Tots som la Yang

No sé si vau veure la ceremònia d'inauguració dels jocs, a la part negativa, una mica pesada, massa propaganda xinesa, molt de soroll i massa gent (arribava a marejar); a la part positiva, molt emocionant, espectacular i molt original (sobre tot l'encesa del pebeter).
Pels que no la vau veure, no me'n recordo en quin moment va sortir una nena amb una veu prodigiosa i que era preciosa. Doncs bé, ahir em vaig assebentar que la nena (que es deia Lin) en realitat el que estava fent era karaoke, perquè la nena que cantava de veritat (la Yang) era considerada lletja per sortir.
Això me fa pensar en la ceremònia d'inauguració dels Jocs Paralimpics de Barcelona 92, en la qual ens van fer fora a alguns que anàvem en cadira (jo entre ells) perquè no erem suficientment hàbils per poder ser-hi a la desfilada (no es va tenir en compte que no tots podriem seguir el rItme) i es clar, com després els van mancar discapacitats, van posar voluntaris "normals" per fer "karaoke".
Així que jo sé el que va sentir la Yang, però si a ella la van deixar fora per lletja, preguntem-nos, què passarà a la ceremònia paralimpica, treuran als guerrers de Xian en cadira? només agafaran "coixos" guapos?
No sé, jo per si de cas no em creuré res.

Agost

Aquest és un dels mesos de l'any que més odio (l'altre és febrer, que sembla més curt, però es fa etern). Per passejar per la ciutat és fantàstic, però si vols anar de botigues o vols fer un café després d'un matí al mercat o a la perruqueria o allà on sigui, apareix el maleït cartell de "Tancat per vacances". És més difícil trobar una botiga oberta que una neurona funcional al cervell d'en Bush.
Si has d'anar al metge, el teu, segur que ha agafat vacances, i pot ser (per què no) que el suplent sigui bo, però normalment aquí funciona el dit de "más vale malo conocido que bueno por conocer".
I ja no parlem de si has de fer algún tràmit, millor ovlida't, a la coneguda eficiència dels funcionaris d'aquest país (disculpeu-me els meus amics funcionaris), es suma el fet de que segur que el funcionari que s'encarrega del teu assumpte, està de vacances.
Menys mal que això s'acaba i que per altra banda, els amics (encara que siguin funcionaris) no fan vacances, obren tot l'any.

Atrapats a Blanes

Anant en cadira elèctrica m’he trobat amb coses molt kafkianes, però aquesta s’en porta un dels premis grosos: si no disposes de mitjà de transport propi a Blanes, et converteixes en una mena d’ostatge. M’explico.
Un municipi com l’esmentat, amb la taxa de creixement disparada, i la quantitat de turisme que visita la població cada any, no té cap taxi adaptat. Això si no vols moure’t del poble no té cap problema, perquè la flota d’autobusos està adaptada. Les complicacions comencen quan has d’anar a Girona, l’autocar que fa aquest recorregut és inaccessible, del tren ni parlem, o sigui que ens queda l’opció més cara, la dels taxis. Però recordem que com he dit abans, no hi ha cap on poder anar amb la cadira elèctrica. Bé, aleshores li hem de demanar a un taxi adaptat de Girona que ens vingui a recolllir, i…………..sorpresa, no volen fer aquest servei perquè els taxistes de Blanes no els deixen. Avui he trucat al taxi de Girona i m’han dit que faran el trajecte si van acompanyats a l’entrada de Blanes per fer veure que van a recollir a un familiar de la persona que va amb ells.
O sigui que primer em treuen la capacitat d’escollir el lloc on vull anar, segon em treuen la poca independència que em queda i tercer si aconsegueixo sortir de Blanes, em costarà un ull de la cara (pot ser hauria d’empenyorar la cadira per pagar el taxi………….clar que sense cadira no tindria problemes).
Que dur qu’és ser discapacitat.

La Momia 3: la tumba del emperador Dragón

Lo confieso, soy un crío, me pirra el cine de palomitas y refresco, pero el bueno, y para mí éste no lo es. Fui al estreno de La Momia 3, pero me podía haber esperado a que la hicieran en Telecinco (o en cualquier otra), fue una pérdida de tiempo y de dinero. Fue como ir a ver una peli hecha de pedacitos de otras que ya has visto (una especie de patchwork cinematográfico). Fue una decepción.
Me gustaron las dos primeras, mejor la primera que la segunda, era original, era fresca, era dinámica. En ésta en cambio hemos sustituido la arena por la nieve, los guerreros de Anubis por los de terracota, Egipto por China, hay persecuciones en camión, en vez de ella muere él (se lo turnan), a Maria Bello le falta un hervor para ser Raquel Weisz, no es creíble que esa pareja tenga un hijo tan mayor (por cierto, ¿os habéis fijado que todos nuestros héroes de juventud ya son padres de un hijo varón guapo y conflictivo?, ¿relevo generacional?), ¿qué pinta la vaca?.............
Como juego, os propongo que le encontréis el punto en común con las siguientes películas: Indiana Jones 1 y 2, Horizontes perdidos, El chico de oro, El monje..............y evidentemente sus antecesoras.
Los efectos especiales no están mal. Pero pagar 6€ por ver efectos no compensa.

Al Tibidabo

Dissabte, 2 d'agost, el Grup d'Oci de MIFAS va fer una sortida al Tibidabo. Pels usuaris de cadira de rodes, us he de dir que no està malament adaptat, evidentment a les atraccions no es pot pujar, encara que hi ha molt bona disposició per part del personal del parc. Podeu visitar la sala dels miralls (no us la perdeu), el museu dels autòmates (hi ha plataforma elevadora) o pujar a veure l'esglèsia (hi ha ascensor).
Tot i la calor que vam passar, crec que, en conjunt, va ser un dia magnific.
Aqui podeu veure fotos.

Jo no ho soc

Digueu-me copiona, però no pirata. No és que em molesti, és que no és el terme adequat per descriure el que jo faig, que és ni més ni menys que baixar-me tot el que vui veure o vui sentir. Aclari'm-ho.
Pirata és una paraula d'origen grec que prové d'un verb que significa "esforçar-se, provar de, o intentar la fortuna en les aventures", evidentment jo no vui fer diners, ben al contrari jo he d'estalviar, cobrant una pensió mínima al mes, no puc anar al cinema el que voldria, ni molt menys pagar 20 euros per un CD. Pel que fa al esforç, creieu-me no és un esforç utilitzar l'e-mule (al menys físic, de vegades és un exercici de paciència). I en quant a les aventures, és molt més aventurer fer qualsevol tràmit amb el Departament d'Acció Social i Família (de vegades es podria considerar com un esport de risc). Segons la definició, qui és més pirata, el que et cobra gairebé 7 euros per una entrada de cinema, el que tasa un disc compacte del que després són aprofitables com a màxim tres cançons, o jo?.
A mí el que m'agrada és veure pel·lícules però sense haver de deixar de pagar qualsevol factura perquè els diners no m'arriben. El que m'agrada és veure sèries de televisió sense haver d'esperar una setmana d'un capítol a l'altre i sense quinze mil anuncis. El que m'agrada és sentir tot tipus de música, però sense omplir butxaques de discogràfiques i mediadors (a més no és qüestió de principis, és que no puc).
Així que davant d'això, seguiré baixant-me tot el que trovi. Però no em digueu pirata.