dissabte, 3 de juliol del 2010

Ara a descansar

Dimarts vaig tornar dels meus primers dies de vacances d'aquest any. Se suposa que les vacances són per prendre's un respir, però us aseguro que després d'un viatget a Vancouver (Canadà) i Seattle (EEUU), el que menys he tingut és temps de descansar. I el pitjor és el maleït jet lag de la tornada que et deixa més perjudidat que un dels zombies de les pel·lícules d'en Romero.

Ara no puc extendre'm (el meu vocabulari està més reduït que el de la Belen Esteban), però que consti que tinc coses que explicar-vos i fotos que vull compartir amb vosaltres, de moment us deixo aquesta que dóna una idea del color d'aquestes dues ciutats on no manquen ni les plantes, ni l'aigua ni el fred.

dimarts, 1 de juny del 2010

M'agraden els catalans

No sé quan va aparéixer aquest article a "La Voz de Galicia", però em trec el barret i val la pena que ho comparteixi amb vosaltres:

"Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla.... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta."

Firmado:*Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés. Y padre del cantante Manu Chao."

A mi també m'agradaria donar les gràcies al senyor Chao, per tenir aquesta opinió de nosaltres. És tot el contrari del que escoltem i/o llegim, en ràdio, televisió i diaris d'altres indrets.

dimecres, 12 de maig del 2010

El tercer misteri


Mira que intento no tornar a parlar de l'esglèsia, però no és que tingui moltes coses que em distreguin: per desgràcia el Barça guanyarà la lliga (em queda el consol de pensar que és l'únic títol que veuran aquest any), la política ja no sé per on agafar-la, la crisi ens congelarà les pensions (ja no rebré l'aument de 3€ d'aquest any), el punyeter volcà islandés ara sembla ser que amenaça les meves vacances...clar, he de tornar als de sempre.

Ara, segons el Papa, això dels abusos ja formava part del tercer misteri de Fàtima. També és veritat que els esmentats misteris són un xic com les prediccions de Nostradamus, tenen un miler d'interpretacions. Però per mi el veritable misteri és com hi ha gent que continua confiant en ells, d'acord un gra de palla no fa paller...però és que a més molts dels que ho sabien ho van ocultar i inclús avui dia ens diuen que hi ha molta rumorologia.

Una altra part d'aquest famós misteri és com és possible que encara segueixi existint la casella a la declaració d'Hicenda perquè es doni una part dels nostres impostos a l'esglèsia, i el pitjor com encara hi ha gent que continua posant la creueta. Ja sé que també fan coses bones, com els bombers o metges sense fronteres, INTERMON, Creu Roja, UNICEF, i tants d'altres, que no s'han aprofitat de la seva posició de poder, per fer barbaritats.




dissabte, 24 d’abril del 2010

Recull


Com que no tinc temps de fer una entrada cada vegada que alguna cosa m'atreu i m'agradaria compartir-la amb vosaltres, avui faré una mena de resum de notícies per comentar des de l'última vegada que vaig poder escriure les meves cabòries, no he seguit cap ordre, és segons em venen al cap:
  • La famosa polèmica sobre el vel em té un xic fora de joc, perquè no tinc una opinió concreta, depèn si el considerem un símbol religiós, i a les hores diria que sí perque si poden portar un crucifixe, això també; o cultural, en aquest cas diria que no perquè si vius en un altre país t'has d'integrar mínimament. O sigui difícil prendre una decissió, el que si crec és que ho estan sobredimensionant.

  • Ha mort en Samaranch quan encara la gran majoria dels periodistes/locutors no sabien dir el seu cognom, que pronunciaven com Samaranx, jo continuo pensant que és més difícil dir Schwarzennegger, però.........De qualsevol manera descansi en pau.

  • El Papa ja ha començat a defenestrar bisbes, o sigui que ja creu que els abusos a menors eran alguna cosa més que un rumor. Com es descuidi es quedarà en quadre.

  • Ara resulta que el pollastre hormonat provoca homosexualitat segons l'Evo Morales. Ja sabia que l'altitut afectava, però aquest home què s'ha fumat? Per si de cas, les que teniu parella no li doneu pollastre, no sigui que............

  • Ahir va ser St. Jordi, encara que feia un mal dia, les vendes de llibres i roses es van disparar, quina pena que avui els llibres ja han començat a agafar pols a la prestatgeria i la rosa ja es marceix. Jo compro llibres qualsevol dia de l'any però per seguir la tradició em compro un roser, que ja tinc plantat.

Hi ha d'altres, el futbol, la Fira d'Abril, el núvol que ha deixat a terra a mitja Europa etc.............però demà serà un altre dia.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Vestits

Mirar les notícies s'ha convertit en un exercici extrem de masoquisme, per això segur que molts ens hem fet un vestit nou, al menys jo. Un vestit fet en estil patchwork (sí home, l'estil d'aquells cobertors fets amb trossos de material amb diferents estampats), un troç d'ironia, d'humor negre, d'indiferència, de racionalització.............en fi, retalls que el nostre cervell va afegint per protegir el nostre cor.

Sense aquest vestit seria molt difícil aguantar un noticiari. Just quan el locutor comença a donar totes aquestes dades sobre morts en carretera, crims de violència domèstica, atemptats, morts per catàstrofes ambientals, etc, és quan a la manera d'un Superman qualsevol (però sense cabina per canviar-me) em poso el meu vestit i puc estar assebentada de tot sense que el meu cor es resenti.

Suposo que els trossos que elegim per fer aquest patchwork depenen molt de cadascú, jo, per exemple, em decanto per l'ironia i l'humor negre, del tipus que vaig utilitzar quan van informar de que l'atemptat en el metro de Moscou ho havien comés dues dones, per evitar pensar en víctimes o en la bestialitat de l'acte, vaig preguntar-me:"si a un home que mor per la causa li prometen que anirà direcament al paradis i tindrà 32 verges per ell, què li prometen a una dona?".

Encara que no ho sembli o que ho considereu una tonteria, funciona. Perquè només tens dues opcions, o no vols saber el que passa (i negar-se a estar informat pot ser de vegades perillós i sempre és un xic estúpid) o ets de pedra, i com jo no pertanyo a cap d'aquests dos grups, m'he fet un vestiit.

dimecres, 31 de març del 2010

Setmana Santa


Els que em coneixen ja saben que aquesta és una de les èpoques que menys m'agraden de tot l'any, per no dir que l'odio que és un xic fort. Però aquest any faré un esforç i intentaré recordar tot lo bo que ha fet l'esglèsia en l'últim deceni.........................ho sento, no se'm acudeix res. La veritat és que fa un temps que s'està lluïnt, mireu:

  • Demonitza l'ús del condó, una eina molt útil per lluitar contra malalties de transmissió sexual, o per evitar embarassos no destjats. Es veu que és molt més acceptable tenir una malaltia perillosa i/o mortal que utilitzar tan satànic invent. Ara ja comprenc perquè els agraden els nens tan jovenets, així no han d'usar la gometa.

  • Organitza manifestacions contra l'abortament, quan no permet cap mitjà per evitar quedar-se prenyada. Clar que l'abstenció és el mitjor mètode, i si hi ha un apretó ells acudeixen als nens (per cert, com deia un acudit de El Periódico la setmana passada, ara ja entenc la frase dejad que los niños se acerquen a mi).

  • Està tapant els abusos, inclús un cardenal italià va recomanar a un bisbe espanyol (que ja tenia antecedents d'abusos a Itàlia) per una diòcesi a Espanya (a prop de Getafe), sense dir res dels seus "problemetes".

  • El Papa diu que s'ha de perdonar i ovlidar, només li va faltar dir que posessim l'altra galta.

L'Esglèsia catòlica s'està passant tropecents pobles, però això sí, ara és Setmana Santa i tots som molt piadosos, i molt devots.............després ja tornarem a la "normalitat".



divendres, 26 de març del 2010

Blanc i negre


Escoltant les notícies d'ahir van surgir dues que vull compartir amb vosaltres perquè per mi representen les dues cares de la moneda: l'esperança i la intolerància. Comencem per la bona.

Les malalties degeneratives estan a punt de desaparèixer, per diners, però de moment sabem que al menys l'opció existeix. Ahir va néixer la primera nena lliure de distròfia muscular que sense el tractament preconcepcional hauria patit la malaltia. Ho van aconseguir escollint els embrions sans i implantant-se'ls i ara es pot plantejar tenir un altre nen (quan reuneixi els 10.000€ que li costa).

I la fastigosa: segons una enquesta molt recent, un de cada quatre catalans és xenòfob i creu que els immgrants no haurien de tenir cobertures socials. Per mi això sí que és difícil d'acceptar, no puc entendre aquesta intolerància i el que no puc entendre em fa por i el que em fa por no m'agrada.Resulta patètic que culpem de tot als immigrants. I resulta molt trist que estem vivint en una societat similar a la que va crear un monstre com en Hitler.

Una pena que en algunes coses estem fent grans avenços i, en canvi, en altres sembla que volem compensar i donem cinquanta pasos enrere.