Fets complerts

Vaig tornar de viatge a mitjans de setembre, del meu viatge llarg, 15 dies,  a Nova  York i Washington i el jet lag  sumat a un refredat d'intensitat 8 m'han tingut fora de combat durant tot aquest temps, les meves neurones no estaven en condicions per composar frases que   tinguessin sentit.  Però ara ja estic aqui una altra vegada i aquestes tres setmanetes dia sí i dia també han passat coses que voldria haver comentat, però senzillament era incapaç de poder expressar-ho, així que faig una recopilació:

• Molt  parlen els americans de què si aquí cada vegada hi ha més gent fent recerques als contenidors, de què no  volen ser com Espanya, etc. etc. És veritat aquí la cosa està "mu malita", però ells no poden presumir, jo que he estat sis vegades als EEUU mai havia vist tants pidolaïres; no es pot veure gent obrint els contenidors, perquè allà estan amagats als carrerons, però sí que he vist persones rebuscant als de les botigues de menjar; l'inversió en manteniment de  les estructures d'urbanisme  de la ciutat és 0.......és més fàcil veure la broça a l'ull aliè.
• Les retallades han arribat a límits immorals, un  exemple, jo que cobrava  250€ de  la llei de discapacitat, me l'han retallat un 15%, com a tots  els meus companys............en canvi a l'esglèsia l'any vinent li pujen la subvenció 3,2 milions d'euros.
• Estava fora l'11 S, així que quan vaig tornar, em vaig trobar amb el furor  independentista i, ho sento per  tots els independentalibans, però no puc estar més en desacord. Ara no tocava,  això fa  3 anys hauria tingut sentit, ara   em sembla que us esteu deixant manipular per un politicastre amb infules d'emperador. Independentisme per protegir el  sentit i les seyes d'identitat catalanes ho puc acceptar (comprendre no, perquè en un món en el que cal unitat no és lògic que parlem de separatisme), però és que la raó principal és per diners. Estem donant peus al tòpic. He descobert que a madridista, atea, discapacitada, i socialista he de sumar federalista.

I hi ha més, de sanitat, cultura, agravis comparatius, esports.............però això és una altra història i no vull aburrir a ningú.

Refrescant

Amb aquestes calors venen bé les coses refrescants, una no pot digerir un cocido ni, parlant de cinema,  com  ara, les neurones estan en  condicions de fer  front a un Von Trier.

Per això ahir vaig disfrutar com una vaca (com s'acostuma a dir),  Los Mercenarios 2 és tot el  que promet, un simple "divertimento". Per una seguidora  de les pelis d'acció, com jo, hi ha múltiples  referències a pel·lícules mítiques d'aquest gènere,    com ara el "sayonara baby"  i el "volveré"  de Terminator o el "yipi ka yei" de Jungla  de cristal però dites, la majoria de vegades, per altra figura de l'star system.

No parlem  de guió (de fet, hi havia?), la peli és hora i mitja de testosterona (una mica caducada) d'una panda  d'"amigotes" donant canya i rient-se d'ells mateixos. Perquè aquesta és una de les millors armes de la peli, un grapat de monstres del  cinema d'acció (Stallone, Schwarzennegger, Willis,  Van Damme, Norris, Statham, Li) parodiant-se uns als altres. No sé si el que pretenien era aquesta paròdia, però us asseguro que ho han  aconseguit amb escreix.

Pel que fa al treball actoral, feia temps que no veia tal aglomeració de liftings i bòtox per metre quadrat, en Jet Li gaire bé no  s'el veu perquè  surt 10 minutss, però és la primera pelea que veig d'ell emulant en Jackie Chan, el  metge que va operar  a l'Stallone  deu ser el mateix del nas de Belen Esteban, l'ex-governador de Califòrniia   s'ha passat amb el  bòtox............Jo em quedo amb les baralles de l'Statham i el iogurin d'en Hemsworth (no tan  musculat com el seu germà Thor,   però amb més ulls).

Si dessitjeu passar una estona molt entretinguda,  sense haver de pensar en res i comprovant que el temps passa per tothom (per alguns millor que per altres),  aneu a veure-la.

Eximents injustificables

La   violència de gènere ja no és notícia, ara estem més capficats amb això de la crisi, les retallades i la tardor calenteta que es prepara. A més, arriba un moment que les injustícies ens desborden, i aquesta és una més.

Resulta que fa uns mesos un jutjat de primera instància va condemnar un home per malractar  físicament la seva dona, fins aqui tot bé. El maltractador va presentar recurs al Suprem i quan aquests han redactat l'informe per reduir-li la condemna han considerat   com a eximent la seva professió...........és membre condecorat de l'exèrcit espanyol.

O sigui que si tens una professió que genera molta testosterona pots abusar físicament de la teva companya, tenen llicència per maltractar els policies, els guàrdia  civils, i   els membres de seguretat  de l'estat. Ara bé si ets administratiu,  educador o qualsevol altre professió no unifomada ets un monstre.

Això planteja  sèries dubtes, quines sí  i quines no?  Un boxejador que es passa el dia repartint llenya pot fer el mateix quan arriba a casa perquè no pot desconnectar?  O si no té medalles o  títols no? ; un carnisser pot fer servir els ganivets amb  la   seva parella? O si no estan homologats no?...............

Difícils decisions, tot  i què si ets la persona que ha patit els maltractaments, t'és ben  igual d'on venen els cops,  la qüestió és que venen i quie són injustificables.

Prometheus

Dimarts.............cinema, cosa que ja comença a ser habitual (coses de descomptes al  preu) i,  com no, un altre  blockbuster, aquesta vegada Prometheus.

D'en Ridley Scott crec que ho he vist tot, i treient 1492, la conquista del paraíso, totes m'han agradat en certa mesura, destacant Alien, Blade Runner i Gladiator i de les tres aquesta nova peli en té alguna cosa. D'Alien evidentment l'explicació del seu origen i  l'atmosfera opresiva, tancada. els ensurts i com no  les difícils relacions entre els viatgers de la nau; de Blade Runner el caràcter estoic despreocupat i sense escrúpols del robot, en aquest cas sense límit de caducitat (la qual cosa li treu aquest sentit d'urgència per viure), orgullós de ser qui és; i d'en Gladiator, la duresa del protagonista (en aquest cas una dona), que a la vegada mostra la seva vulnerabilitat, per mí mollt semblant a la tinent Ripley d'Alien. No és comparable amb cap d'aquestes tres obres mestres, però és bona, no inolvidable, però si et va agradar el primer passatger aquesta no te    la pots perdre.

I què dir dels interprets? En Fassbender està inmens, una barreja d'en Data, en Batty (el replicant de Blade Runner) i qualsevol sociòpata,  la Noomi Rapace demostra que és camaleònica  (de Lisbeth Salander de Millenium, la americana,  a aquesta hi ha un món) i promet molt, i una freda (gare bé congelada) Chartlize Theron.

En definitiva, a part d'alguna feblesa  de guió, és una bona peli que et manté lligada  al seient i no et fa venir ganes de mirar el rellotge. 

De cinema

Ahir  vaig anar al   cinema,   cosa que juntament amb gaudir del pirateig, ajuda a fugir un xic de tot plegat. Ja tocava la nova d'en Batman El caballero oscuro: la leyenda renace, diuen que l'última, tal i com està la  creativitat a Hollywood no ho crec, però de moment acceptem pop com  a animal domèstic.

Havia llegit alguna crítica negativa, que si era aburrida, que a nivell interpretatiu els actors ja ho havien donat tot a la segona part, i pot ser hi anava  amb una mica de desconfiança, però la primera mitja hora ja es va encarregar de demolir barreres.........em va tenir enganxada les dues hores i tres quarts que dura la cinta.

L'acció és trepidant a la qual cosa ajuden els efectes especials, sobre tot fixeu-vos en la moto o en l'avió. Les interpretacions són de primera, en Bale està magnífic (clar que ell pot fer el que vulgui des d'entrenador ionqui a The fighter, a John Connor a Terminator salvation),  els secundaris de luxe, magnifics en Gary Oldman  o en Matthew Modine, què dir de les actrius: la Marion Cotillard brilla i l'Anne Hathaway de Catwoman està sensacional (no és just que un tratge de   cuir li quedi tan bé a ningú).

A part d'algunes incongruències al guió  (però al final qui li demana molta coherència a una història de superherois), i del record nefast que deixarà l'assessí de Denver,  a mí la peli em va agradar molt i us aseguro que va fer que m'oblidès de tot, inclús dels 6€ que em va costar l'entrada,   en dia de l'espectador i encara sense la pujada de l''IVA.............això sí, a la sala erem 5.

De què riu?

Ja us vaig dir que últimament no puc mirar els telenotícies més d’un quart d’hora, però hi ha dies que fins això ja és massa. Sense anar més lluny, ahir vaig veure l’entrada de part de l’equip del Govern al Parlament per anunciar un altre paquet de retallades, bestials, i la meva pregunta és, de què riu la Soraya?

Pot ser de la pujada de 17 punts de cop en el material escolar, la qual cosa obliga als escolars a justificar qualsevol despesa davant dels auditors més durs del país, els pares. Bolis, paper, gomes, articles de luxe.

Pot ser de la pujada de 13 punts de cop en el cinema, la qual cosa ens dóna als espectadors més raons per continuar piratejant (ho sento per la llei Sinde, descansi en pau), ja no parlo de les sales que hauran de tancar, els llocs de feïna perduts, etc…… Això em recorda a altres secles, cultura………….caca.

Pot ser de les paraules d’en Montoro (o d’en Guindos no ho sé, és igual, el contingut és el mateix) que va demanar un esforç a tots els espanyols davant de les retallades. Perdoneu?........No cal que faci demagògia, tots coneixem en Fabra, Matas, Millet, l’Esperança, en Rato, els de Caixa Galícia, la CAM, l'Urdangarin………….aquests també són espanyols, no?, els exigirem que ens tornin els fons malversats? Amb això es podrien pagar moltes gomes, llàpissos i llibretes.

Jo vull pensar que riu perquè es feliç de pensar on és ella i on sóm nosaltres, perquè no vull ni imaginar que s’està rient de tots, o sí?

El món a les seves mans

Un altre artícul meu publicat a una revista:

"Aquest títol d’una peli d’aventures de principis dels 50 (per cert, molt recomenable) ve a expressar d’aguna manera el que ha suposat el desenvolupament de les noves tecnologies per les persones amb discapacitat física.

Vam començar per l’accés a Internet, per fi es podia comunicar amb amics sense tenir en compte la distància física; per fi es podia viatjar tenint el control absolut de tot; per fi es podia estudiar des de casa, llegir sense haver de comprar el periòdic o el llibre, treballar a la teva pròpia habitació (despentinat, en pijama, a qui li importaria), o senzillament mirar porno.

Tot i què ………hi ha un problema que tothom pateix, i què és més greu en el cas d’una persona amb discapacitat: l’aïllament. Ha costat molt que les persones amb discapacitat surtin del sac de col•lectiu marginal i en ocasions molest. En canvi ara tot és massa fàcil, per què surtir de casa si ja ho tenim tot? Amb un ordinador i una línia ADSL tot solucionat, com diria en DiCaprio “sóc el reï del món”. Molt perillós.

Un dels principals problemes del col•lectiu de persones amb discapacitat és que es deixa veure poc, no formen part de cap organisme de decisió, no agafen el transport públic, hi ha pocs usuaris de cadira de rodes a les universitats o als actes lúdics……..en definitiva no apareixen (“por discapacitado no me viene nada” que dirien a telefònica). Amb Internet i posteriorment amb les xarxes socials (Facebook, Twiter, Twenty, etc.) hem donat un pas de gegant endavant i dos (de capgros) enrrera. Molt difícil.

És clar que per la gent molt afectada és una finestra al món al qual no podran accedir-hi mai, però per la resta (la majoria), s’ha convertit en un silló de relax. Massa mastegat.A molts aquest avenç tecnològic ens agafa ja una mica grans (segons el DNI), per tant ja estem acostumats a viure amb les cartes que ens han tocat, ja ens hem fet a l’idea de què hem de lluitar per tot, que si volem qualsevol cosa ens l’hem de treballar molt, o sigui tenim una cultura de l’esforç molt arrelada.

Les noves tecnologies han creat al col•lectiu una obligació més (no ens bastava amb haver de demostrar cada dia que no només sóm iguals que la resta però amb necessitats especials, sino que valem el mateix que qualsevol “vàlid”) hem d’aprendre a prioritzar. No estem acostumats, perquè fins ara no haviem tingut opcions, haviem de fer el que podiem (dintre de les nostres possibilitats), però ara “podemos”. Podem escollir si anirem a buscar el periòdic o ens el llegirem on-line, si anirem al cinema o ens descarregarem la peli (mentre la llei Sinde ho permeti), si trucarem a un amic per parlar o li enviarem un e-mail, SMS o twiit………. Massa eleccions.

La pregunta del milió és: sabrem escollir el millor per nosaltres? O, voldrem?"