Som com som

Avui vui ensenyar-vos una article que m'han publicat a una revista que sembla que ha agradat molt, vosaltres direu:ui vui yar-vos han publicat a una revista i que sembla a vosaltres:

"Els discapacitats (que no els disminuïts, que és una paraula que sembla peiorativa) som persones com totes, tot i que tenim més necessitats. És veritat que hi ha diferències, diferències que pertanyen al nostre col·lectiu, que són exclusives nostres. Diferències que adquirim amb la discapacitat.

Veiem algunes:

1. Tenim trets egoístes, és clar que normalment estem gairebé obligats, pensem primer en nosaltres i aixó és totalment comprensible, o no?
2. No sé per què però fem por (i que consti que no té res a veure amb la bellessa, hi ha que som maques/cos), no sé si per la sensació de debilitat que, de vegades, dóna la discapacitat, per por a que ens trenquem, o ves’t-en a saber, però ens tenen més por que a un nubolat.
3. Normalment no tenim facetes grises, som o molt reivindicatius o molt apoltronats, molt actius o molt apoltronats, molt apasionats o molt apoltronats. Total que anem de l’activitat extrema a l’apoltronament.
4. Som uns « tiquismiquis » (sóc realista i ho reconec),ens queixem molt (els que no estem apoltronats), molt sovint tenim raó, però de vegades no (poquetes). Per tal què ho pogueu veure us posaré alguns exemples.

• Tenim raó quan ens molestem perquè no podem entrar a una botiga, a un edifici públic, a un bar o en qualsevol lloc, com ho pot fer tothom. Sobre tot quan l’obra és nova.
• Quan no podem anar per la borera, perquè aquesta no està adaptada o quan ho està, tampoc podem passar perquè hi ha un cotxe al mig.
• Quan volem aparcar i a la plaça reservada hi ha un cotxe sense tarjeta.
• Quan ens tracten com si fossim nens, o bebés o directament com si no hi estiguéssim presents.
• Quan necessitem anar al lavabo i hem de fer una mena de búsqueda com si fossim Indiana Jones per trobar un en condicions.
• Quan ens prenen el pel amb suposades millores que, ens beneficiaran???
• Quan anem a cobrar la pensió i ens adonem que continúa sense arribar-nos per res.
• Quan ens jutgen per les nostres mancances no per les nostres habilitats.
• Quan sabem que hi ha ajudes tècniques que millorarien la nostra vida en coses molt bàsiques, però no ens les podem pagar.

I podria continuar ad-infinitum, però tot es redueix a una manca de respecte cap a nosaltres, a que encara s’ens considera persones de tercera, no persones amb necessitats especials.
I no tenim raó quan:

• Paguem el nostre malhumor (per no dir mala llet) amb els altres, senzillament perquè ells estan bé i nosaltres no (ho han de pagar d’alguna forma).

No se m’acudeix res més, la qualcosa no vol dir que sempre tinguem raó, però, evidentment, pel que fa a tot allò que afecta a la nostra discapacitat i per tant a la nostra vida, gaire bé sóm infalibles.

Evidentment, no tots som (i m’incloc) iguals, ni tenim els mateixos trets, però dóna una idea de les petites coses que ens identifiquen.

Només una cosa per acabar, quina és la millor forma d’ajudar a un discapacitat? (ara que m’en adono, sembla un acudit).

Preguntar-li què necessita."