Copaguem que són dos dies

Encara que havia jurat i perjurat que no entava dintre dels seus plans, aquí ho tenim, la tan negada figura del  copagament.

Jo sempre he sostingut que per ser discapacitat has de ser ric,  perquè si no millor no et posis. A veure, no ens deixen treballar perquè han endurit de tal  manera les lleis laborals  que l'empresari s'estima més contractar una persona "normal" que suposa que li durà menys problemes, d'aquí a poc haurem de pagar per anar treballar (i no és conya, ja s'havia parlat d'establir el copagament per acudir a un Taller Ocupacional); a les hores si no podem treballar i estem molt perjudicats, anem a demanar una pensió..........ja......si és una pensió no contributiva (perquè recordem  que no ens  han  deixat treballar), estan molt per sota del salari mínim interprofesional; com tenim massa temps lliure ens adonem que ens fa mal alguna part del cos, però  com han retallat els serveis mèdics, no ens donen hora fins d'aqui un parell de mesos, haurem de contractar una assegurança privada.............ah, no..........això tampoc ho podem fer perquè  les asseguradores  no accepten a discapacitats; bé......paciència......quan el metge ens pot rebre,   resulta que tot és debut a que    la nostra cadira ja estava una mica obsoleta i l'hem de canviar,   ens dirigim a l'ortopèdia i..........norma nova.........hem de COPAGAR-LA (això és com si en Rajoy li fecin copagar per les seves cames.....pel cervell cap  problema perquè quant més petit més barat) .

En resum, si no teniu molts calés, no us feu discapacitats.........no us surt a compte.

Què és millor?

Em  considero una persona raonablement informada, molt curiosa i perquè no dir-ho intel·ligent..........i, si, modesta.

El que passa és que últimament ja em començo a plantejar  si aquestes virtuts no són, avui dia, una maledicció. Ja no puc veure sencer un noticiari, no suporto la sensació d'indefensió,   tot és com massa aclaparador, les injusticies es succeeixen: una família que la fan fora de casa seva perquè ja no poden pagar l'hipoteca i es queden sense sostre i amb el pagament de la resta de l'esmentada hipoteca; l'església  que té propietats a cabaços i està exenta d'IBI, ah! sí, i encara tenen la barra de demanar el 0,7% de l'IRPF a la casella pertinent de la declaració de la renda; un assessí  que va cometre un delicte terrible als 16 anys i com què és menor només cumplirà  2 o 3 anys; un jurat que dicta que esquarterar una dóna després de matar-la no és imputable perquè l'autor  dels fets ho va fer  perquè no trobessin  el cadàver i està en el seu dret; militars que es fan  fotos al costat d'enemics mors a modus  de souvenir; retallades  a terrenys  tan importants i bàsics com sanitat i educació; el benestar social  que està tocat  de  mort; les aprovacions  de lleis i normes  via "decretazo"...............Clar que al menys aquest any ja es cantaran sevillanes en català a la Fira d'Abril a Barcelona.

No és millor no saber?

Viena

Un dels meus costums (o vicis, encara no ho tinc clar), és fer dos viatges l'any, un d'ells a una ciutat europea. Enguany, li ha tocat el torn a Viena (ja em queden menys a la llista).

La ciutat és de conte de fades, de postal. Jo vaig estar sis dies, i creieu-me quan us dic que són necessaris. De vegades no saps on mirar, arriba a ser "cansina" de tanta majestuositat, tanta classe i de la passió soterrada que es pot veure a la seva magnífica arquitectura. El castell de Schönbrunn (un dels de la Sissi), el de Hofburg, el Belvedere, el museo d'art, el d'història natural.........

A nivell adaptacions, pel que fa a palaus i museus, cap problema. Pel que fa a carrers, les voreres no estan a nivell 0, però són rebaixades i practicables. Les botigues i restaurants ja són un altre cantar, jo diria que en aquest sentit estem molt igualats (comparant amb Girona). La majoria de transports són completament accessibles (tot i què no va haver manera de trobar un taxi adaptat).

L'únic punt negatiu que jo li posaria a aquesta maravellosa ciutat és la gent. Els que estan al sector serveis, gaire bé tots, són esquerps arribant inclús a ser bordes. Sembla que t'estiguin fent un favor, quan tú ets el client. Ara ja sé d'un han sortit la majoria de venedores de l'Hipercor.

Quan les tingui arreglades, ja penjaré les fotos al meu blog de fotos dels meus viatges.

Per no perdre-se-la

Que al Regne Unit cada vegada es fan pelis i sèries millors ja no ho podem posar en dubte, com a mostra la sèrie de la BBC Sherlock Holmes o pel·lícules com ara El discurso del rey o Promesas del este, totes molt recomenables. És evident que la crisi de creativitat que han patit els de l'altre costat de l'Atlàntic no els ha afectat ni de lluny.

Dissabte, desafiant els preus abusius del cinema, vaig anar a veure Shame. Creieu-me (o no, com volgueu), una petita obra d'art. Una peli capaç de fer-te respirar la tristor d'un acte com el sexe (que es suposa que hauria de ser lúdic) vist des de la besant d'una adicció més, pura i dura (mai millor dit). Un guió esplèndid, una història plena de sexe però prenent aquest com un simple acte mecànic, sense res d'emoció ni sentiments, amb desesperança inclús, gaire bé sombria.

Pel que fa a direcció, l'Steve McQueen (sí, igual que l'actor ja fallescut) té un toc especial pels primers planos, per fer-te sentir en ocasions incòmode com si fosis una mena de mirón. I què dir dels actors, genial en Fassbender (però no sóc gens parcial, sóc una fan incondicional, gaire bé una hooligan) i molt bé la Carey Mooligan.

En resum,aneu a veure-la. Però tingueu cura amb qui aneu. I sobre tot no feu comparacions.

Cap problema

Que quedi ben clar que jo respecto molt a les persones que, amb alguna dificultat afegida, s'atreveix amb tot, però sovint hi han discapacitats que deixen una imatge de "aquí no passa res; si un vol, pot; o cap problema" i això a la resta ens pot fer molt de mal.

Tot això ve arrel d'una entrevista que avui l'Arús li ha fet a un noi de 21 anys, usuari de cadira de rodes, que viatja pel món amb la seva cadira i sense diners, o sigui fent auto-stop o dormint al carrer o al camp. Primera en la front, l'Alfons li diu que abans de l'entrevista, tots els del programa patien perquè a l'accés al plató hi ha un esgraó i ell (que ho ha saltat amb gràcia) diu "cap problema"..............perdona'm???????? Evidentment li ha faltat dir "per mi", perquè pel 60% dels usuaris de cadira, això és una barrera com una casa. Me'n alegra que un esgraó no sigui un problema, ni per ell ni pels que els fan. Els que portem anys treballant en la supressió de barreres aquest tipus de declaracions ens fan més mal més que quan l'encarregat d'un hotel, després de dir-te que és accessible i que hi ha ascensor, justifica l'esgraó que hi ha per accedir a l'ascensor dient "només hi ha un".

Però per desgràcia, aquest tipus de discapacitats són els que reben la publicitat, " què valents que són, què macus, veus? no necessiten res, la voluntat i les ganes són el primer". Fal·làcies. La resta (o sigui la majoria) són els que han de sobreviure amb la m........... de la pensió que donen, sense gaire bé poder sortir de casa gràcies a les barreres. Aquests són els valents.

No trobo paraules

Quan, malgrat el preu, decideixes anar al teatre, i vas a comprar l’entrada tens dues o tres opcions per escollir, segons a quin lloc del teatre vulguis anar. Això sempre i quan no vagis en cadira de rodes, en aquest cas s’han acabat les opcions, l’entrada sempre és la més cara, això és así en tots els teatres, després alguns t’aplican un petit descompte (mai més d’un 15%) i ja estàs servit.

A mí, que m’agrada molt el teatre, evidentment no em sembla just, tot i què fins ara no havia dit res, però el que va passar diumenge al Teatre de Salt (gestionat de forma privada) no té qualificatius.

Quan vaig comprar la meva entrada i la dels meus acompanyants a mí no em van fer el petit descompte (ja havia avisat que anava en cadira), ho vaig deixar passar, total per 3€………. però quan vaig veure el lloc on havia d’estar-me no m’ho podia creure. El lloc reservat per mi (els meus acompanyants estaven a l’altra punta de la sala), i pel qual havia pagat 28€, era en meitat del passadís, per on la gent pujava i baixava a ocupar els seus seients, o sigui que fins que tothom no va estar al seu lloc no vaig poder posar-me bé perquè estava en meitat del pas, devant dels cinc esgraons que porten a la graderia inferior.

Bé, anem a veure tots els punts negres: s’estaven incumplint les normes de seguretat de la sala, perquè en cas d’evacuació jo estava al mig; jo tampoc estava gaire segura perquè si tinc un espasme o un esternut sense control baixo de cop cinc esgraons amb el cap per devant; la persona que em cuida no podia estar per mí (menys mal que no vaig necessitar res); vaig pagar un seient que després va ocupar un altre (pagant un altre cop), això sense comptar amb la patètica imatge del discapacitat al mig perquè no sabem on coi ficar-ho.

Que consti que jo no demano descomptes pel fet de ser discapacitat, demano que es tingui en compte que som ciutadans com la resta, que paguem com tothom, però que quedi clar que, com tothom, exigim un tracte digne i just.

No hi ha res més a dir