De què riu?

Ja us vaig dir que últimament no puc mirar els telenotícies més d’un quart d’hora, però hi ha dies que fins això ja és massa. Sense anar més lluny, ahir vaig veure l’entrada de part de l’equip del Govern al Parlament per anunciar un altre paquet de retallades, bestials, i la meva pregunta és, de què riu la Soraya?

Pot ser de la pujada de 17 punts de cop en el material escolar, la qual cosa obliga als escolars a justificar qualsevol despesa davant dels auditors més durs del país, els pares. Bolis, paper, gomes, articles de luxe.

Pot ser de la pujada de 13 punts de cop en el cinema, la qual cosa ens dóna als espectadors més raons per continuar piratejant (ho sento per la llei Sinde, descansi en pau), ja no parlo de les sales que hauran de tancar, els llocs de feïna perduts, etc…… Això em recorda a altres secles, cultura………….caca.

Pot ser de les paraules d’en Montoro (o d’en Guindos no ho sé, és igual, el contingut és el mateix) que va demanar un esforç a tots els espanyols davant de les retallades. Perdoneu?........No cal que faci demagògia, tots coneixem en Fabra, Matas, Millet, l’Esperança, en Rato, els de Caixa Galícia, la CAM, l'Urdangarin………….aquests també són espanyols, no?, els exigirem que ens tornin els fons malversats? Amb això es podrien pagar moltes gomes, llàpissos i llibretes.

Jo vull pensar que riu perquè es feliç de pensar on és ella i on sóm nosaltres, perquè no vull ni imaginar que s’està rient de tots, o sí?

El món a les seves mans

Un altre artícul meu publicat a una revista:

"Aquest títol d’una peli d’aventures de principis dels 50 (per cert, molt recomenable) ve a expressar d’aguna manera el que ha suposat el desenvolupament de les noves tecnologies per les persones amb discapacitat física.

Vam començar per l’accés a Internet, per fi es podia comunicar amb amics sense tenir en compte la distància física; per fi es podia viatjar tenint el control absolut de tot; per fi es podia estudiar des de casa, llegir sense haver de comprar el periòdic o el llibre, treballar a la teva pròpia habitació (despentinat, en pijama, a qui li importaria), o senzillament mirar porno.

Tot i què ………hi ha un problema que tothom pateix, i què és més greu en el cas d’una persona amb discapacitat: l’aïllament. Ha costat molt que les persones amb discapacitat surtin del sac de col•lectiu marginal i en ocasions molest. En canvi ara tot és massa fàcil, per què surtir de casa si ja ho tenim tot? Amb un ordinador i una línia ADSL tot solucionat, com diria en DiCaprio “sóc el reï del món”. Molt perillós.

Un dels principals problemes del col•lectiu de persones amb discapacitat és que es deixa veure poc, no formen part de cap organisme de decisió, no agafen el transport públic, hi ha pocs usuaris de cadira de rodes a les universitats o als actes lúdics……..en definitiva no apareixen (“por discapacitado no me viene nada” que dirien a telefònica). Amb Internet i posteriorment amb les xarxes socials (Facebook, Twiter, Twenty, etc.) hem donat un pas de gegant endavant i dos (de capgros) enrrera. Molt difícil.

És clar que per la gent molt afectada és una finestra al món al qual no podran accedir-hi mai, però per la resta (la majoria), s’ha convertit en un silló de relax. Massa mastegat.A molts aquest avenç tecnològic ens agafa ja una mica grans (segons el DNI), per tant ja estem acostumats a viure amb les cartes que ens han tocat, ja ens hem fet a l’idea de què hem de lluitar per tot, que si volem qualsevol cosa ens l’hem de treballar molt, o sigui tenim una cultura de l’esforç molt arrelada.

Les noves tecnologies han creat al col•lectiu una obligació més (no ens bastava amb haver de demostrar cada dia que no només sóm iguals que la resta però amb necessitats especials, sino que valem el mateix que qualsevol “vàlid”) hem d’aprendre a prioritzar. No estem acostumats, perquè fins ara no haviem tingut opcions, haviem de fer el que podiem (dintre de les nostres possibilitats), però ara “podemos”. Podem escollir si anirem a buscar el periòdic o ens el llegirem on-line, si anirem al cinema o ens descarregarem la peli (mentre la llei Sinde ho permeti), si trucarem a un amic per parlar o li enviarem un e-mail, SMS o twiit………. Massa eleccions.

La pregunta del milió és: sabrem escollir el millor per nosaltres? O, voldrem?"

Una altra al front

El  govern  a modus globus sonda (Déu meu quina por….) s’està plantejant que no només copaguem els medicaments sinò que proposa que 256 fàrmacs siguin de pagament en la seva totalitat. Això ja és de pixar i no treure gota.

Mirant una mica per sobre la llista  ens trobem que la diarrea (la mental no  que aquesta és la que ells pateixen i nosaltres la paguem) no ens la subvencionen, primer ens la causen i després hem de comprar de  la nostra butxaca el remei (això  em sóna: p…. i pagar el llit); tampoc podem  patir estrenyment, perquè per emplenar  de m……. el   país ja estan ells; ni ens poden receptar un antiàcid  per pair les  notícies que    ens arriben (rescats bancaris i altres estafes).

La ministra Mato (bon nom per una ministra de  Sanitat d’aquest país de pandereta) diu que seria bo canviar als remeis naturals, per una part és lògic perquè la medicina alternativa és de caire privat, de vegades cara i la Seguretat Social no contribueix en res. Però per atra banda, qui ensenyarà als metges a receptar-la?, deixaran de posar-te cara rara (com  si els diguéssis que vas sacrificar una cabra en lluna plena)  quan els informes que prefereixes infusions a pastilles?, posaran música de chill out als ambulatoris?, les farmàcies començaran a fer olor  a patxuli i a altres herbes de la risa?

Totes aquestes preguntes i moltes d’altres només podran ser  contestades quan algú d’aquest intrèpid govern (i per això, com diria en Coco de Barri Sèsam, serveix amiguets la majoria absoluta) sàpiga el que es fa…………o sigui mai.

Quina serà la propera?. Ja tremolo.

I no passa res

Hauria  moltes coses amb  les que hauriem de dir: fins aquí hem arribat, però  tot el contrari, estem acceptant que no passa res,  donem per bó el que ens diuen i, molt pitjor, el que ens fan. Desconeixement?, passotisme?, por?..........qui ho sap, pot ser  un xic de tot. Jo acostumo  a treure'm un pes de sobre fent-vos cinc cèntims de les coses que més "m'emparanoien", a saber:

• Respecto molt als creients, però l'esglèsia catòlica s'està retractant bé en aquesta crisi, segons monsenyor Rouco estem   vivint no només una crisi econòmica  sinò també moral (fins aquí tots d'acord), diu que les persones valoravem massa el luxe i les possessions materials...............QUÈ?............Això ho diu una organització que està exempte de l'IBI (que a mi em cobren anualment i si no ho pagués m'embargarien la m. de pensió que tinc); que amb el govern del sr. Aznar va inscriure la mezquita de Còrdova al seu nom i ara cobra les entrades  als turistes mentres les arques públiques s'encarreguen de pagar el manteniment; que fa que recalifiquin terrenys seus que s'utilitzaven per una funció social amb l'objectiu de construir parkings o vivendes de luxe, etc. etc. I a sobre demanen aportacions en la casella de la declaració de renda, ho   publiciten per ràdio i TV i els que sóm com jo ens venen arcades cada vegada que ho sentim.
• El   govern s'ha tret de la màniga una amnistia  fiscal per si de cas teniu per casa 2 o 3 milions d'euros que no podeu justificar però que necessiteu posar al banc per poder treballar amb ells. Només haureu de pagar un 10% de la quantitat que declareu. Això  quan jo era jove es deia "blanquejar diners".  Ara, que quedi clar que si ets discapacitat i rebs una ajuda tècnica (una grua, una cadira elèctrica...)  a l'hora de fer la declaració (si és que l'has de fer) l'has d'incloure, perquè si no ho  fas i t'agafen, et multaran.
• El  president del Consell General del Poder Judicial no vol donar     cap explicació sobre unes despeses personals que va carregar al pressupost de la seva oficina. Evidentment no és la quantitat monetària el que em molesta, és la prepotència, és la postura "porque yo lo valgo y usted no sabe con quién está hablando".

I no passa res.

Menys mal que el divendres comença l'Eurocopa i després els JJOO, què  ens importarà ja la prima de risc, Bankia, en Divar, l'Urdangarín, l'atur,  l'IVA, l'IRPF.........

Per riure.........o plorar

Ens fem grans

Ahir  vaig anar a veure Sombras tenebrosas i, a part de les característiques de la peli de les quals en parlarem   després, me'n vaig  adonar d'una cosa que ja fa temps sospitava però no volia acceptar, m'he fet gran.

La peli està basada en una sèrie de televisió molt antiga (en blanc  i negre) i la música respecta el temps, doncs me la  coneixia tota, inclús algunes cançons les podia cantar. Tres  files de seients davant meu hi havien uns nens de no més de 15 anys que debien pensar que allò era juràsic. Ja havia rebut una senyal un dia que a la tele parlaven del Capitán tan i jo no només sabia qui  era sinò que el podia visualitzar, o sigui que ja és una realitat, comenzo a pertanyer a la penya del  "sinofós".

A part de l'evidència de la meva decadència, la peli no em va agradar, potser serà considerada una obra mestra per part de la crítica, però jo la vaig trobar pesada, lenta, amb uns rampells   magnífics, però res més. I això que a mi m'agrada molt en  Depp, però de vegades es passa molt de voltes, clar que les pelis d'en Barton ja li permeten estar sobrepassat. A mí que m'agradava   la sèrie, la peli m'ha   decepcionat bastant, han deixat al Barnabás Collins com si fos una paròdia d'en José Mota (i m'encanta en José   Mota). 

Això sí,  per qui l'agrada l'univers Tim  Barton, una  goçada.

On són?

Es busquen, preferentment vius, uns quants conceptes:  respecte, educació, paciència  i tolerància. La recompensa per la seva trobada serà moral (perquè amb la que està   caient no estem per despeses extres).

Els tres primers ja feia temps  que estaven molt diluïts, que donaven senyals  d'alarma, que cada vegada eren més difícils de trobar,   fins que ara ja estan més ocults  que el sex appeal  de Soraya Sáez. Recordem    un xic les senyals d'alarma (des de la meva cadira) que es van poder apreciar abans de desaparèixer els esmentats: quan pujava a l'autobús havia de demanar si es plau que deixessin lliure el  lloc per cadires; al baixar si el  conductor baixava primer la rampa, la gent es queixava; anant  pel carrer encara que la gent em veiés, es llançava (de vegades no literalment) a sobre meu per poder anar més ràpid (en aquests casos no puc evitar el dessitg de  menjar-me uns quants turmells); si trigaven en posar l'elevador per pujar al tren, la gent en lloc d'entrar per una altra porta, feien corredisses per tal d'entrar els primers; a un teatre quan a una dóna li vam vendre entrades per la mateixa llotja que a   mí, em va dir "si, però  jo he pagat per aquestes  entrades" com si a mí (pel fet de ser discapacitada) me les haguèssin regalat...........

Pel que fa a l'últim , el   detonant per la seva desaparició ha estat la crisi. No és que aquest concepte estigués molt arrelat, però qui abans era útil ara representa una molèstia, és només una càrrega que ens hem de treure de sobre.

Qui tingui notícies dels  desapareguts que se les calli, no sigui que apareixi un neonazi (quina por) i se les faci empassar.