Obrint camins

No hi ha molt a dir sobre Avatar, la nova peli d'en James Cameron, i no hi ha molt a dir senzillament perquè em vaig quedar sense paraules. És espectacular, magnífica, una obra d'art, una d'aquelles pel·lícules que estas veient i saps que faran història, que crearan moda, igual que el seu dia va passar amb La guerra de las galaxias o Matrix.

Un metratge llarg, excesivament? Jo crec que no, de fet si hagués durat més tampoc me'n hauria adonat. Estàs tan immersa que no trobes diferència entre els personatges reals i els generats per ordinador, bé, si que la trobes, els reals són més odiosos.

De vegades quan les expectatives són molt grans, el resultat pot ser decebedor, però això no passa amb Avatar, en la meva opinió inclús les supera.

Ah! des del punt de vista d'una persona usuària de cadira de rodes, aquesta intepretació d'un paraplègic és la millor que he vit fins ara.

En resum, no us la perdeu (i sobretot en 3D), sense dubte és el principi d'una altra forma de fer cinema.

Anem amb el pas canviat

Ara que hem d'estar més units que mai, ara que volem crear una Europa gran i en la qual tots tinguem els mateixos drets, ara que tot tendeix a ser globalitzat..... precisament ara es fa un referèndum no vinculant sobre la independència de Catalunya...........calia?

L'abstenció ha estat d'un 70%, la qual cosa ja demostra que aquest és un assumpte sobre tot, per nostàlgics. Fa molts anys la independència pot ser tenia sentit, però ja no, s'ha convertit en una idea obsoleta, a extingir.

A sobre, CDC i ERC volen exigir una consulta vàlida, què passa? a Catalunya no tenim altres problemes?, cas Millet, Prenafeta, Alavedra, la manca de fons per cobrir la llei de dependència, haver d'aturar obres perquè no hi ha pressupost, el retràs en l'aprovació de l'Estatut, l'atur, etc.?. O és que aquests ja els veiem tan irresolubles que desempolsem d'altres que ja estan un xic rancis?.

El pitjor de tot és que cada vegada que fem una cosa així, sé que hauré d'aguantar a tota la quadrilla del PP parlant de que si els catalans volem trencar Espanya, que no respectem el castellà, que som una colla de separatistes insolidaris amb la resta de l'estat, i tota la m.. incendiària que se li vingui a la boca.

No vull saber el que haurà costat aquesta consulta amb un valor semblant a quan ens pregunten a qui estimem més si al pare o a la mare. Si us plau, la propera vegada les proves amb gasosa.

Això és espectacle

Abans de res, com haureu comprobat pel títol, els meus accents ja funcionen. Mitjançant una operació de neteja vaig aconsseguir (amb l'ajuda d'un amic/tècnic, of course) treure'm de sobre una veritable invasió dels troians. O sigui que ja puc tornar a escriure sense sentir que estic perpetrant un crim ortogràfic.

Ahir vaig anar a veure l'espectacle del Coro, ballet y orquesta del Ejército ruso de San Petersburgo, a l'Auditori de Girona. L'espectacle va ser magnífic, ple de ritme, electritzant, emocionant.............en fí, tots els sinònims que s'us acudeixin. La sala simfònica de l'auditori estava plena de gom a gom, amb un públic entregat i col·laborador, sens dubte dos dells moments màgics de la nit van ser quan un dels tenors va començar a cantar Granada (en perfecte castellà) i quan al final, i amb la sala en peu, van interpretar Els Segadors, l'apoteosi.

Qui digui que la música rusa és trist, senzillament no sap de què està parlant, es nota que hi ha molta esperança, lluita, amor i pel que fa al ritme, genial. Jo em vaig passar la nit amb la melodia del Kalinka al cap, i aquest matí he afegit Ojos negros, que encara que ahir no la van tocar, és la meva favorita.

La primera vegada

Una altra entrada sense accents, ja sabreu perdonar-me.

Ahir vaig passar una asignatura que tenia pendent des que vaig en cadira, la rao es que m'ho va demanar TV3 per fer una part de l'informatiu Comarques que volia comprobar l'accessibilitat de l'estacio de trens de Girona.

No havia anat en tren (al nostre pais) des que vaig en cadira, havia d'anar a Barcelona, pero ho anava ajornant. Un treballador d'Adif de l'estacio de Girona m'havia dit que si anava mitja hora abans de la sortida del tren podria agafar-lo sense haver d'avisar un dia abans. Doncs ahir em van dir el contrari, han tornat a matar la nostra espontaneitat, heu de tornar a avisar.

Havia quedat amb els de TV3 a les 9,30 per agafar el tren de les 10.15, el qual una vegada feta l'entrevista i quan nomes ens quedava gravar la pujada al tren amb la plataforma elevadora van informar-nos que no era accessible i no podia anar, que hauria d'esperar fins a les 11,30. Despres va resultar que era un error i que si podia pujar, pero els de TV3 ja s'havien anat a fer un cafe, o sigui que vaig haver d'esperar. El tren de les 11,3 era un cercanies de l'epoca de la Mari Castanya i com estava alla la tele i no es podien negar em van deixar pujar, pero que sapigueu que no porten plaça de cadira. Al final vaig arribar a Barcelona a les 13,25.

A Barcelona es una altra historia, alla si que val aixo d'estar mitja hora abans a l'estacio (accessible nomes la de Sants, pero tots els autobusos porten rampa). El tren que vaig agafar era un de nou, de mitja distancia, perfectament adaptat, amb lavabo accessible, lloc per la cadira, cinturo.

O sigui que de moment podeu anar en tren, sempre que sigui Girona-Barcelona o viceversa, ara si la destinacio es Caldes, Sils o Figueres ja son figues d'un altre paner, i jo amb aixo no puc ajudar-vos.

Cap de setmana complet

Primer de tot disculpar-me, com podreu veure al llarg d'aquest missatge, els accents brillaran per l'absencia, sembla ser que aquestes dues tecles s'han posat en vaga o be han entrat en un estat de coma profund. Volia esperar a que s'arreglessin, pero les experiencies d'aquest cap de setmana completet no puc deixar de compartir-les amb vosaltres.

Tot va començar dissabte al mati que tenia una reunio de treball d'aquestes que no pots deixar d'anar pero que invariablement estas dessitjant que s'acabin i a mes les reunions que afecten al nostre col·lectiu (el de les persones amb discapacitat), acostumen a ser molt decebedores, pero aixo es una altra historia. El que tenen de bo es que de vegades hi ha un dinar posterior, durant el qual pots xerrar amb companys que et cauen molt be, pero als que per raons diverses, nomes veus en "saraos" d'aquests. Va ser una estona molt agradable.

A la tarda havia quedat amb bons amics per anar al cinema i a sopar. Vam escollir 2012, una de les pelis apocaliptiques que venen. Si mires la peli pel guio es una m...........(perdoneu la grulleria, pero es la paraula que millor l'escau), amb moralina, fatxa.........pero els efectes especials la fan grandiosa, espectacular i ni te'n adones de les 2.40 hores que dura. Recomenable si tens clar el que vas a veure. De totes maneres el millor de la tarda-nit va ser la conversa i la companyia dels amics.

I per rematar, diumenge a l'Auditori de Girona vaig assistir a l'actuacio d'en Ryuichi Sakamoto, va ser un concert memorable,amb una musica que t'arriba directament al cor, l'ambient era perfecte, l'auditori estava ple de gom a gom, es respirava respecte. Gaire be orgasmic.

O sigui que ha estat un cap de setmana insuperable...........de moment (jo seguire intentant millorar-ho).

Per fi

Feia temps que no us parlava de cinema, no és que hagi renegat d'un dels meus passatemps favorits, és que no hi havia res per dir, moltes mediocritats, algun que altre bodri i sobre tot molta manca d'idees, de fet, penso que s'està fent millor televisió que cine (i no em refereixo a pestinyos del tipus Sin tetas no hay paraíso o Física y Quimica), però això és un altre tema que requereix una discussió a part.

Ahir, a l'espera de poder veure Ágora (he promés veure-la amb una amiga que ara se li ha ocurregut anar-se'n a Roma), per fi vaig poder gaudir d'una comèdia intel·ligent, Si la cosa funciona, i és evident que sí que funciona, en una sala plena de gent (ja ni me'n recordo de l 'última vegada que vaig veure un cinema amb tots els seients ocupats), es podia sentir el riure de tothom des del minut ú fins els crèdits.

Típic producte d'en Woody Allen, plena d'ironia, sarcasme, socarronisme, humor molt àcid i amb els seus temes estrella, la mort, l'amor, la religió.......En conjunt, per mí una petita obra d'art que demostra que la fòrmula "caca-culo-pedo-pis" en les comèdies no ho és tot (encara que predominin) i hi ha alguns que ja estem una mica farts.

Val la pena pagar l'entrada per surtir amb un somriure d'orella a orella i amb la sensació que encara hi ha esperança pel cinema.

París bien vale una misa

La cèlebre frase pronunciada per Enric IV de França segueix vigent avui dia i ara sí que li trobo tot el significat que té.

La setmana passada vaig estar sis dies a París i, igual que us vaig comentar que a Londres no pensava tornar a menys que estigués buïda de londinencs, París és una ciutat per repetir, tant és les vegades que hi vagis, segur que sempre et deixes alguna cosa per veure o per viure.

El primer adjectiu que em va venir al cap el primer dia per calificar aquesta ciutat és intensa, i a aquest ara puc afegir: viva, apassionada, magnífica, gegantina......i altres que ara no escriuré perquè això no és un diccionari. És impresionant caminar per molts barris de la ciutat sabent que han permanescut inalterables des de fa uns quatre segles, clar que hi ha obra nova, però als esmentats barris s'ha respectat l'estil arquitectònic.

Pel que fa a barreres, punt bàsic per mí, presenta els típics problemes d'una ciutat antiga, amb la cadira de rodes no podreu visitar alguns monuments o esglèsies, però amb els museus no hi ha cap problema i a sobre són gratuïts pel discapacitat i el seu acompanyant. Gairebé tots els autobusos són adaptats, estacions de metro molt poques, i hi ha una companyia de taxis especialitzats.

Podeu veure més fotos al meu altre bloc, on també són les de Londres.

Psicologia inversa

Una altra vegada us he de parlar de la grip A, no és que vulgui, és que no ho puc evitar (com deia en Valmont a Las amistades peligrosas), aquest i el de la calor que hem patit són els temes de l'estiu (que ve a ser com la cançó però pels que no cantem ni a la dutxa).

Jo no sé vosaltres, però ja estic fins al cap que cada nit (el veig mentre sopo) obrin el telenotícies amb les noves víctimes de la pandèmia,clar aquest és el titular, després quan ve el nus de l'història t'assabentes que el subjecte tenia una malaltia prèvia, acostumen a ser obesitats mòrbides o patologies respiratòries, qualsevol d'aquestes ja compliquen molt un procés gripal normal, però a veure, treïent les embarassades (que són un grup de risc elevat), quantes víctimes hi ha hagut que estiguessin sanes?. Obriran els telenotícies al desembre amb les víctimes de la grip analfabeta (la de cada any, la que no té lletra)?

Creia que la consigna primordial era: no creem psicosi. Doncs la psicologia inversa aqui ha funcionat, ja no està ben vist donar la mà al saludar (a no ser que portis a la butxaca tovalloletes d'aquestes per netejar-te-la després), fer petons (a objectes religiosos estic d'acord, però amb els personals ja és una altra història), tossir o Déu no ho vulgui esternudar. De fet, jo ara tinc una mica de tos (sense cap dubte ha estat la calor i els aires condicionats) i quan sorto al carrer em fa vergonya tossir pel que diran.

I de la declaració dels grups de risc ja ni parlo perquè el tema s'està convertint en el sainet de l'estiu. Ho expressa molt bé en Forges.

Un xic d'humor

Avui llegint El País digital, he trobat aquesta joia humorística, escrita per en Toni Garcia, que vull compartir amb vosaltres, quan acabeu penseu en la cara que posarien Rajoy, Arenas o la Cospedal. Fa més gràcia:

"Reconozcámoslo, los ingleses son raros. No es sólo su necesidad de tomar el sol durante 18 horas seguidas o su manía de comprarse sombreros mexicanos cuando visitan nuestro país (un día habrá que investigar esta última cuestión), o sus ditirámbicas despedidas de soltero: hay mucho, mucho más. Ahora bien, su sentido del humor es magistral, en eso estaremos todos de acuerdo. Y si no, pongamos un ejemplo muy ilustrativo (y absolutamente real) que causó furor en la Red hace unos meses: resulta que alguien en el penal de alta seguridad de Whitemoor, al sur de Gran Bretaña (www.hmprisonservice.gov.uk), pensó que a los convictos podría hacerles gracia un cursillo de comedia stand-up (lo que aquí llamamos monólogos). El curso en cuestión valía 8.000 libras pero, qué demonios, los chavales se lo merecen todo y ¿para qué están los penales de alta seguridad? Se abrió la inscripción y se apuntaron unos cuantos presos. El curso empezó y a los tres días el mismísimo secretario de Justicia, Jack Straw, ordenó su clausura fulminante. ¿Por qué? Resulta que entre los aspirantes a comediante había dos asesinos, y -ojo al dato- un miembro de Al Qaeda. Este último, Zia Ul Haq, de 29 años de edad, detenido cuando con algunos colegas ultimaba un plan para remodelar Londres con unas cuantas bombas, sucias para más señas (de esas cuyo efecto no se quita con unos kleenex y una pastilla de jabón, al contrario de lo que sucede con la gripe A).

De los asesinos nadie se había quejado, faltaría más, pero del tío de Al Qaeda, sí. Seamos sinceros, ¿de qué se va a reír un hombre que cree que volándose por los aires va a llegar a un sitio donde hay 72 vírgenes esperándole? La primera clase debió de ser memorable: "Bueno, ¿alguien tiene alguna pregunta antes de empezar? Tú, el de la última fila, el aprendiz de terrorista". "Sí, sólo quería decir que si alguien dice algo malo u ofensivo o cómico de Alá, Mahoma, la yihad, Bin Laden, Mohamed Atta, el mulá Omar, los talibanes, los musulmanes, los turbantes, los kebabs, los burkas, el imán Jomeini o el calor que hace en Afganistán me veré obligado a matarlo. Gracias".

Es público y notorio que en Al Qaeda nadie se ríe, excepto si explota algo, así que lo del señor Ul Haq merece un respeto. Quién sabe, dentro de 18 años (pena a la que fue condenado), cuando salga de prisión podría ser terrorista de día y comediante -con diploma- de noche: una doble vida impenetrable. Nadie sabría que el tipo que te estaba contando chistes ayer por la noche sería el mismo que intentaría hacerte volar por los aires a la mañana siguiente. Y sin ni siquiera haber dormido. Todo un cerebro del crimen el tal Ul Haq, no cabe ninguna duda.

Obviamente los periódicos británicos (www.guardian.co.uk, www.timesonline.co.uk, www.telegraph.co.uk) hablaron largo y tendido del tema, y por una vez hicieron bien. Reconozcámoslo: si esto llega a pasar en España se hubiera montado el berenjenal del siglo (sólo cambien Al Qaeda por ETA y Ul Haq por Urrusolo Sistiaga). A lo mejor entonces no nos haría tanta gracia, aunque tenerla, la tiene."

Ja n'estic farta

D'acord, estem en crisi (més per uns que per d'altres), els diners no ens sobren, i ara, a sobre, en període estiuenc a tots ens agradaria sortir més, o anar de vacances, o senzillament poder dir que estem de vacances, tombar-se al sofà a gratar-se la pantxa i no haver de pensar si podrem pagar l'hipoteca o si podrem menjar.

Però la crisi no és excusa per tota aquesta publicitat que em trobo fins a la sopa, per SMS, e-mail, correus, mitjans de comunicació,etc........Estic fins al cap d'amunt, ahir sense anar més lluny, a la meva bústia electrònica 3 missates, el primer oferint-me una altra targeta de crèdit (com si no hagués de vigilar com un falcó la que tinc ara) sense la qual no sé com he pogut viure fins ara; un altre d'un banc suggerint-me una hipoteca amb tantes avantatges que em van donar ganes de comprar-me una altra casa només per poder aprofitar-la i l'últim d'una entitat invitant-me a invertir en no sé què.

He de dir que el meu favorit és un que m'arriba via SMS preguntant-me si vull 6.000€ ràpidament.......clar que els vull, el que passa és que hauré de tornar-los, i no només 6.000, pot ser al final seran 8.000, i això és el que no fan, explicar-me com m'ho faré, amb la nova targeta? o amb els diners que em quedaran després d'haver pagat l'hipoteca-ganga?.

A tothom ens envien la mateixa pseudo-publicitat? o primer fan un triatge? i si ho fan d'on treuen les meves dades bancàries?.

No hi ha cap dubte, Orwell tenia raó, el gran germà ens vigila.

Miscel·lània de notícies

Normalment els mesos d'estiu (i més agost) són pobres de noticies, però sembla ser que aquest any no és així, de moment, no és que siguin espectaculars, però tenen el seu puntet:

• El Vaticà està estudiant que els fills dels sacerdots portin els seus cognoms i puguin heretar. Però a veure, una de les seves normes no era que havien de ser cèlibes?. Una de les primeres regles (i per mí la més estúpida) de la secta se la carreguen perquè ja no es poden seguir ocultant els nens i fer-los passar per nebots. Què serà el següent, sacerdots gays?, monges embarassades?, donaran condons a les esglèsies?...On són ara els principis moralistes de l'esglèsia, si no són capaços de complir ni les seves pròpies normes?


• Ahir es va publicar un informe sobre que el cànnabis causa lagunes a la memòria, serà una pèrdua selectiva?, ara ja podrem fer-nos un porret per ovlidar no farà falta posar-nos fins adalt d'alcohol.


• El cas que involucrava al president de la Generalitat valenciana en allò dels vestits s'ha donat per tancat. Uns jutges amics seus diuen que rebre regals no pressuposa que hagi fet favors a canvi, si no que li preguntin a Correa. Això ve a demostrar que, com és habitual, hi ha dos tipus de justícia, i si no que li preguntin en Rajoy.


• La venda de cotxes ha pujat, en canvi, diumenge a El Periódico, vaig llegir que el període d'espera per l'entrega del nou vehicle va de dos a sis mesos (sense parlar de Ferrari que pot trigar un any) segons el model. Que els ho expliquin als més de 600 treballadors d'una planta de Nissan als que ni van deixar entrar a la fàbrica quan van anar a treballar.

A això sumem ETA, la grip A, la crisi, els fitxages millonaris del futbol, els incendis, etc...., i tenim un cóctel interessant per tal que no ens avorrim els que no sortim de vacances aquest mes.

S'ens va

O pitjor, ja s'ens ha anat de les mans, parlo de la grip A i dels danys col·laterals que està originant. Jo crec que a la pandèmia que hem de temer és a la de la por. La por combinada amb un cert grau d'altres prejudicis o desconeixement dóna com a resultat veritables monstres (injustícia, intolerància, xenofòbia...).

Dos exemples per començar:

• Dues companyies aèries angleses (British Airways i Virgin) si creuen que pots ser portador de la grip, et fan passar per un control mèdic i, evidentment, ja has perdut el teu vol, o sigui que a la cua de facturació o a la d'embarcament no pots tossir, ni mocar-te, ni suar excesivament. Doncs ho tinc malament, perquè jo tusso molt (i no tinc la grip) i hi ha molta gent que quan veu una cua ja sua, un simple refredat d'estiu et pot espatllar de veritat unes vacances. Si tanta por tenen, perquè no reparteixen mascaretes mentre l'hostessa t'agafa el billet?. Podrien matar dos ocells d'un tret, per una part es lliurarien de la grip i per l'altra, podrien posar el logo de la companyia a la mascareta i seria publicitat. A les companyies de baix cost, la mascareta l'has de portar de casa.


• El govern rus "aconsella" els seus ciutadans que no viatgin a Espanya perquè és un país amb molta incidència de grip A. Res a dir, la mesura és tan estúpida que sobren les paraules.

Molt em temo que això només és el principi d'una llarga llista de mesures no només inútils sinò també creadores de pànic.

I encara no ha arribat l'hivern.

La mort d'en Rayán

Evidentment la mort d'un nen és una desgràcia irreparable i que ens arriba a tots a l'ànima, però la d'aquest nen és més tràgica si cap, per moltes raons d'entre les quals destaco dues: les terribles circumstàncies del seu naixement i que ha estat un error humà evitable.

Com a infermera i com a persona, vui centrar-me en la segona. És la primera vegada que escolto ja d'entrada que l'error ha estat d'un professional determinat. D'acord va ser l'infermera la que va confondre la sonda d'alimentació amb una via venosa. Jo, d'el que em queixo és del fet que si hagués estat un error mèdic no hauriem sabut res (complicacions, un nen prematur és molt donat a infeccions, mort sùbita........milers d'explicacions), i és que el sentit del corporativisme entre els metges està molt arrelat, i si no a veure si algú es responsable d'haver donat d'alta a la seva mare embarassada i amb símptomes de grip A............dues vegades.

Hem de pensar, què estem fent amb la nostra sanitat? Una infermera sola no pot encarregar-se de 18 malalts, senzillament no és un pop. Els serveis estan sobrecarregats, de les urgències ni parlem, ara per demanar hora al teu metge de capçalera ho has de demanar amb una setmana d'antelació..........on anem amb tot això? A les assegurances privades. Per la gent que s'ho pugui pagar em sembla molt bé, estan en el seu dret. Aleshores a la sanitat pública només quedaran els que tinguin un poder adquisitiu medi-baix, els immigrants i nosaltres els discapacitats, perquè encara que ho poguéssim pagar, pel sol fet de ser minusvàlid, cap companyia ens vol de socis.

Tots hem pensat en aquest nen amb molta pena, jo no puc deixar de pensar en aquesta infermera (amb comprensió pel que se li ve a sobre), totes al començar podriem haver comés el mateix error. El que passa és que els nostres es veuen més perquè tractem amb vides humanes.

Investigadors britànics crean espermatozoos amb cèl·lules mare

Aquesta notícia que va apareixer ahir és preocupant i pot causar l'aparició de milers d'acudits feministes que, semblava, ja estaven obsolets.

De tota manera hi ha diverses coses que s'haurien de parlar sobre aquesta troballa: han estat uns britànics els que han posat en entredit una de les funcions exclusives de l'home (l'altra és penjar cuadros), a veure, no tenien res més a fer aquests fills de la Gran Bretanya?, se'ls havia passat la happy hour i no sabien on anar?, què dirà el Papa?...

No us preocupeu (els homes vull dir), aquest descubriment de moment no serveix per res perquè només s'ha aplicat en ratolins (sense paraules) per descobrir un tractament per la infertilitat masculina.

Però la veritat, deixant a part la conya, és que obre una línea de pensament bastant neguitosa i que fa por, i és que comencem a adonar-nos del prop que tenim el que abans consideravem només ciència ficció, i qui fixarà els limits ètics de tots aquests avenços?.

Tradicions odioses

Perdoneu-me els puristes del "petardeo" (els hooligans dels petards no els de la premsa rosa), però encara no he arribat a compendre la (per mí) estúpida, a la par que cara, tradició de fer explotar uns trossos de cartró amb pòlvora a dins, deu ser per veure'ns als demés donant bots (i no amb una urna al davant) i als pobres gossos ficats sota el llit morts de por (què deuen pensar?). No tenen res més a fer?, jo quan els sento els donaria un parell d'idees, però no són políticament correctes.

Aquesta tarda, he estat a punt de fer un doble mortal (que ni en Deferr) a la cadira de rodes. He pensat que podria pendre'm una truita de valiums i demà serà un altre dia, no ho faig perquè l'especialitat de la meva mare són les croquetes, no les truites farcides.

En fí, paciència, canviaré els valiums per cava...........

Cul inquiet

Fa uns quants anys vaig descobrir que dins meu hi havia una viatgera nata, el que la meva mare diu que es una demostració més que sóc un cul inquiet.
Fins ara (a la meva classe d'anglès em deian "american Anna") els meus recorreguts havien estat bàsicament als EEUU (tot i que també he visitat alguna cosa de Canadà i d'Austràlia), però tenia una espina clavada: Europa (amb la cadira).

Doncs he començat per Londres, vaig tornar dimarts. Què puc dir-vos per què no sembli una mala experiència? Clar que sortir de casa a conéixer altres coses ja és possitiu.

Bé no me'n vaig per les branques, anem a pams: la ciutat és molt maca, sents com a cada pas que dónes, estàs trepitjant un xic d'història, plena de monuments, arquitectura impresionant i museus no menys impresionants, i seria una ciutat realment sorprenent si no fos per un petit detall, els anglesos. Mai m'havia trobat amb un número de persones per metre quadrat tan maleducades, prepotents, poc col·laboradores i estúpides. Això del fair-play, la caballerositat i la bonhomia dels anglesos és cosa del passat, ara costa més trobar un d'aquests que una neurona al cervell de la Belén Esteban. Pel que fa a accessibilitat i establint comparacions, a nivell boreres guanya Girona per golejada,en quant a botigues el resultat seria un empat, en número de restaurants amb lavabo adaptat també guanya Girona. En referència a transports, a Londres hi ha més autobusos i gairebé tots porten rampa (el mateix sistema que la d'aquí), això sempre que el conductor vulgui baixar-la (no exagero, és pròpia experiència), amb els taxis no hi ha tant de problema perquè molts porten una petita rampa per la cadira.

Resumint, és una ciutat per no perdre-se-la, però no per tornar..........o al menys no mentre hi siguin els londinencs.

De tota manera jo no em penso donar per vençuda amb Europa, em resten París, Berlín, Praga, etc........... I si no sempre puc tornar a la meva ciutat preferida: San Francisco, la qúestió és moure's.

Noblesse oblige

FELICITATS!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sou els millors del món mundial.

Me'n vaig amb destí desconegut.

No!!!!!!!

Està clar, no sóc bona persona, o al menys això és el que pensen la majoria dels meus coneguts, els amics i inclús el meu germà..........Però, no ho puc evitar, els meus sentiments (de caire merengue) es neguen a acceptar algunes coses, i el que pot passar aquesta nit és una d'elles, els meus pitjors malsons es poden fer realitat............pot guanyar el Barça!!!!!!!!!!.

Si aquesta catàstrofe es fa realitat (no vull ni pensar-ho), els pròxims tres mesos penso desaparèixer del mapa, si fos religiosa em faria monja de clausura, però crec que hi tenen dret d'admissió i no volen atees.

El que més ràbia em fa és que tothom diu que quan s'enfronten un equip espanyol i un d'anglès, sempre és millor que guanyi l'espanyol, d'on ve aquest absurd patrioterisme?, el Barça només és espanyol quan juga fora de les fronteres de la península?.

O sigui que per la meva estabilitat mental........GO MANCHESTER!!!!!!!!!!!

Ja sé, sóc mala persona.

Me'n vui baixar

Hi ha moments que et trobes en la coneguda cruïlla de la decisió:"em tallo les venes o me les deixo llargues?", en els quals comences a desitjar ser completament analfabet, ja no pots llegir un periòdic perquè acabes amb una depressió de cavall (per cert, què expressió tan ridícula), escoltar un noticiari és com assistir al principi de l'apocalipsi (la grip, la crisi, en Berlusconi), sentir a la gent parlar al carrer és com ser un figurant a la peli La Invasión de los ultracuerpos, tot són ocupes (no al·lienígenes, immigrants que venen a emportar-se els nostres recursos).

Inclús t'arribes a sentir culpable, perquè et trobes bé (ni rastre de grip A, o porcina, o com es digui avui), perquè no tens problemes econòmics, perquè tú pots fer plans per anar de vacances (quan hi ha molts que estan pensant com acabaran el mes).

O sigui que he arribat a la conclusió que seguiré el consell Carpe diem (aprofita el moment), d'un filòsof del qual no me'n recordo, em faré la tonta i a esperar que escampi una mica.

A sobre com sóc merengue, no em queda ni la surtida del futbol.

La teoria de la grip

Els conspiranoics (els seguidors de les teories conspiratòries) estan de sort, feia temps que no els hi donaven més material. Per això l'H1N1 (o grip porcina, però amb un nom més tècnic) els ha donat l'ultima excusa.

Segons ells, la pandèmia va començar com un atentat contra Obama, perquè argumenten que l'inici de la grip va coincidir amb la visita del president dels USA a Mèxic, de fet un dels seus acompanyants va resultar contagiat. Aquesta és l'explicació patillera que adueixen. Ja m'imagino al virus buscant el seu objectiu.

Per mi (digueu-me paranoica) tot plegat és un assumpte econòmic, senzillament la farmaceútica havia fabricat massa dosis de Tamiflu (que així es diu el medicament) quan es temia per la grip aviar, i donat que aquesta es va quedar en res, va aparèixer una altra grip per la qual -curiosament, també funciona l'esmentat remedi. Per cert, allò de la grip aviar semblava que tenia més glamour, sempre és millor que l'origen sigui un ocell i no un porc (suposo que per això han acabat utilitzant les sigles).

No frivolitzo amb una pandèmia, però si hem de ser sincers, cada any moren moltes persones de la grip normal, i no ovlidem que l'H1N1 té els mateixos símptomes.............o això diuen.

S'han passat

L'esglèsia s'està passant tres pobles.

Fins ara podia entendre que una institució obsoleta i retrograda protestés furiosament contra l'eutanàsia, l'abortament, el matrimoni gai o l'assignatura diabòlica d'Educació per la ciutadania.... Però això d'ara ja no té explicació. Ja sabia que el Papa estava en contra del condó, és lògic en ell per la defensa aferrisada de la vida, però les seves declaracions sobre que el condó no tan sols no serveix com a mitjà de prevenció de la Sida sinò que en realitat afavoreix la seva propagació. Aquesta afirmació en llavis d'un pobre analfabet podria passar, però en boca d'un dels liders mundials no té perdó, una figura a la qual segueixen milions de persones, capaç de crear opinió i d'aixecar odis.

A sobre, un bisbe de no sé on (ni m'importa) va dir que el condó era inútil perquè el virus de la Sida era més petit que els espermatozoides, ............?, recordo que ara els eclesiastics ja no són els del medievo, que es dedicaven a l'esglèsia per poder menjar i altres coses gratis. Ara venen d'un seminari, amb una formació estricta, alguns tenen una carrera universitària, veuen la tele, llegeixen els periòdics........Així que acabo preguntant-me: no tenen criteri? tot és vàlid per justificar una postura insostenible? creuen que som estúpids?.

Evidentment, jo mai em guanyaré el cel amb aquestes diatribes antieclesiàstiques, però m'és igual, gràcies a Déu sóc atea.

Ja arriba

L'arbre de davant de casa meva ja reverdeix, la qualcosa vol dir que d'aquí a poc sortirem d'aquest hivern fred i fosc. Seguirem amb la crisi, però pot ser amb el sol la notarem menys, o pot ser no.

Jo sóc de caire optimista, però també sóc realista i, encara que no m'agradi, sembla que aquesta serà una primavera calenteta, i no per culpa de l'escalfament global, més bé és conseqüència de tot un seguit de coses.

En primer lloc, la situació econòmica i laboral de les Espanyes, empitjora per dies, i això ens condueix a una precarietat salarial i a un canvi important en quant a prioritats. I malhauradament, els valors morals sempre sorten perdent quan es tracta de diners.

Pel que fa a Catalunya, es veu que les prioritats no estan gaire clares. No deixan de dir-nos que ja no hi ha fons per cobrir la llei de dependència, i per altra banda ER (no, no em refereixo a la sala d'uregèncias d'un hospital americà, encara que de vegades siguin igual de caòrics) està intentant que s'aprobi una llei que estableixi que el 40% de les pel·lícules que s'estrenin a Catalunya siguin doblades al català: O sigui que és més important sentir al mestre Ioda dir "que la força us acompanyi" que els discapacitats rebin una quantitat justa per poder viure dignament i poder anar al cinema per veure una pel·li en català, castellà o urdu. Algú sap el que ens costarà això? Més o menys que les embaixades de Catalunya? Més o menys que la selecció catalana de futbol?

Bé, com Pandora va demostrar, l'esperança és l'últim que es perd i recordem que l'esperança es pinta de verd.

Per això m'en alegro que l'arbre veï reverdeixi. Ja és primavera, al menys al Corte Inglés

.

Desavantatges

Sempre he tingut clar que això de ser discapacitada no és gaire fàcil i més si portes enganxada al c... la cadira de rodes. El que fins ara no m'havia plantejat mai és que ser-ho representa un luxe, luxe que no tots es poden permetre. Perquè ho veieu poso exemples, sempre comparant amb un ciutadà de "a peu":

• Si puc sortir de vacances, he de buscar hotels amb habitacions adaptades (o sigui que pugui entrar i pugui anar al lavabo sens haver de llevar-me, que em resulta un xic difícil) i això en molts llocs -sobre tot a Espanya, significa moltes estrelles. I us asseguro que no em fan descompte. Ja no compto el fet que m'he de portar una cuidadora i l'he de pagar tot (viatge, estància, menjars).


• Si no estic satisfeta amb el servei de la Seguretat Social, o em pago un metge particular o m'aguanto, perquè com a persona amb discapacitat física no m'admeten a les assegurances particulars. Suposo que pensen que els donarem massa feina.


• Quan vols anar al teatre, pots escollir entre entrades de 4 preus diferents, jo no. Per nassos he d'anar a la més cara, i tampoc em fan una rebaixeta.


• Si tens una urgència i has de despaçar-te de població, tens el tren o l'autocar. Jo tampoc tinc opció, he de trucar un taxi adaptat, i pagar-ho.

I així altres, com ara pagar la diferència que hi ha entre una cadira de rodes bona i la que donen a la SS (perquè us feu una idea, la de la SS és com un mamut en quant al pes i l'alltra és com una cria de cèrvol), etc.

O sigui que malgrat al que alguns puguin pensar que ja tenim la vida solucionada, no és or tot el que lluix.

La crisis

He encontrado un escrito del gran Albert Einstein sobre la crisis y me gustaría compartirlo con vosotros, yo personalmente, me suscribo a su opinión. Dice así:

"No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la noche oscura. Es en las crisis que nace la inventiva, los descubrmientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a si mismo sin quedar "superado". Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la incompetencia. El problema de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo es caricia.

Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conrformismo. En vez de esto trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla."

Lo que me preocupa a mí de la crisis no es el aspecto económico (quizá porque no me he de preocupar de pagar una hipoteca, o de pagar las múltiples deudas que adquirí cuando crei que era rico, etc.), lo que realmente me pone los pelos de punta es el aumento progresivo de la intolerancia, el racismo., la xenofobia, la insolidaridad y, en fin, una lenta pérdida de nuestra humanidad.

És una obscenitat

Vosaltres ja sabeu que sóc futbolera i a més del Real Madrid, però no tinc res de hooligan, vui dir, puc veure igual les coses bones que les dolentes sense que els colors m'enceguin.

Com a seguidora del meu equip me'n alegro que un jugador com en Cristiano Ronaldo es posi la samarreta blanca, però en els temps que estem em sembla un xic obscé el que ha passat.

No entenc com avui dia que els bancs no et donen un prèstec per cap concepte, sigui hipotecari, sigui per poder mantenir la teva empresa oberta, o sigui per poder continuar amb l'absurd vici de menjar, el Banc de Santander ha concedit un crèdit de 70 milions d'euros (sí, d'euros) per poder fer front al fitxatge d'aquesta super-mega-estrella.

A veure, ens hem tornat bojos? No teniem una crisi gegantina? Si no es pot donar un crèdit per tal que una persona aconsegueixi reflotar la seva empresa, que l'ha costat suor i llàgrimes aixecar i que dóna feina a 20 treballadors més, perquè s'ha concedit aquesta obscenitat? Quants llocs de treball es crearan?

Què serà el proper, donar-li un crèdit a la duquessa d'Alba perquè es vagi a operar als EEUU?

Al menys espero que els gols que marqui en CR estiguin a l'altura, clar que per fer-nos ovlidar aquesta barbariitat hauran de ser MOLTS.

Aprimar-se

Dilluns comenzo el règim, no, no és un propòsit d'any nou, tampoc és que vulgui anar a comprar roba a les botigues d'anorèxiques, és més bé un tema de salut, i a més la meva cadira ja m'ho estava demanant a crits i no és qüestió de fer-la patir, ja sóm velles amigues.

De moment, s'ha acabat l'arròs, la pasta, el pa i per suposat els dolços. Viva l'amanida i el peix bullit. No sé que és el que trobaré més a faltar, però sense cap mena de dubte el pitjor d'un règim és la pèrdua de l'opció de poder menjar el que et vingui de gust. I a més jo, precisament, sóc una de les persones a les quals no els agrada que per nassos li retallin les opcions, m'encanta poder escollir (encara que de vegades sempre acabo triant el mateix).

No és que sigui nova en això dels règims, ja porto des dels 12 anys entrant i sortint de tota mena d'aquests: semi-vegetarians, de proteínes, restrictiu de calories.........El més divertit és la primera visita quan els "administradors" del regim (siguin metges o no) veuen la cadira, gaire bé els pots llegir la ment: "i ara com la peso jo?", alguns inclús m'han preguntat si em puc aixecar (i per suposat fer equilibris a la bàscula) per poder-me dir els quilos que em sobren. Jo ara ja surto de casa pesada, per tal d'evitar mals de cap.

Des d'aqui vui demanar, a la bestreta, perdó als meus amics per la mala llet que és segur que s'em posarà a partir de la setmana vinent.

Dilluns comenzo el règim, el que queda d'avui i demà hauré d'aprofitar.

Com el Guadiana

A l'igual que el Guadiana, vaig i vinc. Aquesta vegada és un simple problema de temps, i és que no sé qué faig amb el meu temps. L'any passat feia els deures de rus (i creieu-me que eren molts), donava classes, escrivia articles....Actualment que tinc més hores (perquè fer els deures va donar el seu fruit) no tinc ni idea d'on les fico.

Temes per escriure i ganes no m'han faltat, fem un repàs del que em va preocupar i no vaig dir res:

• On és ara l'espirit Nadalenc pels nens de Gaza? o ens hem censurat com la BBC?
• Què em suggeriu que puc fer amb els 10€ que m'han pujat la pensió? i amb els 23€ que ja m'han donat de paga?
• La quantitat de la llei de dependència que em paguen, també em pujarà? cobraré ja els 250€ (ara cobro 249)?
• Funcionarà alguna vegada una rampa d'un autobús adaptat?
• Zapatero va estar implicat en la mort de Manolete?
• Veurem alguna vegada transparencia als bancs i caixes?
• Si els presos tenen una stripper com a espectacle diguem-li lúdic-cultural, jo exigeixo que a les reunions oficials a les quals he d'assistir jo hi hagi un boy.

Total que hi ha hagut quantitat de coses, però la vagància que crec que m'està dominant no m'ha deixat compartir-ho amb vosaltres.

Necessito un exorcisme ràpid, però en lloc d'aigua bendita utilitzarem una mica de vodka.