diumenge, 27 d’abril del 2008

Qüestió d'imatge


Els discapacitats físics fins ara som notícia per tres coses: o ens volem morir, o som víctimes d'un crim o som Stephen Hawking. Bé, jo no em vui morir (encara que de vegades hi ha per matar-me), mai he estat víctima de res (de la manca de respecte habitual, això sí), i evidentment no sóc en Hawking (més voldria.... ell). I ja començo a estar una mica farta que aquesta imatge, gairebé sempre negativa, sigui la que tothom tingui de nosaltres.
  • En primer lloc, per què no es parla dels homes (de moment no hi ha paritat en això) que des de Galícia, Múrcia, Mallorca, Lleida o Girona han treballat o treballen per la millora en les condicions de vida dels disapacitats, sense reconèixement i sense mitjans?
  • Per què un crim és pitjor quan la víctima és un discapacitat? La naturalessa del crim no és la mateixa? O fins i tot en això han de discriminar-nos?
  • I no tots tenim el geni d'en Hawking (que jo continúo pensant que és un extraterrestre i que tothom al seu planeta és igual que ell) ni tenim darrera a l'ONCE com en Zubiri.
I després resulta que l'exemple de superació a aquest país és una noia, o dóna, amb cadira de rodes, que surt a ballar en Fama (s'hauria assebentat que cobrarà la llei de dependència). Nooooooooooo....superació és fer compatibles treball, família i discapacitat o intentar sobreviure amb una pensió no contributiva o intentar trobar una feina digna sense que primi més la teva imatge que el teu curriculum, o...............
No s'us posa la pell de pollastre? Així ens va.

El meu dia


Avui és un dels mes dies preferits. Després de tota la setmana treballant i estudiant (utilitzo més el cervell que la Obregón el maquillatge) necessito un dia per "perrear", un dia per no pensar molt.
La cosa ha començat bé perqué he pogut prendre un xic el solet al meu pati, després he aprofitat per a llegir el periòdic a l'aire lliure, escoltant la ràdio dels meus veïns i amb l'olor de les meves plantes al voltant.
A més, avui per mi és com quan es produeix un eclipse total per un astrònom, gairebé perfecte. Primer fòrmula ú, seguit per tennis i per acabar d'arrodonir-ho fútbol, juga el meu equip, el Real Madrid, sí, ja ho sé, com és possible que una catalana sigui del Madrid?, això és una altra història. Una pena això de l'Alonso, molt bé per Nadal i espero que aquesta nit ja poguem celebrar la Lliga.
Sóc una dóna bastant atípica, m'agraden els esports.

diumenge, 20 d’abril del 2008

Anar al cinema


Una de les meves aficions favorites és el cinema, m'agraden tot tipus de pelis, sóc bastant eclèctica. I, sobre tot, m'agrada gaudir d'elles al cinema. Però com a usuària de cadira de rodes, tinc alguns problemes que he de comentar-vos.
Jo visc a Girona, ón per poder escollir tenim les multisales Albèniz, Oscar, Cinebox i els Truffaut (de versió original). Per mi, les millors són els Albèniz, per localització, per accessibilitat i per les qualitats del personal. Però les que es mereixen un molt deficient (pel que fa a adaptació) són les sales Cinebox. Ubicades al Centre Comercial Espai Gironès, que va ser inaugurat l'any 2005, aquestes multisales (que a la publicitat figuren com a accessibles), estan construides en graderia, l'espai reservat per les cadires de rodes, que per lògica hauria d'estar a la zona superior, ho han posat sota la pantalla, amb la qualcosa, veure una peli es converteix en un esport de risc, entres amb una lesió medul·lar i surts amb una afegida a les cervicals.
Un altre problema: el preu. Evidentment aquest és igual per tots, però amb una pensió no contributiva, pagar 6€ per veure una pel·lícula, cada vegada és més difícil. Jo creia que amb la paga de la llei de dependència igual podria anar cada setmana i, a sobre, comprar crispetes. Però crec que tindré que continuar abusant del meu e-mule, i si vui crispetes, anar al Mercadona i utilitzar el microones.
A més, un punt perquè tots mediteu, per què jo pago el mateix que tothom si jo ja porto la cadira incorporada de sèrie?

dilluns, 14 d’abril del 2008

Som com som


Avui vui ensenyar-vos una article que m'han publicat a una revista que sembla que ha agradat molt, vosaltres direu:ui vui yar-vos han publicat a una revista i que sembla a vosaltres:

"Els discapacitats (que no els disminuïts, que és una paraula que sembla peiorativa) som persones com totes, tot i que tenim més necessitats. És veritat que hi ha diferències, diferències que pertanyen al nostre col·lectiu, que són exclusives nostres. Diferències que adquirim amb la discapacitat.

Veiem algunes:

  1. Tenim trets egoístes, és clar que normalment estem gairebé obligats, pensem primer en nosaltres i aixó és totalment comprensible, o no?
  2. No sé per què però fem por (i que consti que no té res a veure amb la bellessa, hi ha que som maques/cos), no sé si per la sensació de debilitat que, de vegades, dóna la discapacitat, per por a que ens trenquem, o ves’t-en a saber, però ens tenen més por que a un nubolat.
  3. Normalment no tenim facetes grises, som o molt reivindicatius o molt apoltronats, molt actius o molt apoltronats, molt apasionats o molt apoltronats. Total que anem de l’activitat extrema a l’apoltronament.
  4. Som uns « tiquismiquis » (sóc realista i ho reconec),ens queixem molt (els que no estem apoltronats), molt sovint tenim raó, però de vegades no (poquetes). Per tal què ho pogueu veure us posaré alguns exemples.
    • Tenim raó quan ens molestem perquè no podem entrar a una botiga, a un edifici públic, a un bar o en qualsevol lloc, com ho pot fer tothom. Sobre tot quan l’obra és nova.
    • Quan no podem anar per la borera, perquè aquesta no està adaptada o quan ho està, tampoc podem passar perquè hi ha un cotxe al mig.
    • Quan volem aparcar i a la plaça reservada hi ha un cotxe sense tarjeta.
    • Quan ens tracten com si fossim nens, o bebés o directament com si no hi estiguéssim presents.
    • Quan necessitem anar al lavabo i hem de fer una mena de búsqueda com si fossim Indiana Jones per trobar un en condicions.
    • Quan ens prenen el pel amb suposades millores que, ens beneficiaran???
    • Quan anem a cobrar la pensió i ens adonem que continúa sense arribar-nos per res.
    • Quan ens jutgen per les nostres mancances no per les nostres habilitats.
    • Quan sabem que hi ha ajudes tècniques que millorarien la nostra vida en coses molt bàsiques, però no ens les podem pagar.
I podria continuar ad-infinitum, però tot es redueix a una manca de respecte cap a nosaltres, a que encara s’ens considera persones de tercera, no persones amb necessitats especials.
I no tenim raó quan:
    • Paguem el nostre malhumor (per no dir mala llet) amb els altres, senzillament perquè ells estan bé i nosaltres no (ho han de pagar d’alguna forma).
No se m’acudeix res més, la qualcosa no vol dir que sempre tinguem raó, però, evidentment, pel que fa a tot allò que afecta a la nostra discapacitat i per tant a la nostra vida, gaire bé sóm infalibles.

Evidentment, no tots som (i m’incloc) iguals, ni tenim els mateixos trets, però dóna una idea de les petites coses que ens identifiquen.

Només una cosa per acabar, quina és la millor forma d’ajudar a un discapacitat? (ara que m’en adono, sembla un acudit).

Preguntar-li què necessita."

dimarts, 8 d’abril del 2008

Semblava bonic, però.............

Com a persona discapacitada amb un grau alt de minusvalia, jo rebo una pensió......bé, jo no, la cobra la meva mare, perque quan la vaig demanar el departament oportú de la Generalitat, resulta que no tenia dret perquè a casa entraven 5000 ptes. més del sou mínim interprofessional (entre els tres que som), així que al final la meva mare va acabar rebent l'ajuda per fill a càrrec -ara uns 480€. Uns anys després, l'esmentat departament (no dic el nom perquè ha canviat i canvia tant que igual quan llegiu aquest articulet, hagi canviat una altra vegada) em va concedir una altra subvenció en concepte d'ajuda per viure en família (aquesta si que la cobro jo) de 89€.
Quan es va aprovar la Llei de Dependència, vaig demanar la valoració, i......sorpresa, resulta que tenia el grau adequat. Les ganes de riure (per no haver de plorar) van surggir quan em van dir el que em donaven. Per si no ho sabeu, aquesta llei és estatal, però les ajudes que ofereixen les gestiona la Generalitat, una vegada teniu present aquesta dada, continuem. Bé, com jo no necessito una cuidadora externa (ja tinc a la meva mare) ni plaça de residència, em donen la quantitat que em pertoca..................240€. Però aqui no acaba tot, com resulta que el departament sense nom pensa que cobro massa, m'han tret els 89€.
Pot ser ja em podré comprar el xalet a la platja. Sense comentaris.