Incongruències

Ahir vaig haver de veure (per casualitats temporals) el noticiari de les 21.00h. Déu meu, va ser tot un exercici de  masoquisme,  realment depriment, descoratjador i esfereïdor. Van començar amb les xifres de l'atur (pels núvols), cas Bárcenas, Urdangarín, la mort de sor Maria (amb el que això implica, l'estancament dels casos de  nens robats)............i suma i segueix.

Clar, així no m'extranya que al carrer, a l'autobús o a on sigui la gent només parla del malament que estan les coses i d'on arribarem fins que algú faci alguna cosa (aquí ja sí que ningú ofereix cap idea, ho deixen  a l'aire,  però amb un to que deixa  entreveure que no serà bonic).

Així que quan em pregunten com estic, sempre dic el mateix "vaig tirant", perquè em sento un xic culpable de ser raonablement   feliç amb la que està caient, però és que ho sóc: faig el que vull  (dintre de les meves possibilitats físiques i econòmiques) quan vull: procuro no fer res per obligació, faig plans de viatjar (el meu vici), ajudo a qui puc i com puc, mai faig res només per diners, tinc cobertes totes les  meves necessitats bàsiques (per la resta, si tinc diners gasto i si no, no), em moc pel concepte de "si un problema té solució, arregla'l però per què et preocupes?; i si no  la té, per què et  preocupes?", aprenc a acceptar el que hi ha, etc., etc.

Podeu dir-me simple, tonta o el que volgueu, però he de  dir-ho: sóc feliç. Al menys avui...........demà qui  sap.

L'AVE

Ja el tenim a Girona l’AVE, semblava que no arribaria mai, que serien les obres de la Sagrada Família. La pregunta que ens hem fet tots els usuaris de cadira de rodes és: com estarà a nivell d’accessibilitat? Doncs jo ho vaig poder comprobar ahir dijous en una de les visites guiades que s'oferien els dies 9,10  i 11.

Anem pas a pas, si vols utilitzar-ho (i necessites ajuda) has d’anar uns 40 minuts abans (a l'estació de trens de Girona) de la sortida del tren i passar primer per Atenció al client per tal que avissin als d’Atendo per ajudar-te a pujar al tren, quan ja vulguis anar a l’andana agafa l’ascensor de l’estació de l’AVE fins el pis -1, aquí passareu el control de bitllets (i en el seu cas el d'equipatges) i una vegada complert aquest tràmit, agafes un altre ascensor fins el -4 on és l’andana, aquí el treballador d’Atendo et posarà la plataforma elevadora (si vas en cadira) i podràs accedir al vagó. El lloc reservat té davant una tauleta per poder treballar (atenció perquè no hi ha endoll)  si vols, el lavabo està perfectament adaptat i a sobre vas al costat del vagó restaurant.

Què hem guanyat? A nivell d’autonomia res, perquè el vagó i l’andana continuen sent a diferents alçades (al menys a Girona), el que és realment important és que al menys ara no estem obligats a trucar el dia abans de viatjar als d’Atendo perquè et facin el servei de suport, hem recuperat el fet de poder demanar-ho mitja hora abans de sortir.

Ah! i sens dubte hem guanyat en comoditat i temps...........per un preu mòdic: el doble del que et costava abans  anar  a Barcelona.

Comencem...........seguim

El món no es va acabar, he sobreviscut a les festes nadalenques (sobre tot als apoteòsics  menjars) i hem entrat en un any nou. Mai he fet propòsits per l'any nou, pot ser el fet de no fer propòsits ja sigui un propòsit en sí, pot ser.

El que sí  voldria és no haver de parlar molt de la crisi (difícil de cumplir), aixi que començaré l'any parlant d'espectacles.

Les dues últimes pel·lícules que he vist m'han agradat molt, primer va ser El hobbit, fantàstica, aventures a dojo, una peli de gaire bé tres hores de durada que es passen en un moment, el començament d'una altra trilogia que promet, ara si m'acceptes un  consell no t'apropis a la peli esperant veure el llibre (com totes les que venen d'un llibre famós), és un guió (molt ampliat) basat en el llibre. I la segona Los miserables, visualment bella (dintre de la seva cruesa), respira tristesa (a la sala s'escoltaven molts "snifs", i no eren refredats) i a la vegada esperança, magníficament interpretada (treient en Hugh Jackman que està espectacular, jo em quedo amb l'Eddie Redmayne que fa el paper de Marius), en fi, per mí una petita obra d'art (això sí, si no t'agraden els musicals no hi vagis perquè en tota la peli no crec que hagi més de 50 paraules que no formin part d'una cançó).

Una queixa ja per començar l'any: per  què quan vols comprar una entrada utilitzant el servei de ticketmaster (de vegades l'única forma de fer-ho) si ets usuari de cadira de rodes és tan difícil?. Jo al final m'he aburrit i he desistit (igual és el que volen), no sé vosaltres pero jo és que m'imagino la cara de la persona amb la qual estic parlant com si digués "no, por silla de ruedas no me viene nada", si no pots fer la transferència a un seient ja no saben que fer, tan difícil seria tenir a algú al telèfon que sàpiga el que es fa?, als teatres hi ha entrades reservades, a gaire bé tots, el que ens manca són persones que ho sàpiguen.

Aconsello (sobre tot als de Barcelona) que aprenguin de Girona, on no he tingut mai cap problema.

Balanç

Cada any quan arriben aquestes dates qui més qui menys fa un balanç de com ha estat l'esmentat any. Jo vull fer-ho ,per primera vegada, en públic (abans sempre ho havia fet de pensament), a més, ho havia de fer abans del dia 21, que s'acaba el món  i després m'agafa amb  la feina per  fer.
La veritat  és que si ho miro només pensant en mi, la   cosa no ha anat malament: cap malaltia greu a la família (els  típics refredats gegantins en el meu cas), he recuperat a familiars i algún amic gràcies  al  Facebook, vaig acabar el tercer d'alemany,  he anat molt al cinema (i en alguna ocasió al teatre o a l'audiitori), he lleit tot el que he pogut (que   per  desgràcia mai és el que hauria volgut, temps fugit), i he fet dos viatges increíbles, un a Viena a l'abril i un altre el setembre a   Nova York i Washington (podeu veure les fotos a http://fotosviajes3.blogspot.com.es/). No només em dedico  a divertir-me (tot i què ho  sembli), segueixo lluitant pels drets de les persones amb discapacitat (els que em coneixeu ja ho sabeu), reunions, actes...............
Com a persona que forma part d'un col·lectiu específic, aquest ha estat un any terrible, el sistema sanitari i el benestar social en estat vegetatiu, la cultura i l'educació en caiguda lliure sense paracaigudes, la moral i la ètica desaparescudes en combat..............i el pittjor és que les previsions pel 2013 no són gaire bones (per no dir que són catastròfiques).
Què espero d'aquest nou any? res. Aixi no tindré decepcions. A més, pas a pas. Ja veurem.

Tornem

Diuen que l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vagades amb la mateixa pedra, i ara  els temps no fan més  que demostrar-ho, l'experiència no ens serveix de res, no tenim memòria històrica.

Com  a discapacitada he passat per temps molt dolents en els què es considerava que patir una discapacitat física et col·locava  dintre del sac dels "pobrets",  era una mena  de càstic diví per la família, el futur era un xic negre, si la discapacitat era molt evident a la majoria els tancaven a casa perquè ningú sapigués que a la família hi havia un tarat (donava mala imatge),   per altra banda estaven els que degut a les barreres arquitectòniques o, pitjor, les mentals, no podien o no volien sortir.

Fins que alguns abans  de mí i jo mateixa vam  lluitar per drets que fins aleshores ens havien esclós,   com  poder estudiar, treballar, poder gaudir d'activitats d'oci.........senzillament que ens consideressin com a qualsevol altre ciutadà. I de mica en mica ho anàvem aconseguint, però.......amb la crisi hem topat.

I el problema principal    no és l'econòmic,  el problema és la crisi ètica, la que prima a un individu que neteja diners i a un discapacitat l'obliga a pagar-se un percentatge per les cames (no oblidem  que la cadira de rodes ÉS les nostres cames); la política que suprimeix els programes d'integració laboral  (que havien donat molt bons resultats); d'estudiar ja ni parlem; que convirteix l'inversió en supressió de barreres en l'última de les prioritats........en fi que ens  col·loca una altra vegada en carn de "mesa petitoria".

Dins del tercer sector (organitzacions sense afany de lucre i de la societat  civil) la paraula més utilitzada (de moda o trendy) és copagament. Aquest concepte  en el col·lectiu de persones amb discapacitat és molt perillós, perquè si a un discapacitat  molt afectat que  l'única sortida   que tenia era anar a un taller ocupacional, l'obliguen a copagar per acudir a l'esmentat taller, la família que emplea  la pensió d'aquesta persona per passar el mes acabarà no deixant-li anar i l'aparcaran davant la tele.

I ja està, hem tornat  al passat,  beneficència, maratons, quines..........I  els discapacitats més  afortunats haurem de continuar lluitant pels que no tenen  més opció que mirar la  "caja  tonta".

Fets complerts

Vaig tornar de viatge a mitjans de setembre, del meu viatge llarg, 15 dies,  a Nova  York i Washington i el jet lag  sumat a un refredat d'intensitat 8 m'han tingut fora de combat durant tot aquest temps, les meves neurones no estaven en condicions per composar frases que   tinguessin sentit.  Però ara ja estic aqui una altra vegada i aquestes tres setmanetes dia sí i dia també han passat coses que voldria haver comentat, però senzillament era incapaç de poder expressar-ho, així que faig una recopilació:

• Molt  parlen els americans de què si aquí cada vegada hi ha més gent fent recerques als contenidors, de què no  volen ser com Espanya, etc. etc. És veritat aquí la cosa està "mu malita", però ells no poden presumir, jo que he estat sis vegades als EEUU mai havia vist tants pidolaïres; no es pot veure gent obrint els contenidors, perquè allà estan amagats als carrerons, però sí que he vist persones rebuscant als de les botigues de menjar; l'inversió en manteniment de  les estructures d'urbanisme  de la ciutat és 0.......és més fàcil veure la broça a l'ull aliè.
• Les retallades han arribat a límits immorals, un  exemple, jo que cobrava  250€ de  la llei de discapacitat, me l'han retallat un 15%, com a tots  els meus companys............en canvi a l'esglèsia l'any vinent li pujen la subvenció 3,2 milions d'euros.
• Estava fora l'11 S, així que quan vaig tornar, em vaig trobar amb el furor  independentista i, ho sento per  tots els independentalibans, però no puc estar més en desacord. Ara no tocava,  això fa  3 anys hauria tingut sentit, ara   em sembla que us esteu deixant manipular per un politicastre amb infules d'emperador. Independentisme per protegir el  sentit i les seyes d'identitat catalanes ho puc acceptar (comprendre no, perquè en un món en el que cal unitat no és lògic que parlem de separatisme), però és que la raó principal és per diners. Estem donant peus al tòpic. He descobert que a madridista, atea, discapacitada, i socialista he de sumar federalista.

I hi ha més, de sanitat, cultura, agravis comparatius, esports.............però això és una altra història i no vull aburrir a ningú.

Refrescant

Amb aquestes calors venen bé les coses refrescants, una no pot digerir un cocido ni, parlant de cinema,  com  ara, les neurones estan en  condicions de fer  front a un Von Trier.

Per això ahir vaig disfrutar com una vaca (com s'acostuma a dir),  Los Mercenarios 2 és tot el  que promet, un simple "divertimento". Per una seguidora  de les pelis d'acció, com jo, hi ha múltiples  referències a pel·lícules mítiques d'aquest gènere,    com ara el "sayonara baby"  i el "volveré"  de Terminator o el "yipi ka yei" de Jungla  de cristal però dites, la majoria de vegades, per altra figura de l'star system.

No parlem  de guió (de fet, hi havia?), la peli és hora i mitja de testosterona (una mica caducada) d'una panda  d'"amigotes" donant canya i rient-se d'ells mateixos. Perquè aquesta és una de les millors armes de la peli, un grapat de monstres del  cinema d'acció (Stallone, Schwarzennegger, Willis,  Van Damme, Norris, Statham, Li) parodiant-se uns als altres. No sé si el que pretenien era aquesta paròdia, però us asseguro que ho han  aconseguit amb escreix.

Pel que fa al treball actoral, feia temps que no veia tal aglomeració de liftings i bòtox per metre quadrat, en Jet Li gaire bé no  s'el veu perquè  surt 10 minutss, però és la primera pelea que veig d'ell emulant en Jackie Chan, el  metge que va operar  a l'Stallone  deu ser el mateix del nas de Belen Esteban, l'ex-governador de Califòrniia   s'ha passat amb el  bòtox............Jo em quedo amb les baralles de l'Statham i el iogurin d'en Hemsworth (no tan  musculat com el seu germà Thor,   però amb més ulls).

Si dessitjeu passar una estona molt entretinguda,  sense haver de pensar en res i comprovant que el temps passa per tothom (per alguns millor que per altres),  aneu a veure-la.