Semblava bonic, però.............

Com a persona discapacitada amb un grau alt de minusvalia, jo rebo una pensió......bé, jo no, la cobra la meva mare, perque quan la vaig demanar el departament oportú de la Generalitat, resulta que no tenia dret perquè a casa entraven 5000 ptes. més del sou mínim interprofessional (entre els tres que som), així que al final la meva mare va acabar rebent l'ajuda per fill a càrrec -ara uns 480€. Uns anys després, l'esmentat departament (no dic el nom perquè ha canviat i canvia tant que igual quan llegiu aquest articulet, hagi canviat una altra vegada) em va concedir una altra subvenció en concepte d'ajuda per viure en família (aquesta si que la cobro jo) de 89€.
Quan es va aprovar la Llei de Dependència, vaig demanar la valoració, i......sorpresa, resulta que tenia el grau adequat. Les ganes de riure (per no haver de plorar) van surggir quan em van dir el que em donaven. Per si no ho sabeu, aquesta llei és estatal, però les ajudes que ofereixen les gestiona la Generalitat, una vegada teniu present aquesta dada, continuem. Bé, com jo no necessito una cuidadora externa (ja tinc a la meva mare) ni plaça de residència, em donen la quantitat que em pertoca..................240€. Però aqui no acaba tot, com resulta que el departament sense nom pensa que cobro massa, m'han tret els 89€.
Pot ser ja em podré comprar el xalet a la platja. Sense comentaris.

No ho tenim gaire clar

Avui tenia una visita mèdica (rutinària) a l'institut Guttmann i la veritat és que fins i tot jo, que ja estic feta a gaire bé tot el que afecta al nostre col·lectiu, m'he impressionat un xic davant l'imatge de decenes de joves amb la cadira de rodes de per vida. La majoria no pasava dels 23 anys, i la majoria eren homes.

Evidentment no m'impressiona el fet que vagin en cadira, són tan vàlids com qualsevol (i pot ser més que alguns que corren pel món), m'impressiona constatar la quantitat de vides truncades que ara hauran de començar de nou amb unes dificultats afegides, no només els afectats sinò també tots els que els envolten. No ho tenen gaire fàcil, el món en el que vivim no està preparat per nosaltres.

Cada vegada som un col·lectiu més gran (per desgràcia), i amb una esperança de vida més llarga, però ens continuen tractant com a part de la societat marginal. No som un problema, no volem ser una càrrega per ningú, i sobre tot no som objecte de la pena de ningú.

Volem ser part de la solució, volem que s'ens respecti per qui som deixant de banda la discapacitat, volem el mateix que tothom: viure i deixar viure.

Otros mundos

Todos sabemos lo del primer mundo y el tercer mundo, pero además hay otros mundos, el martes me lo demostraron y hoy quiero que vosotros lo veais también. El lugar en el que naces condiciona que pertenezcas a un mundo u otro, y la fuerza de voluntad hace que puedas fluctuar entre uno y otro. Pero hay personas que, sencillamente, siempre estarán en esos otros mundos porque para ellos no hay otros.
Los mundos de Yuppie existen, es donde viven personas como Aznar, Bush, y muchos otros que no conocemos pero haberlos, haylos...............seguro. La prueba definitiva de su existencia son unas declaraciones de Aznar sobre Irak, en las que aseguraba que gracias a la guerra había más libertad y más seguridad en el país (o sea que Irak va bien), cosa que también opina su amigo Bush. ¿Veis? los mundos de Yuppie existen, porque si no fuera así tendria que aceptar que ese tipo de opiniones las sostienen personas que viven en el mismo mundo que yo, y sería difícil de soportar, prefiero creer en que no compartimos el mismo espacio vital.
Una cosa más, Sr. Aznar, es una pena que los 7 niños irakíes que murieron el mismo día que usted hizo sus declaraciones, vivieran en el mundo real, no en el de usted.

Prevenir, a temps?

Ara que les dones ja haviem assumit que haviem d'anar una vegada l'any al ginecòlec com a mètode preventiu d'un possible problema greu, resulta que la concepció que té el nostre sistema de salut de consulta de revisió és de TRES anys.

Està clar que aquest és un plaç totalment excesiu, perquè per desgràcia, quan nosaltres detectem el problema és que ja està avançat. I això representa un tractament llarg, penós i costós.

No seria més barat -i parlar de diners quan parlem de malalties em sembla de mal gust- posar més mitjans al nostre abast per no haver d'arribar a aquest punt? I no seria menys traumàtic?

La veritat és que jo, fins ara, havia estat una privilegiada (sense saber-ho), perquè com a usuària dels serveis de l'Institut Guttmann tenia visita ginecològica cada any (mamografia inclosa), però des que s'ha tret aquesta especialitat d'allà, fa dos anys, estic intentant fer-me una revisió. I està resultant més difícil que trobar una neurona en funcionament al cervell d'en Bush.
Aquesta és una altra manera sutil de dir-nos que ens hem de fer una assegurança particular? Doncs jo, com a persona amb discapacitat física, ho tinc clar, perquè les asseguradores no m'admeten. Però aquest és un altre tema.
Una altra vegada ens penalitzen per ser el que som.

Anem a pitjor

Encara que cada vegada sigui més fàcil comunicar-se, cada vegada ens comuniquem pitjor i menys, hem perdut l'habilitat d'utilitzar el nostre idioma (sigui el que sigui). Actualment, en campanya electoral els partits majoritaris s'empenyen en que es parli l'anglès, per què? Si encara no dominem el llenguatge amb el qual hem crescut, hem d'afegir un altre? Suposo que així es nota menys que no parlem cap.

Jo faig classes a nenes de 3r. i 4t. d'ESO, de l'ensenyament públic i concertat, i cada dia sento més pena, ni idea de redactar (què és aixó?), ni en català, ni en castellà i evidentment tampoc en anglès, i ja ni toco el tema de les faltes d'ortografia. I a l'hora de parlar,l'assumpte ja és un xic més patètic. El vocabulari es veu molt reduït, els connectors estan desaparescuts en combat, etc. Això sí, tot és "guay".

No podem demanar que tinguin un vocabulari anglès quan no saben el que és un sinònim o el que significa "fastuòs" o "espléndido"...............o moltes altres.

Podeu pensar que com què necessiten ajuda particular, són les meves alumnes les que tenen mancances, ja m'agradaria que fos així, però no, només heu de posar l'orella quan hi ha un grup de joves parlant.

I no s'us acudeixi demanar-los la seva opinió sobre qualsevol cosa: política, religió, cinema, o el que sigui, simplement no saben no contesten.

Això si que forma part d'una peli de por.

Pensadlo bien antes.

Es cierto que cuando adquirimos la discapacidad perdemos muchas cosas, ya os hablé una vez de la pérdida de nuestra identidad sexual, que nos convertimos en el sexo de la silla. Otra cosa importante que desaparece es nuestra capacidad de improvisación.

Nos obligan a ser previsibles, metódicos. Uno de los mejores ejemplos, la RENFE. Sí, podemos coger el tren (según la estación), pero siempre que lo decidamos con uno o dos días de antelación, ya no tenemos urgencias, ya no tenemos imprevistos.

Si eres usuario de silla de ruedas y necesitas coger el tren, tienes que llamar a un teléfono (que creo que es de Madrid, lo cual es como mínimo sorprendente si lo que quieres es ir de Girona a Figueres) e informar de tu -súbita e inoportuna- decisión de querer ir en tren.

Es difícil encontrar una razón a ésto, pero somos libres de imaginarla: poner una rampa móvil es tan complicado que se necesita un técnico cualificado -y cinco operarios-; en la vida no se pueden tomar decisiones precipitadas, así tenemos tiempo de replanteárnoslo; nos sobreprotegen -siempre podemos hacernos daño-; etc.

Hasta viajando somos ciudadanos de tercera.

Qüestió de prioritats

Diumenge vaig anar a veure "Sweeney Todd", a mí em va agradar, estic segura que és una peli que no té termes mitjans, o t'agrada o l'odies. Però jo no soc crític, aquest no era el meu objectiu, era una introducció per tractar d'una alra cosa.

Sóc una amant del cinema, que no una cinèfila, però ara ja he passat a ser una simple pirata, vui dir que el meu emule treballa més que McGyver al BAUHAUS.

Amb una pensió no contributiva i el preu d'una entrada de cinema a 6,20€ no puc escollir, a més, normalment, necessito ajuda d'una altra persona, i si aquesta persona no és de la família o un amic, he de pagar la seva entrada. O sigui que ja em poso en 12€. I ja ha arribat un moment en què ja és una qüestió de prioritats, no pago el telèfon o el gas?.

Així que m'heu de comprendre, no vui haver d'escollir entre parlar amb els meus amics, navegar per Internet, estar a gust a casa meva o gaudir d'un dels meus hobbyes favorits: el cinema.

Gràcies EMULE.