Ens fem grans

Ahir  vaig anar a veure Sombras tenebrosas i, a part de les característiques de la peli de les quals en parlarem   després, me'n vaig  adonar d'una cosa que ja fa temps sospitava però no volia acceptar, m'he fet gran.

La peli està basada en una sèrie de televisió molt antiga (en blanc  i negre) i la música respecta el temps, doncs me la  coneixia tota, inclús algunes cançons les podia cantar. Tres  files de seients davant meu hi havien uns nens de no més de 15 anys que debien pensar que allò era juràsic. Ja havia rebut una senyal un dia que a la tele parlaven del Capitán tan i jo no només sabia qui  era sinò que el podia visualitzar, o sigui que ja és una realitat, comenzo a pertanyer a la penya del  "sinofós".

A part de l'evidència de la meva decadència, la peli no em va agradar, potser serà considerada una obra mestra per part de la crítica, però jo la vaig trobar pesada, lenta, amb uns rampells   magnífics, però res més. I això que a mi m'agrada molt en  Depp, però de vegades es passa molt de voltes, clar que les pelis d'en Barton ja li permeten estar sobrepassat. A mí que m'agradava   la sèrie, la peli m'ha   decepcionat bastant, han deixat al Barnabás Collins com si fos una paròdia d'en José Mota (i m'encanta en José   Mota). 

Això sí,  per qui l'agrada l'univers Tim  Barton, una  goçada.

On són?

Es busquen, preferentment vius, uns quants conceptes:  respecte, educació, paciència  i tolerància. La recompensa per la seva trobada serà moral (perquè amb la que està   caient no estem per despeses extres).

Els tres primers ja feia temps  que estaven molt diluïts, que donaven senyals  d'alarma, que cada vegada eren més difícils de trobar,   fins que ara ja estan més ocults  que el sex appeal  de Soraya Sáez. Recordem    un xic les senyals d'alarma (des de la meva cadira) que es van poder apreciar abans de desaparèixer els esmentats: quan pujava a l'autobús havia de demanar si es plau que deixessin lliure el  lloc per cadires; al baixar si el  conductor baixava primer la rampa, la gent es queixava; anant  pel carrer encara que la gent em veiés, es llançava (de vegades no literalment) a sobre meu per poder anar més ràpid (en aquests casos no puc evitar el dessitg de  menjar-me uns quants turmells); si trigaven en posar l'elevador per pujar al tren, la gent en lloc d'entrar per una altra porta, feien corredisses per tal d'entrar els primers; a un teatre quan a una dóna li vam vendre entrades per la mateixa llotja que a   mí, em va dir "si, però  jo he pagat per aquestes  entrades" com si a mí (pel fet de ser discapacitada) me les haguèssin regalat...........

Pel que fa a l'últim , el   detonant per la seva desaparició ha estat la crisi. No és que aquest concepte estigués molt arrelat, però qui abans era útil ara representa una molèstia, és només una càrrega que ens hem de treure de sobre.

Qui tingui notícies dels  desapareguts que se les calli, no sigui que apareixi un neonazi (quina por) i se les faci empassar.

Copaguem que són dos dies

Encara que havia jurat i perjurat que no entava dintre dels seus plans, aquí ho tenim, la tan negada figura del  copagament.

Jo sempre he sostingut que per ser discapacitat has de ser ric,  perquè si no millor no et posis. A veure, no ens deixen treballar perquè han endurit de tal  manera les lleis laborals  que l'empresari s'estima més contractar una persona "normal" que suposa que li durà menys problemes, d'aquí a poc haurem de pagar per anar treballar (i no és conya, ja s'havia parlat d'establir el copagament per acudir a un Taller Ocupacional); a les hores si no podem treballar i estem molt perjudicats, anem a demanar una pensió..........ja......si és una pensió no contributiva (perquè recordem  que no ens  han  deixat treballar), estan molt per sota del salari mínim interprofesional; com tenim massa temps lliure ens adonem que ens fa mal alguna part del cos, però  com han retallat els serveis mèdics, no ens donen hora fins d'aqui un parell de mesos, haurem de contractar una assegurança privada.............ah, no..........això tampoc ho podem fer perquè  les asseguradores  no accepten a discapacitats; bé......paciència......quan el metge ens pot rebre,   resulta que tot és debut a que    la nostra cadira ja estava una mica obsoleta i l'hem de canviar,   ens dirigim a l'ortopèdia i..........norma nova.........hem de COPAGAR-LA (això és com si en Rajoy li fecin copagar per les seves cames.....pel cervell cap  problema perquè quant més petit més barat) .

En resum, si no teniu molts calés, no us feu discapacitats.........no us surt a compte.

Què és millor?

Em  considero una persona raonablement informada, molt curiosa i perquè no dir-ho intel·ligent..........i, si, modesta.

El que passa és que últimament ja em començo a plantejar  si aquestes virtuts no són, avui dia, una maledicció. Ja no puc veure sencer un noticiari, no suporto la sensació d'indefensió,   tot és com massa aclaparador, les injusticies es succeeixen: una família que la fan fora de casa seva perquè ja no poden pagar l'hipoteca i es queden sense sostre i amb el pagament de la resta de l'esmentada hipoteca; l'església  que té propietats a cabaços i està exenta d'IBI, ah! sí, i encara tenen la barra de demanar el 0,7% de l'IRPF a la casella pertinent de la declaració de la renda; un assessí  que va cometre un delicte terrible als 16 anys i com què és menor només cumplirà  2 o 3 anys; un jurat que dicta que esquarterar una dóna després de matar-la no és imputable perquè l'autor  dels fets ho va fer  perquè no trobessin  el cadàver i està en el seu dret; militars que es fan  fotos al costat d'enemics mors a modus  de souvenir; retallades  a terrenys  tan importants i bàsics com sanitat i educació; el benestar social  que està tocat  de  mort; les aprovacions  de lleis i normes  via "decretazo"...............Clar que al menys aquest any ja es cantaran sevillanes en català a la Fira d'Abril a Barcelona.

No és millor no saber?

Viena

Un dels meus costums (o vicis, encara no ho tinc clar), és fer dos viatges l'any, un d'ells a una ciutat europea. Enguany, li ha tocat el torn a Viena (ja em queden menys a la llista).

La ciutat és de conte de fades, de postal. Jo vaig estar sis dies, i creieu-me quan us dic que són necessaris. De vegades no saps on mirar, arriba a ser "cansina" de tanta majestuositat, tanta classe i de la passió soterrada que es pot veure a la seva magnífica arquitectura. El castell de Schönbrunn (un dels de la Sissi), el de Hofburg, el Belvedere, el museo d'art, el d'història natural.........

A nivell adaptacions, pel que fa a palaus i museus, cap problema. Pel que fa a carrers, les voreres no estan a nivell 0, però són rebaixades i practicables. Les botigues i restaurants ja són un altre cantar, jo diria que en aquest sentit estem molt igualats (comparant amb Girona). La majoria de transports són completament accessibles (tot i què no va haver manera de trobar un taxi adaptat).

L'únic punt negatiu que jo li posaria a aquesta maravellosa ciutat és la gent. Els que estan al sector serveis, gaire bé tots, són esquerps arribant inclús a ser bordes. Sembla que t'estiguin fent un favor, quan tú ets el client. Ara ja sé d'un han sortit la majoria de venedores de l'Hipercor.

Quan les tingui arreglades, ja penjaré les fotos al meu blog de fotos dels meus viatges.

Per no perdre-se-la

Que al Regne Unit cada vegada es fan pelis i sèries millors ja no ho podem posar en dubte, com a mostra la sèrie de la BBC Sherlock Holmes o pel·lícules com ara El discurso del rey o Promesas del este, totes molt recomenables. És evident que la crisi de creativitat que han patit els de l'altre costat de l'Atlàntic no els ha afectat ni de lluny.

Dissabte, desafiant els preus abusius del cinema, vaig anar a veure Shame. Creieu-me (o no, com volgueu), una petita obra d'art. Una peli capaç de fer-te respirar la tristor d'un acte com el sexe (que es suposa que hauria de ser lúdic) vist des de la besant d'una adicció més, pura i dura (mai millor dit). Un guió esplèndid, una història plena de sexe però prenent aquest com un simple acte mecànic, sense res d'emoció ni sentiments, amb desesperança inclús, gaire bé sombria.

Pel que fa a direcció, l'Steve McQueen (sí, igual que l'actor ja fallescut) té un toc especial pels primers planos, per fer-te sentir en ocasions incòmode com si fosis una mena de mirón. I què dir dels actors, genial en Fassbender (però no sóc gens parcial, sóc una fan incondicional, gaire bé una hooligan) i molt bé la Carey Mooligan.

En resum,aneu a veure-la. Però tingueu cura amb qui aneu. I sobre tot no feu comparacions.

Cap problema

Que quedi ben clar que jo respecto molt a les persones que, amb alguna dificultat afegida, s'atreveix amb tot, però sovint hi han discapacitats que deixen una imatge de "aquí no passa res; si un vol, pot; o cap problema" i això a la resta ens pot fer molt de mal.

Tot això ve arrel d'una entrevista que avui l'Arús li ha fet a un noi de 21 anys, usuari de cadira de rodes, que viatja pel món amb la seva cadira i sense diners, o sigui fent auto-stop o dormint al carrer o al camp. Primera en la front, l'Alfons li diu que abans de l'entrevista, tots els del programa patien perquè a l'accés al plató hi ha un esgraó i ell (que ho ha saltat amb gràcia) diu "cap problema"..............perdona'm???????? Evidentment li ha faltat dir "per mi", perquè pel 60% dels usuaris de cadira, això és una barrera com una casa. Me'n alegra que un esgraó no sigui un problema, ni per ell ni pels que els fan. Els que portem anys treballant en la supressió de barreres aquest tipus de declaracions ens fan més mal més que quan l'encarregat d'un hotel, després de dir-te que és accessible i que hi ha ascensor, justifica l'esgraó que hi ha per accedir a l'ascensor dient "només hi ha un".

Però per desgràcia, aquest tipus de discapacitats són els que reben la publicitat, " què valents que són, què macus, veus? no necessiten res, la voluntat i les ganes són el primer". Fal·làcies. La resta (o sigui la majoria) són els que han de sobreviure amb la m........... de la pensió que donen, sense gaire bé poder sortir de casa gràcies a les barreres. Aquests són els valents.