Avui tenia una visita mèdica (rutinària) a l'institut Guttmann i la veritat és que fins i tot jo, que ja estic feta a gaire bé tot el que afecta al nostre col·lectiu, m'he impressionat un xic davant l'imatge de decenes de joves amb la cadira de rodes de per vida. La majoria no pasava dels 23 anys, i la majoria eren homes.
Evidentment no m'impressiona el fet que vagin en cadira, són tan vàlids com qualsevol (i pot ser més que alguns que corren pel món), m'impressiona constatar la quantitat de vides truncades que ara hauran de començar de nou amb unes dificultats afegides, no només els afectats sinò també tots els que els envolten. No ho tenen gaire fàcil, el món en el que vivim no està preparat per nosaltres.
Cada vegada som un col·lectiu més gran (per desgràcia), i amb una esperança de vida més llarga, però ens continuen tractant com a part de la societat marginal. No som un problema, no volem ser una càrrega per ningú, i sobre tot no som objecte de la pena de ningú.
Volem ser part de la solució, volem que s'ens respecti per qui som deixant de banda la discapacitat, volem el mateix que tothom: viure i deixar viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada