diumenge, 27 d’abril de 2008

Qüestió d'imatge


Els discapacitats físics fins ara som notícia per tres coses: o ens volem morir, o som víctimes d'un crim o som Stephen Hawking. Bé, jo no em vui morir (encara que de vegades hi ha per matar-me), mai he estat víctima de res (de la manca de respecte habitual, això sí), i evidentment no sóc en Hawking (més voldria.... ell). I ja començo a estar una mica farta que aquesta imatge, gairebé sempre negativa, sigui la que tothom tingui de nosaltres.
  • En primer lloc, per què no es parla dels homes (de moment no hi ha paritat en això) que des de Galícia, Múrcia, Mallorca, Lleida o Girona han treballat o treballen per la millora en les condicions de vida dels disapacitats, sense reconèixement i sense mitjans?
  • Per què un crim és pitjor quan la víctima és un discapacitat? La naturalessa del crim no és la mateixa? O fins i tot en això han de discriminar-nos?
  • I no tots tenim el geni d'en Hawking (que jo continúo pensant que és un extraterrestre i que tothom al seu planeta és igual que ell) ni tenim darrera a l'ONCE com en Zubiri.
I després resulta que l'exemple de superació a aquest país és una noia, o dóna, amb cadira de rodes, que surt a ballar en Fama (s'hauria assebentat que cobrarà la llei de dependència). Nooooooooooo....superació és fer compatibles treball, família i discapacitat o intentar sobreviure amb una pensió no contributiva o intentar trobar una feina digna sense que primi més la teva imatge que el teu curriculum, o...............
No s'us posa la pell de pollastre? Així ens va.