dissabte, 29 de novembre de 2008

Bond, James Bond


Ahir vaig anar a veure l'última d'en Bond, Quantum of Solace. Us he de dir que, encara que jo era una de les que pensava que l'únic i verdader Bond que hi havia era en Sean Connery, he rectificat (això és de savis) i al menys, aquesta pel·lícula m'ha fet canviar d'idea. Per mí, en Daniel Craig l'ha brodat.
Res a veure amb les altres aventures del conegut agent, el guió está ben estructurat; no se senten mai les dues frases típiques de la franquícia, a saber, la del nom i la del Martini; no hi ha gadgets impossibles; les dones semblen dones no nines (per cert, és la primera vegada que en Bond se li escapa una dona); podem veure un 007 amb lleganyes, amb sentiments, desesperat; el personatge de M és una barretja de mare i de cap implacable; els dolents ja són globals, un grup amb moltes nacionalitats.
Tota la pel·lícula és una pujada d'adrenalina, no tens temps gaire bé ni de respirar, passes d'una seqüència a l'altra sense perdre el ritme.
Té, fins i tot, un homenatge a una de les millors de la saga, Goldfinger, allà la dona estava coverta (i ofegada) d'or, i en aquesta és petroli, pot ser un símptoma clar del que avui dia té més valor.
Als que no us agradava en Bond perquè era un fatxenda, aneu a veure-la, us sorprendrà, i als que ja us agradava, no us la perdeu, és una de les mlllors de la sèrie.