens hem fet a l’idea de què hem de lluitar per tot, que si volem qualsevol cosa ens l’hem de treballar molt, o sigui tenim una cultura de l’esforç molt arrelada.
Les noves tecnologies han creat al col•lectiu una obligació més (no ens bastava amb haver de demostrar cada dia que no només sóm iguals que la resta però amb necessitats especials, sino que valem el mateix que qualsevol “vàlid”) hem d’aprendre a prioritzar. No estem acostumats, perquè fins ara no haviem tingut opcions, haviem de fer el que podiem (dintre de les nostres possibilitats), però ara “podemos”. Podem escollir si anirem a buscar el periòdic o ens el llegirem on-line, si anirem al cinema o ens descarregarem la peli (mentre la llei Sinde ho permeti), si trucarem a un amic per parlar o li enviarem un e-mail, SMS o twiit………. Massa eleccions.
La pregunta del milió és: sabrem escollir el millor per nosaltres? O, voldrem?"